Història i fum

Mentiras fundamentales de la Iglesia Católica

Pepe Rodríguez (Ediciones B, 2011)

Sempre m'han interessat les lectures sobre el veritable Jesús, l'històric. I és que quan un llegeix a Crossan amb el seu Jesucrist revolucionari, o a Erhardt amb el seu profeta apocalíptic, s'adona que mil·lions de persones seguidores de la religió cristiana segueixen un mite inflat.

En el seu últim llibre, Pepe Rodríguez d'una manera senzilla, divertida i molt ben documentada ens parla del recull de mentides acumulades durant segles començant per Pau i acabant per Joan Pau II.

Veritablement no és únicament una demostració de les fal·làcies del catolicisme sinó de la cristiandat en general. Entre algunes d'aquestes fal·làcies (no les més significatives, però si les que tenen a veure amb el copyright) estarien les invencions del naixement mític de Crist (el mateix dia que Mitra), les ofrenes que li fan el mags d'orient (les mateixes que li feien a Mitra els mags perses) o la invenció paulina de l'eucaristia (ídem).

Podria, pot ser, parlar més sobre totes les deformacions que pateixen els evangelis, molt ben assenyalades en aquest llibre, donat que totes les històries orals sobre el personatge s'escriuen entre 40 i 70 anys després de la seva mort per persones que ni tan sols van ser testimonis, però això us ho deixo a vosaltres.

Bé, aquet llibre és aire fresc en un estiu calorós d'al.lucinats i venedors de fum que hem vist per aquí. Llegiu-lo, us agradarà.

Disciplina, la millor medecina

Pedro Melenas. Històrias muy divertidas y estampas aún más graciosas
Heinrich Hoffmann (José J. de Olañeta, 1987)
Introducció de Carmen Bravo-Villasante

¡Aquí está, nenes y nenas,

éste es Pedro Melenas!

Struwwelpeter és un llibre bèstia. Ens resulta xocant pel seu to de moral autoritària: si no fas això et passarà el pitjor!

Hoffmann dirà: ¿vamos a enseñar al niño que se chupa el dedo un gabinete de estampas con niños chupándose el dedo? No, no. D'acord, Heinrich, tens raó. No cal tendir a la nyonyeria i a les històries de princeses i de bons i dolents sense matisos. Ara bé, ensenyar a un nen que si no es menja la sopa deixaràs que es vagi quedant cada cop més esprimatxat fins a enterrar-lo, doncs, home, diguem que crea una certa inquietud. En fi. No sé què podíem esperar d'uns contes que van llegir-se per primera vegada a l'Associació Tutti Fruti i Banyistes del Ganges, on els seus tertulians es posaven cadascun el nom d'una fruita o verdura. I ara, amb tots vostès, la pastanaga recitarà La tristíssima història dels mistos...

Hoffmann era la ceba. No és d'estranyar, puix que mentre se t'escapa el riure et cauen quatre llàgrimes involuntàries i, a més, les rimes poden tenir més capes que jerseis calen el mes de gener a Alemanya.

De totes maneres, en la tradició germànica de literatura infantil hi podem trobar contes aterradors fàcilment. Penso, per exemple, en l'altre Hoffman, l'ETA, que té aquell equivalent a l'home del sac, Der Sandmann.Quantes nits d'insomni li han dedicat generacions i generacions d'infants!

La primera edició d'Struwwelpeter es va fer el 1845 mig en broma. Hoffmann no tenia intenció de publicar perquè havia creat els contes il·lustrats (ell mateix va encarregar-se de fer-ne els dibuixos) per als seus fills i això ja li bastava. A través de l'editorial d'un conegut el llibre va arribar al públic alemany i en els seus primers cent anys d'història va traduir-se a d'altres llengües i se'n van fer més de 5000 edicions. A banda, la popularitat que va adquirir feu que se'n fessin moltes versions. Per exemple, durant els anys de la Guerra, va publicar-se Der ANTI-Struwwelpeter i la d'Struwwelhitler (el que havien de tèmer els nens era en transformar-se en un petit Hitler), versions ambdues que versaven contra el totalitarisme i l'educació dictatorial.

