#Bookcamping!

Interessantíssima iniciativa i selecció de llibres per temes que segueix l'estela del 15M. Evidentment, els textos escollits estan relacionats amb la crisis, l'economia, la contracultura, el context polític, etc, etc. D'aquí que la pàgina resi: "Algunos libros para entender cómo hemos llegado hasta Sol (porque no salimos de la nada)"

Link al web #bookcamping




Algunes de les llistes són:


Sorgit a partir d'Entorno de posibilidades, el web accepta la participació de tothom que hi vulgui dir la seva. 

Catàleg de defectes humans

Los mitos clásicos (Crítica, 2011)
William Hansen

La altiva Aracne, conocida por sus habilidades en el arte de tejer, retó a la diosa de dicha disciplina a una competición. Al final, Minerva venció a Aracne. La enfurecida muchacha se ahorcó,  Minerva la convirtió en una araña y bajo esa apariencia sigue colgando y tejiendo. (Ovidio, Las Metamorfosis 6.5-145).

No és aquest llibre solament un recull de belles històries per passar l’estona. Los Mitos Clásicos de William Hansen és molt més que això. Tots i cadascun dels relats que trobem en aquest llibre no són compartiments estancs com probablement trobaríeu en molts diccionaris de mitologia, aquí els herois, déus, semidéus i altres éssers mitològics com ciclops, harpies o centaures es relacionen amant-se i odiant-se com si d’una gran família es tractés.

Poc a poc, conforme aneu llegint, us adonareu que en el fons esteu llegint un gran llibre de psicologia que tracta temes extemporanis i immanents en tota la història humana: l’amor pur, l’etern o el malaltís, l’odi, l’enveja o fins i tot l’assassinat entre parents; les conseqüències de fer allò prohibit i únicament permès als déus o inclús les terribles venjances d’aquest últims.

És molt probable, també, que en moltes ocasions us sentiu identificats amb moltes de les vivències dels personatges. Que no? Sou d’aquelles persones que sempre avisen als demés que si continuen actuant d’una determinada manera acabaran malament i no us fan cas? llegeix el mite de Cassandra. Sou d’aquells amb una ambició sense mesura? Doncs mireu el que li va passar a Ícar o a Mides. Sentiu que quan més treballeu més feina et queda per fer? A Sísif li anireu a explicar!

Molt  més que un llibre de cultura clàssica o que manual sobre comportament humà és un petit tresor que us enriquirà de veritat com a persones.

No apte per damisel·les

Drames rurals
Víctor Català ( Selecta, 1968) *

Imatge de l'edició de 1948
Quan veiem el nom de Víctor Català un dels records que ens pot venir al cap és el de la lectura obligatòria de Solitud. Per alguns aquest pot ser positiu i per altres negatiu, depenent del professor o de l’humor que tinguéssim quan vam llegir aquesta novel·la. Si el record era negatiu cal alliberar-se d’aquest llast perquè ens trobem amb lectures que sempre valen la pena.

La lectura de Drames rurals ens situa davant de la primera publicació de narrativa de Caterina Albert el 1902, també és el moment en que decideix prendre el nom de Víctor Català per tal d’ocultar la seva identitat femenina. La cruesa d’aquests Drames rurals feia encara més necessària aquesta ocultació ja que era inconcebible en aquell moment que una dona pogués escriure aquesta mena d’històries. Curiosament el “prec”, que serveix de pròleg a l’edició conjunta de les narracions, interpel·la a una “damisel·la ciutadana” prevenint-la de la duresa del que trobarà a continuació:

(...) Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides, invariable a través dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada pel cisell i per l’enginy dels homes, com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que guardo en món sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives; unes inoloroses; les altres, de fragàncies extremades que fan girar la cara al qui no hi està fet, i que repugnarien a ton nas fi, d’aletes tremoloses, acostumat a les olors discretes i a tos ulls, que gaudeixen dels tirats neurastènics de les flors de saló i d’hivernader.(...)
Amb aquesta advertència començarem la lectura trobant-hi històries on els personatges són extrems, curtits per la misèria i la duresa de la vida al camp. La violència, la baixesa moral marquen tots els relats. Captaires, pastors, parricides, suposades bruixes, capellans... conformen els personatges d’aquest univers. També hi trobarem una gran varietat de caràcters femenins maltractats, desfigurats o envilits per aquest món opressiu.

