Conseqüències d'una compassió sense fre

Stefan Zweig  
La impaciència del cor (Quaderns Crema, 2010)

La impaciencia del corazón (Acantilado, 2006)

Escrita el 1939, La impaciència del cor és la novel·la més llarga d'Stefan Zweig. Mestre de la immersió en la complexitat humana, l'autor vienès ens presenta un text angoixant i desassossegat que no ens deixarà indiferents, sinó més aviat intranquils i remoguts de consciència. 

La novel·la comença amb una brillant introducció que de seguida ens atrapa. Es tracta de l'encontre casual (dues vegades!) entre el que podria ser el mateix Zweig i el tinent Hofmiller, condecorat per l'ordre de Maria Teresa en tornant de la guerra. En el segon encontre, Hofmiller ens explicarà la seva història que, de fet, és la novel·la en si. Els herois d'una guerra, ens dirà, sovint no són aquells qui la fan, sinó aquells qui aconsegueixen esquivar-la.

Potser eren més els qui s'havien refugiat en la guerra que els qui n'havien fugit.

Beware a pity, duta al cinema per Maurice Elvey el 1946

Un dia, per aquells atzars de la vida, el tinent és convidat a cals adinerats Kekesfalva. Cada tarda des de llavors, anirà a visitar-los puntualment. Edith, la filla petita de la família, és minusvàlida. Està rebent tractaments cada vegada més recargolats de l'únic doctor que no ha tirat la tovallola, en Condor. Tot i que nosaltres sabem que són tan sols remeis per guanyar temps.

                                                                                       

Inevitablement i quasi només de veure'l, Edith s'enamora de Hofmiller. Això fa que recuperi les esperances de tornar a caminar i que les visites es converteixin en una medicina addictiva. Els Kekesfalva es bolcaran en aquest bri d'entusiasme arrossegant amb ells el jove oficial. La compassió que sentirà Hofmiller guiarà les seves accions, deixant-se endur per la inèrcia. La seva compassió es transformarà en covardia i culpabilitat, sentiments que sumats a la seva incapacitat de prendre decisions no auguren res de bo. Tot i així, no sols és Hofmiller qui intervé en els esdeveniments que es desencadenen, el pare, Ilona, Condor, tots queden atrapats per les circumstàncies. El desenllaç, és clar, pot ser és el de menys.