A Espanya va arribar com a Juan el Desgreñado (París, 1871), Pedro el Melenudo (versió mexicana), Pedrito el greñoso (Barcelona, 1980) o com a Pedro Melenas (en la darrera, de 1987).

¡Federico, federico

era un demonio de chico!

A las moscas, por las malas,

les arrancaba las alas.

Mataba pájaros, gatos,

destrozaba sillas, platos

y su maldad era tanta

que azotó a la gobernanta.

Tot i que sí que té la pàtina de l'educació per a la disciplina i la virtut, en els contes de Hoffmann qualsevol nen pot ser bo i dolent a la vegada, amb la qual cosa trenca en certa mesura la bipolaritat que existia en els contes populars del moment i dotava d'ambigüitat als personatges. Tots podíem ser Pedro, Paulinita, Gaspar o Federico.

Per a infants que no es deixin impressionar i per a adults macabres amb sentit de l'humor, contes rimats acompanyats d'una narrativa visual impecable.

Link de descàrrega dels contes en alemany trobat a la xarxa. Està en format pdf.

Struwwelpeter bonus track!!!

Ceci est la couleur de mes rêves

El color dels meus somnis. Converses amb Georges Raillard.
Joan Miró i Georges Raillard (Lleonard Muntaner, 2009)

A finals de 1975 Georges Raillard entrevista diverses vegades a Joan Miró. Era aquest el moment final de la dictadura i de fet les entrevistes es produeixen durant l’agonia final de Franco i l’última té lloc a Barcelona al desembre un cop el dictador ha mort. Aquest rerefons serà present en el que Miró ens explica ja que el seu compromís polític era clar.

La fama de Miró era la d’un artista silenciós a qui li agradava poc parlar, però veurem com Raillard s’aproxima a l’entrevistat de manera que aconsegueix mostrar-nos  com és el Miró creador, com es mou en els seus tallers a Palma de Mallorca i quin són els factors que influeixen en les seves creacions.

Al final de l’última entrevista Miró li diu a Raillard que li ha arrancat la pell, que amb ell havia pogut parlar com amb Dupin, el fet és que parla amb un amic. Raillard és un bon coneixedor de la realitat política i artística a Catalunya. Fou director de l’Institut Français entre 1964 i 1969, aquesta institució va tenir un paper significatiu per l’ambient artístic barceloní ja que hi trobem vinculats els artistes de Dau al Set.

Ceci est la couleur de mes rêves, 1925

Les entrevistes s’organitzen en 14 blocs, s’hi parlarà de l’obra de Miró, però també d’aspectes de la seva vida , de la seva forma de treballar... també veiem com Miró és bel·ligerant amb la imatge d'innocència que alguns volien construir d’ell, que obviava el seu costat més combatiu. L’artista explica que darrera la porta del taller és un salvatge. Miró és un home revoltat, tan en el terreny artístic com en el terreny polític, sense ambigüitats.

L’entrevista té el caràcter d’una conversa més que d’un qüestionari, i això permet que hi trobem fragments on Miró parla de forma natural de la manera com es va anar construint com artista:

Mais, avant, ça été dur. Je vous ai dit que je crevais de faim quand j’ai peint Le Carnaval d’Arlequin. Ç’a été l’année la plus mauvaise. Et j’étais incapable de faire autre chose, un métier manuel ou artisanal dans un autre domaine. Mais j’ai toujours comparé cette souffrance à l’athlète que se crée de muscles ; il faut ramer à contre-courant pour se créer des muscles. Si l’eau vous entraîne, il n’y a pas d’effort. C’était une souffrance, solitaire, très solitaire. Jamais je n’en parlais à personne, je gardais ça pour moi, je bouclais ma bouche.