L'autora
Tot això ho trobarem emmarcat per la celebrada riquesa del vocabulari de l’autora, poc amiga de la normativització. Les descripcions dels paisatges i dels personatges són evocadores i precises prefigurant el que després trobaríem a Solitud. L’habilitat alhora de crear un personatge com el Met de les Conques ens parla de la capacitat de l’autora en aquest sentit. No podem negar que les arrels del ruralisme de l’obra de Caterina Albert les trobem en la seva admiració per Àngel Guimerà, però ens veurem com l’autora fa evolucionar els personatges dins d’aquest món simbòlic afegint-hi una alta dosi de penetració psicològica.

Potser aquest no és un llibre que trobem a les taules de les llibreries però cal buscar a les postades per recuperar una autora que ens proporciona una lectura excel·lent.

* Edició pescada a la 59ª Fira del llibre antic i d’ocasió, podeu trobar a les llibreries la d'Edicions 62 (també en e-book).

Bonus track

Gest pictòric per Tonino l'invisible

Tonino l'invisible (Libros del Zorro Rojo, 2010)
Gianni Rodari + Alessandro Sanna (il·lustracions)

La por al fracàs, a la resposta errònia, al ridícul. El desig de tornar-se invisible fet realitat. Un llibre anècdota sobre l'assumpció d'un mateix, dels propis actes i les conseqüències. També sobre el "compte amb el que desitges". I per què no?, també sobre la tristor de fer-se gran i estar sol a la ciutat.
Cal donar gràcies a Rodari perquè acabés la història on l'acaba i ens estalviés el paràgraf on posaria que Tonino a partir de llavors cedí el seient a les senyores carregades al troleibús, aprengué la lliçó sense remugar, tractà els companys amb respecte i consideració, saludà ancians veïns, no prengué propietats alienes, etc.
Gràcies. Siguem realistes...

Com és costum en els Libros del Zorro Rojo, l'edició és impecable i les il·lustracions són arriscades, poc convencionals i tenen interès. El treball plàstic d'Alessandro Sanna combina l'aquarel·la amb un gest veloç de l'acrílic, la tinta xinesa o el pastel, integrat tot de manera exquisita. El gust per l'ús d'un material o un altre aconsegueix dotar de sentit tàctil les imatges: un jersei de caixmir, el pèl d'un gat boleta o la pana d'un pantaló. Tal com ell mateix es defineix, les seves imatges estan basades en el gest i en una improvisació controlada. D'aquí la vitalitat, vivesa i dinamisme dels dibuixos. Sembla talment que la classe plena de nens estiguin removent-se a les seves cadires, inquiets, a punt pel joc i la disbauxa.


Feu una llegida a les entrades del bloc de l'editorial sobre Rodari! El veureu recitant algun dels seus contes, hi ha un petit reportatge en italià on el titllen d'etern infant i ens fan cinc cèntims de la seva biografia. Molt interessants les cites escollides que ens faran sentir simpatia per l'escriptor i pel seu compromís.
Fans confesses del gust de Libros el Zorro Rojo. Bravo!

Bonus track 1, Bonus track 2.

Michelin Houellebecq

El mapa i el territori
Michel Houellebecq ( Empúries, 2011)

És probable que, com a fan d’en Michel, no sigui massa neutral a l’hora de fer una crítica del recent premi Goncourt, però, la veritat, El mapa i el territori és un mirall que ens torna un fosc reflex de la modernitat.

Houellebecq ens parla de temes tan actuals com la buidor existencial, la mercantilització del món del art, la frustració vital o la mort. Però no us penseu que és només un llibre amb un profund pensament filosòfic sobre la banalitat i la superficialitat de la societat actual, curiosament la novel·la té un gir policíac d’allò més interessant que fa que en cap moment perdrem la tensió en la lectura.

Trobareu també com a tema secundari, però molt important dintre de la bibliografia houellebequiana, el turisme. Així, França apareix com una mena de parc temàtic per a nous rics, russos i asiàtics que es mouen pel ”territori” amb els mapes Michelin d’atracció en atracció.

Houellebecq amb un estat energètic alt.



A més, en aquest llibre tenim una altra pirueta de l’autor. Houellebecq es converteix en un dels personatges amb el que el protagonista, el pintor i fotògraf Jed Martin, interactua. No crec que sigui agosarat dir-vos que el nostre escriptor es converteix en una mena de segon pare "intel·lectual” que s’endinsa en la novel·la per a parlar d’ell mateix i de la seva visió del món.