Ceci est la couleur de mes rêves, entretiens avec  Georges Raillard, Joan Miró, Éditions du Seuil, 2004 ( Aquesta és l’edició que he llegit, hi ha edició també en castellà de Gedisa, 1998)

Una bona lectura que ens permet conèixer millor a Miró mentre esperem l'exposició de l’octubre a la Fundació Joan Miró de Barcelona.

No us oblideu dels nostres bonus track!!!!

Efectes secundaris d'anar al gimnàs

La mirona
Ima Sanchís + Sabala (il·lustradora) (Àmbit Serveis Editorials, 1994)

Afirma Luis Monreal en la presentació del llibre que al acceder al placer por el sentido de la vista las mujeres nos superan, una vez más, en sensibilidad, finesse y ternura. És de la mà de dues dones, Ima Sanchís i Elisabeth Sabala, que podrem espiar sense ser vistos i entendre el que ens vol dir Monreal.
Ens situarem com a voyeurs d'una història de per si voyeur que passa en el controvertit context d'un gimnàs. I ho farem des d'abans de la primera pàgina! A l'encertada tipografia del títol ja li cau el punt de la i, el forat del pany per on per fi, amics i amigues, podrem veure què passa al vestuari del sexe contrari. Coneixerem los muslos de la Jeny, en Delapeña el que la tiene más pequeña, i aprendrem el gran hit de Narciso César Portillo de la Luz "Contigo en la distancia".

Un llibre divertit i sense complexes que ens retratarà sense pietat en les nostres accions més ridícules o pretesament secretes; que ridiculitza l'afany pels règims miraculosos i el culte a l'esport i que ens farà sentir més orgullosos de ser com som. Algú va batejar la curva de més com la de la felicitat...
Quin gran escenari! Pot ser comença a ser hora de no només pagar el gimnàs, sinó d'amortitzar-lo. Taquilla vint-i-cinc, preneu nota.

Les múltiples cares d'un mateix llibre

Aquí teniu una mostra de les portades de les diferents edicions de The Naked Sun que s'han fet al llarg del temps en països com Estats Units, la Xina, Romania, Itàlia, França o Espanya. N'hi ha d'increïbles!
Aviat la ressenya!

        

Reunions de pastors

La historia definitiva del club Bilderberg

Daniel Estulin (Booket, 2008)

La veritat, és que mai he estat un defensor de les teories de la conspiració, de fet sempre he pensat que vivim en un món sense direcció, així doncs, podeu imaginar el que pensava quan veia la portada del llibre de Daniel Estulin sobre el club Bilderberg. El que em va decidir va ser que Arcadi Oliveres en parlés en una conferència, vaig pensar que ell no podia estar equivocat (coses de la mania de fer cas a aquells que considero una autoritat).

Efectivament, és un bon llibre, i pels que mai hem cregut en que existeix un grup de persones que dominen el món, l’autor ens obsequia amb un bon grapat de dades, fotografies i documents.

No només ens parla amb pèls i senyals de molts dels integrants del grup, si no que ens diu en quins sectors de l’economia i la política es mouen, com amb la seva influència modifiquen constantment la realitat d’aquest món i com els nostres responsables polítics són dirigits sense tenir en compte les urnes i els ciutadans.

Així doncs, Daniel Estulin ens posa a l’aguait que no tan sols està en joc la democràcia per la qual van lluitar generacions anteriors si no també la pròpia sobirania dels estats. I cura!, que fins ara les seves prediccions s’han acomplert.

Per finalitzar un petit tast. Quan ens parla de la caiguda de la Unió Soviètica ens diu que va ser la baixada del preu dels hidrocarburs produïda per Estats Units i l’Aràbia Saudita el que va produir la fallida de la seva economia. Quan ens parla de la futura caiguda de la Xina, parla de la pujada dels preus del cru... Si voleu saber per què, llegiu-lo.

No us oblideu dels nostres bonus track!

Totxo d'estiu

Bomarzo Manuel Mujica Lainez (Austral, 2010)

El títol de la novel·la es refereix al castell que pertanyia al noble protagonista. Mujica Lainez començà a escriure la novel·la després de visitar el bosc del castell que havia estat transformat en el que avui s’anomena “Parco dei monstri”. La visita es produí el 13 de juliol de 1958 i del seu impacte sorgí la idea del llibre. L’autor reconstrueix la vida del Pier Francesco Orsini, de fet la intenció és ressuscitar-lo. Els elements que es coneixen de la seva vida són mínims però al voltant d’aquests Mujica Lainez construeix el personatge que ens explica en primera persona la seva vida que s’entrecreua amb l’entorn de la Itàlia del Renaixement tardà. Aquest duc geperut ens parlarà de la Florència dels Medici, de Venècia i de la Roma papal. Al llibre hi apareixeran els grans esdeveniments polítics de l’època (l'últim dels quals la Batalla de Lepant) i referències als artistes importants (Benvenuto Cellini és el que té més protagonisme).

És impressionant la capacitat de Mujica Lainez per crear un personatge amb una gran profunditat psicològica ( cosa no gaire habitual quan parlem de novel·la històrica), que , al mateix temps, té els trets propis d’un noble de la seva època. La violència, les intrigues cortesanes i els assassinats hi són presents com es propi de l'època que es representa. També hi trobarem elements que ens parlen de les creences i supersticions del personatge. De fet, quan se’ns presenta al principi ho fa a través del seu horòscop que li preveia una vida eterna.

Ens trobem davant d’un dels grans llibres dins del gènere de la novel·la històrica. Mujica Lainez aconsegueix traçar una imatge precisa del Renaixement, i a la vegada desplega un treball literari i de recerca impressionant.

A tall d’anècdota dir que Bomarzo va rebre el Premio J.F.Kennedy el 1964 juntament amb Rayuela. Cortázar en assabentar-se del premi compartit escrigué a Mujica Lainez per proposar-li una edició conjunta d’ambdues obres proposant títols com “Ramarzo” o “Boyuela” . A part d’això cal dir que ambdues obres marquen l’època en l’àmbit literari argentí.

Resumint, un llibre gruixut, ben escrit i entretingut; ideal per aquests dies ociosos i de calor.

Vistes aèries

No us sé expressar molt bé per què em fascina tant la col·lecció de llibres d'Ali Mitgutsch sobre llocs : la ciutat, el mar, el poble, el parc d'atraccions, etc (en alemany la van batejar com a Wimmelbücher). He intentat fer-ne una petita llista en plan brainstorming:

- perquè existeix en mida butxaca de veritat, petita i manejable, o gegant (jo sóc més fan de la versió diminuta).
- perquè no té text, ni trama
- perquè sembla que a la vida passin moltes coses
- perquè té tocs d'humor
- perquè hi ha personatges de tota mena i condició
- perquè allà on vagis hi haurà un Mitgutsch esperant-te (diria que s'ha editat en una vintena de llengües. Per mi és un clàssic omnipresent)
- perquè permet estimular la imaginació

- perquè l'autor sembla un paio molt simpàtic i els seus dibuixos ho transmeten
- perquè no són llibres pretenciosos
- perquè dins la corrent "buscant a Wally" sempre serà dels millors (a veure qui troba el polissó marejat...)
- perquè realment són entretinguts!

N'hi ha forces títols. Aquí els podeu trobar a RBA o a La Galera i a França i Alemanya a Ravensburger. Diria que a Espanya només s'han editat en format mitjà i si us fa gràcia tenir la mida aquesta com de viatge haureu de buscar-los en altres llengües.