Us aconsello la seva lectura inclús a aquells que vau quedar-vos una mica decebuts després de la lectura d’un dels seus últims llibres, La possibilitat d’una illa. De veritat que val la pena, l’enfant terrible de la literatura actual se’n surt.


Mirada oriental al paisatge europeu

El viatge d'Anno (Joventut, 1979)
Mitsumasa Anno

Ja he manifestat en altres ocasions la meva debilitat per les il·lustracions de paisatges amb molts detalls on perdre's. Un altre dels ineludibles és Mitsumasa Anno, un japonès fascinat per Europa que decidí anar-se-n'hi i deixar-se seduir. El producte d'aquesta aventura són una col·lecció de diaris de ruta sense text (n'hi ha també sobre Espanya o Estats Units) que ens transmetrà aquesta seducció a nosaltres, lectors. Qui sap si pels ulls d'un altre aprendrem a veure'ns.

Vaig anar de vila en vila, d'un país a un altre país, i de vegades el viatge m'era fatigós, però era llavors precisament quan assolia la recompensa. Quan un home perd el seu camí, de vegades es troba a si mateix o descobreix algun tresor inesperat. En acabar-se el meu viatge, em vaig adonar que no l'havia començat en busca d'informació, sinó per perdre'm... i per descobrir el món que vosaltres trobareu en aquest llibre. 

Les imatges comuniquen calma, el pas del temps del passeig tranquil i serè. Anirem reconeixent algunes de les grans escenes de la història de l'art (Millet, Vincent Van Gogh, Courbet, Renoir, ...), de la literatura (Andersen, Don Quixot, ...) o simplement pobles i ciutats que, de vegades, podrien ser-ne moltes.

Mitsumasa Anno va guanyar el Premi Hans Christian Andersen el 1984.

Si voleu, feu un cop d'ull a l'entrevista que li van fer a Anno www.yamaneko.org  La pàgina és una mica kitsch, però les preguntes estan bé.

Una pluja molt gustosa

Cloudy with a Chance of Meatballs (Simon & Schuster, 1978)
Judi Barrett + Ron Barret (il·lustracions)

Si fa un temps vam presentar-vos un dinar que fugia dels seus comensals, ara tenim uns comensals que hauran de fugir del seu dinar.

Judi i Ron devien estar rossejant cansalada un matí qualsevol quan se'ls va acudir aquesta història boja digna dels que en un moment de les seves vides van preguntar-se si podria rajar Coca-cola de l'aixeta de la cuina. I és que, com ja haureu intuït alguns, la parella nord-americana ens explicaran un conte dins d'un conte, en el qual existeix un poble remot on es produeix una pluja de fast-food. I no es tracta només d'un fet puntual, sinó que tres cops al dia es repeteix i la població hi està tan avesada que fins els serveis meteorològics en fan previsió: aquest matí, suc de taronja i pa amb mantega i mermelada; al migdia es preveu una puja de puré de patata i salsitxes amb iogurt de gerds; i al vespre bròquil amb beixamel gratinat al forn.

Evidentment, el caos s'esdevé de manera precipitada i exponencial. Comença la desmesura: un cogombre gegant destrossa el teulat d'una pobra noia, berlines amb xocolata i fantasies en persegueixen una altra, una mena de crêpe gegant impedeix l'entrada a l'escola, proliferen la indigestió i el mal de panxa, ...

Amb un llenguatge que beu del còmic, Ron Barrett ens presenta un món a vegades divertit i d'altres angoixant. Interessant treball del color i impactant imatge de la muntanya de gelatina amb el sol ponent-se al darrera amb un efecte lluminós deïfic.

Cloudy... és un conte popularíssim als Estats Units. Tant, que fa uns anys Columbia Pictures en va fer l'adaptació al cinema.

Setmana del Llibre en Català

Després d'uns quants anys d'incertesa i de vagar per diferents punts, la Setmana del Llibre en català es celebra aquest any al Parc de la Ciutadella. Aquest matí hem anat a fer una volta a la recerca de noves lectures. 
La nova ubicació, el tipus de paradetes i els diferents espais per a les activitats milloren respecte les edicions anteriors (l'única pega ha estat que hi havia poques ombres per protegir-se del sol).



Hi ha activitats per petits i grans. Podeu consultar-les  a la web de la Setmana: http://www.lasetmana.cat/

Aquest matí a l'espai dedicat als infants ens hem trobat una activitat sobre un dels llibres que hem ressenyat : Quin embolic còsmic!