Loretta Napoleoni

Després de llegir Economía canalla volíem saber més sobre Loretta Napoleoni i hem descobert que té un llibre nou, titulat  Maonomics, que aprofundeix més en el tema. En aquest vídeo Napoleoni ens en parla (en anglès):

Taurons i pirates

La economía canalla Loretta Napoleoni (Pocket, 2008)

És probable que molts pensem que la crisi que patim actualment està sobretot relacionada amb les subprime o amb els excessos dels crèdits bancaris.

Però la realitat és que l'origen del capitalisme canalla està als feliços 90, en els que tot estava a l'abast de tothom. Així per exemple, les oligarquies russes abans de començar a ser frenades per Putin van fer grans fortunes amb l'esclavatge sexual de milers de dones russes, amb els beneficis dels quals van comprar gran part de les fonts energètiques russes i immobles a zones turístiques.

Molts empresaris xinesos i les triades també han fet l'agost amb l'exportació d'esclaus a occident, i, per concloure, si ens pensem que en aquest país hi ha sants, no us enganyeu, els pirates somalis no són més que una resposta als tonyinaires i a empreses espanyoles, entre altres, que cotitzen en borsa i han exhaurit les riqueses pesqueres i destrossat la forma de vida dels pescadors d'aquestes aigües.

Aquests no són més que tres exemples entre molts altres que utilitza Loretta Napoleoni per parlar-nos de perquè el món en que vivim és així.

Un llibre molt entretingut, per devorar-lo en un parell de dies, que guanya en intensitat pàgina darrera pàgina i que ens ajuda a obrir els ulls per adonar-nos que els canalles de la globalització fa anys que tenen el planeta en escac i que han estat durant més de 30 anys generant una sèrie d'anti-valors compartits per molts polítics, amants de la política, periodistes i especuladors de borsa.

No oblideu els nostres bonus track!

Conseqüències d'una compassió sense fre

Stefan Zweig  
La impaciència del cor (Quaderns Crema, 2010)

La impaciencia del corazón (Acantilado, 2006)

Escrita el 1939, La impaciència del cor és la novel·la més llarga d'Stefan Zweig. Mestre de la immersió en la complexitat humana, l'autor vienès ens presenta un text angoixant i desassossegat que no ens deixarà indiferents, sinó més aviat intranquils i remoguts de consciència. 

La novel·la comença amb una brillant introducció que de seguida ens atrapa. Es tracta de l'encontre casual (dues vegades!) entre el que podria ser el mateix Zweig i el tinent Hofmiller, condecorat per l'ordre de Maria Teresa en tornant de la guerra. En el segon encontre, Hofmiller ens explicarà la seva història que, de fet, és la novel·la en si. Els herois d'una guerra, ens dirà, sovint no són aquells qui la fan, sinó aquells qui aconsegueixen esquivar-la.

Potser eren més els qui s'havien refugiat en la guerra que els qui n'havien fugit.

Beware a pity, duta al cinema per Maurice Elvey el 1946

Un dia, per aquells atzars de la vida, el tinent és convidat a cals adinerats Kekesfalva. Cada tarda des de llavors, anirà a visitar-los puntualment. Edith, la filla petita de la família, és minusvàlida. Està rebent tractaments cada vegada més recargolats de l'únic doctor que no ha tirat la tovallola, en Condor. Tot i que nosaltres sabem que són tan sols remeis per guanyar temps.

                                                                                       

Inevitablement i quasi només de veure'l, Edith s'enamora de Hofmiller. Això fa que recuperi les esperances de tornar a caminar i que les visites es converteixin en una medicina addictiva. Els Kekesfalva es bolcaran en aquest bri d'entusiasme arrossegant amb ells el jove oficial. La compassió que sentirà Hofmiller guiarà les seves accions, deixant-se endur per la inèrcia. La seva compassió es transformarà en covardia i culpabilitat, sentiments que sumats a la seva incapacitat de prendre decisions no auguren res de bo. Tot i així, no sols és Hofmiller qui intervé en els esdeveniments que es desencadenen, el pare, Ilona, Condor, tots queden atrapats per les circumstàncies. El desenllaç, és clar, pot ser és el de menys.

Un de romans....

Legionario. Manual del soldado romano 
Philip Matyszak (Akal,2011)

Si us he de ser sincer, quan vaig veure la portada del llibre, no vaig sentir moltes ganes de comprar-lo, tot i així veient l'editorial vaig decidir obrir-lo per saber qui l'havia escrit.

Probablement sigui una mania molt personal, però, fieu-vos de mi, quan veig que un llibre d'història que està escrit per un historiador anglès, que a més és profesor d'Oxford i ens parla del món romà el meu sisè sentit em diu que pot ser un bon llibre.

Efectivament, la seva lectura és apassionant, com si el que ens estigués relatant la vida quotidiana dels legionaris romans l'expliqués amb el mateix enginy, amenitat i sobre tot amb la passió d'un comentarista de partits de futbol de "la premier".

Quins eren els requisits per formar part de les legions, quin temps havien de servir a Roma, com era l'entrenament, quins eren aquells enemics de Roma que t'haurien enviat als Elisis de vacances: infants sueus que nedaven a lo Johnny Weissmüller, genets berebers que galopant et tiraven llances, o els cataphractes perses que eren practicament el T-34 del món àntic.

Per no deixar-se res, no es deixa ni la jubilació ni l'enterrament del soldat romà.

El llibre està molt ben documentat amb referències constants d'autors llatins, com Juli Cèsar o Flavio Josefo, sobre el tema de la guerra. Finalment, els dibuixets són molt descriptius i les fotos amb senyors anglesos disfressats de romà amb aspecte de bebedors de pintes són impagables.

Quan els noms de fada no fan por...

El conte de Michael Ende El secret de la Lena tracta sobre una nena que, en vistes que els seus pares li duen la contrària, decideix posar-hi remei visitant una fada. Aquesta li ofereix un encanteri que dividirà a la meitat el tamany dels seus pares cada vegada que no li vulguin fer cas. L'última xifra que se'ns dóna són 10'5cm la mare i 11'5 el pare.

Text amb algun subtil toc d'humor, així com la dosis justa de dramatisme. Tot i el to sinistre que envolta el llibre gràcies en gran part a les inquietants il·lustracions de Jindra Capek, penso que no acaba d'estar al nivell d'altres contes d'Ende com els seus clàssics Momo o La història interminable. Per exemple, el nom de la fada. Fada Francesca Fetillera... és qüestió de punts de vista, però a mi em sembla poc aconseguit. No lliga amb el deix misteriós i fantàstic de com arribar fins a ella. Té nom de veïna del costat, massa amable. Una mica més de terror no li aniria malament.

Segurament la traducció hi deu jugar el seu paper. Si n'aconsegueixo una versió que em faci canviar d'opinió us en penjo la recomanació.

No seria forassenyat atribuir part de l'èxit d'El secret de la Lena a la moralina final. En resum ens ve a dir que s'ha de fer cas del que ens diuen els pares, però sense exagerar; o que s'ha de fer cas del que ens diuen els fills, però sense exagerar. Buscar l'equilibri, escoltar-se i aquest tipus de coses. Adequat, doncs, per treballar valors a casa o a l'escola.

Michael Ende + Jindra Capek (il·lustrador) El secret de Lena (Cruïlla, 2008). La primera edició en català va ser el 1992.

Híbrid

Actas relativas a la muerte de Raymond Roussel

Leonardo Sciascia (Gallo Nero,2010)

El títol ja ens situa davant d’un llibre que no permet ser classificat en un gènere concret, de fet la contraportada ens parla de relat-investigació. I he de dir que els caràcters híbrids sempre són celebrats a Sota el pont.