Per cert, hem pescat un Chesterton i un Trabal!

Històries circulars

Maqueta de Mangia che ti mangio
Historias sin fin (Anaya, 1997)
Iela Mari

Com tants d'altres treballs de Iela Mari (amb o sense la col·laboració del dissenyador gràfic Enzo Mari) els dos contes que conté Historias sin fin no tenen text. El huevo y la gallina i Come que te como es recolzen únicament en la força del grafisme, el color, la proporció.
L'esquema narratiu és molt simple i també és habitual en els àlbums de la italiana: allò que comença, acaba, torna a començar i torna a acabar sense fi. Il·lustra cicles vitals que es van repetint: la gallina i l'ou, les estacions de l'any, la cadena alimentària, etc. 
Si bé la trama dels contes és minsa, la idea que contenen és complexa i transmet una sèrie de valors. Desdramatitza la mort, per exemple, naturalitzant-la; i ens assenyala a tots com a caçadors i preses al mateix temps. Ningú és immune, tots mirem i som mirats. 
El seu estil és molt clar. Utilitza formes planes, siluetes, poques vegades ressegueix amb línia (només en casos imprescindibles i no necessàriament en color negre), tendeix cap a les formes geomètriques, els colors són plans i la paleta acostuma a moure's entre els colors primaris i secundaris.

Il·lustracions extretes de Mangia che ti mangio

Cal destacar que malgrat els dibuixos són molt estàtics, la composició de les dobles planes és dinàmica i ens fa moure de manera natural per les planes del llibre, fins a recomençar-lo. Evidentment, això no és un fet casual sinó fruit de l'estudi sobre el disseny i la percepció que dugueren a terme la parella Mari a partir dels anys 50-60.
Arribats a aquest punt, és inevitable mencionar la influència del gran dissenyador italià Bruno Munari a qui ben aviat hauríem de dedicar una entrada pròpia i extensa.

Bonus Track!

Una cuina és una casa

Kitchen
Banana Yoshimoto (Tusquets, 2010)


Sota aquest títol hi trobem dues històries, Kitchen  i  Moonlight shadow. Es tracta del primer llibre que publicà el 1988 (al Japó) Banana Yoshimoto. Ambdues històries parlen de com els protagonistes sobreviuen  la buidor i el dolor  davant la pèrdua d’éssers estimats. Tots els personatges que apareixen a les històries han estat trastocats per alguna mort pròxima. 


En el cas de Kitchen Mikage, encara sota el shock de la mort de la seva àvia, dorm a la cuina de casa seva incapaç de pair la seva desaparició; la sortida d’aquest aïllament emocional la provoquen Yuichi i Eriko que l’acullen a la seva casa. Són una família singular, Eriko és la mare de Yuichi,  que en realitat n’és el pare que va decidir transformar-se en dona després de la mort de la seva esposa. Al llarg de tota la història la cuina ,o les cuines ( la de casa seva, la d’Eriko, la de la feina) són protagonistes, Mikage s’hi sent segura, ens parla dels elements que hi troba: els electrodomèstics, el menjar, el sofà on li toca dormir... tot això la conforta. La calidesa que emana de la casa que mostra també com són els que hi viuen la fan recuperar poc a poc. La història continuarà amb dues parts més on veiem com segueix el contacte amb aquells que l’havien acollida, com ha passat a formar part de la seva vida, i en compartirà també els fets tràgics.


L'autora
A Moonligth shadow la història ens presenta dos personatges molt joves que es veuen colpits per una tràgica mort però aquí trobarem com apareixen elements de tipus fantàstic lligats a la tradició japonesa. Yoshimoto barreja aquests elements tradicionals amb el fort aïllament emocional que pateixen els personatges en el context modern. El fet que el personatge que ens narra la història sigui gairebé una adolescent porta a l’extrem l’aïllament i la incapacitat per afrontar la tragèdia.


La sensació després de la lectura de les dues històries és que aquests personatges, aparentment hieràtics, a qui els costa expressar les seves emocions, acaben desprenent calidesa. És en el contrast entre el context urbà i dur de les ciutats japoneses i  els elements domèstics i càlids on Banana Yoshimoto aconsegueix extreure aquesta sensació en part de desemparament, però també de voluntat de supervivència davant de l’aridesa de la societat urbana. Significatiu en aquest sentit l’epíleg del llibre, on Yoshimoto parla justament d’aquesta voluntat de lluita que podem trobar  en molts dels anònims que passen davant nostre cada dia a la ciutat.