Sciascia amb un to naturalista ens planteja aquesta investigació al voltant de la mort de Raymond Roussel a Palerm el 1933. No pren però aquesta història una forma convencional sinó que es barregen els elements propis de l’assaig amb un caràcter narratiu. L’autor analitzarà els testimonis escrits sobre la mort de l’escriptor francès. Ens farà avançar a través de la lectura dels textos, buscant les contradiccions dels mateixos, descobrint la forma incompetent com actuava la policia i la justícia a l’època feixista, fins i tot trobarà algun dels empleats de l’hotel on mor Roussel. Amb un to marcat per la ironia, Sciascia elabora de forma minuciosa un relat que sorprèn a la vegada que no permet treure una única conclusió sobre la mort de l’escriptor, al contrari del que pretenia fer l’informe policial.

Un altre dels factors interessants del llibre és que trobem aquesta confluència de dos autors que literàriament situaríem en dos camps molt diferents. Per un costat l’autor, Sciascia, els interessos del qual no només els trobem a la literatura sinó també a la vida social i a la política, i el mort, Raymond Roussel, venerat pels surrealistes i ignorat per l’entorn literari de la seva època. Les circumstàncies que envoltaven la vida i mort de Roussel xoquen amb la Itàlia de l’època i d’aquest xoc Sciascia n’extreu els elements més interessants que ens presenta aquest text.

Finalment dir que aquest llibre ha estat publicat per Gallo Nero, una editorial que sembla que ens seguirà aportant grates lectures veient el que anem trobant a les lleixes de les llibreries.

Als nostres bonus track tobareu el vehicle que utilitzava Raymond Roussel en els seus viatges, però no en aquest últim viatge a Palerm.

Sobre l'ambició

"Un dia, en arrencar una vella escorça, vaig veure dos escarabats rars i en vaig agafar un amb cada mà; després, en vaig veure un tercer i distint, que no podia permetre'm de perdre, per tant me'n vaig ficar un a la boca. Ai las!"
Charles Darwin
citat a L'abre de la vida de Peter Sís

Els ulls de Darwin

L'any 2004 l'editorial RqueR va guanyar el Premi Bologna Raggazzi per l'àlbum L'arbre de la vida de Peter Sís. El premi s'atorga durant la prestigiosa Fiera del Libro per Ragazzi de Bologna. Comprenem ràpid per què quan el tenim a les mans. Cuidat al detall i amb unes guardes a les que dedicarem més temps que a d'altres llibres sencers.

Tracta de la vida i miracles de Charles Darwin. Comença amb el seu naixement i, de manera cronològica, arriba fins a la seva mort. Preciós.

A les minucioses il·lustracions descripcions, biografia, notes del dietari que dugué en el viatge a bord del Beagle i el necessari punt de fantasia van de bracet. Com explica Sís a la introducció, parteix dels apunts de Darwin per posar imatges a allò que ell va viure, veure i investigar. Sembla ser que el dibuix va ser la seva passió frustrada, tot i que el detall amb el que realitzà algunes de les descripcions posi immediatament a les nostres ments en tres dimensions allò que explica. Aquesta ha estat una de les feines de l'il·lustrador.

Sí, d'acord, no és un àlbum per llegir abans d'anar a dormir. Però justament, justament!, perquè et crida a mirar-lo de manera detinguda i a retrobar-lo és tan especial. La tipografia i el cos del text en general no estan pensats per als petits lectors. Tanmateix, inclou desplegables amb un to enigmàtic a l'alçada de la pregunta que pretenen respondre: quin és l'origen de les espècies? de ben segur el misteri fascinarà grans i petits.

Treball d'il·lustració altament recomanable i interessant adaptació del llegat de Darwin.

Edició en català:

Peter Sís + Charles Darwin

L'arbre de la vida (RqueR, 2004)

La traducció és de la poeta Marta Pessarrodona