Embolics silenciosos

Quin embolic còsmic! (El Cep i la Nansa, 2009)
Montse Balada + Joan M. Celorio (il·lustracions)

Pot passar. Un està a casa tranquil·lament mirant el seu telescopi i de sobte, flis-flas, tots els planetes es desordenen. Si fóssim astrònoms i, a més, inventors, lògicament fabricaríem un patinet estel·lar i aniríem a fer un tomb per l'Univers per preguntar quatre coses.
Mentrestant, segur que els telèfons de marcació 807 traurien fum! Totes les pitonisses i els lectors de cartes astrals treballant a tot drap gràcies a la xarbotada emocional del personal amb mercuri a la quarta casa... no patiu, però, que no és un llibre sobre mística i horòscops. 
Aquest simpàtic astrònom de tupè i mostatxo blanc neu ens farà cinc cèntims de quins són els planetes que integren el Sistema Solar i acabarem tots cantant Si tu vas al cel (amb patinet interestel·laaaaaarrr).
La col·lecció El Ginjoler, fantàstica iniciativa d'El Cep i la Nansa edicions, publica tots els llibres en llenguatge de signes i acompanyats d'un cd amb materials i audiovisuals. A més, també n'organitza lectures per a nens i nenes adaptats al LSC. Text de l'entusiasta Montse Balada i primer treball editorial de Joan M. Celorio a qui haurem d'anar seguint la pista.

Els manaments del bon robot

La veritat és que a vegades el No mataràs és més complexe del que sembla i si et trobes en un planeta on el dia té vint-i-vuit coma trenta-cinc hores universals, descansar el setè tampoc resulta el més fàcil de tenir present. És per això que el millor són les Lleis de la Robòtica. Només n'hi ha tres i s'aprenen ràpid.

Isaac Asimov, pare de les Lleis de la Robòtica
  • Primera Llei: Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
  • Segona Llei: Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la Primera Llei.
  • Tercera Llei: Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la Primera o la Segona Llei.

Novel·la negra de robots

El sol desnudo
Isaac Asimov (Debols!llo, 2010)

Un detectiu i un crim sense resoldre. Tan és que hi hagi vint mil robots per cada humà que surt en escena i tan és que passi en d'altres planetes. El sol desnudo és una novel·la policíaca en tota regla que ens parla, a més, sobre la deshumanització progressiva de l'ésser humà.
El protagonista, Baley, és un detectiu del planeta Terra que és cridat per a investigar un assassinat a Solaria. Es tracta d'un fet insòlit per dues raons. Primera, els humans estan considerats com una espècie inferior una mica burda i primitiva. Tenen expressament prohibit sortir del planeta i vetada la informació sobre els altres Cinquanta Móns Exteriors. En certa manera, se'ls manté en una volguda ignorància sobre l'evolució i el progrés de l'espècie humana (representa que els altres habitants no són extraterrestres, sinó humans migrats que han fundat noves societats i avançat moltíssim en ciència i tecnologia). L'altra raó és que a Solaria no existeix el crim i, per tant, tampoc la policia.
Baley i nosaltres, els lectors, avançarem al mateix temps en les investigacions. Tot detall observable pel detectiu se'ns fa constar i podem especular amb el protagonista i fins intentar resoldre el cas abans que ell. 

Si él hubiese sido un sospechoso y le hubiesen preguntado quién más estuvo en el lugar del crimen, no se le habría ocurrido responder: "Nadie, con excepción de esta mesa".

No ens resultarà tan fàcil, però. Aprendrem que l'educació, el nostre bagatge cultural i el context ens poden jugar males passades. Baley haurà de tenir la ment oberta i ser capaç d'entendre l'altre que, malgrat tingui aspecte d'igual, funciona amb uns altres codis i valors. Un dels motius per contractar-lo és que se'l considera un sociòleg, malgrat ell digui que no. Veurem que la seva capacitat per entendre el comportament dels personatges i les seves aspiracions el contradiuen, convertint-lo si més no en un sociòleg involuntari. 
L'acompanyarà un amic que ja apareix a Bóvedas de acero, una novel·la anterior. Daneel Olivaw, un robot de vegades sorprenent- ment humà que, per més inri, es fa passar per home per poder dur a terme la investigació sense problemes.

No le hace ningún bien a mi mecanismo ver sufrir a un ser humano.

Als habitants de Solaria els fa fàstic pronunciar la paraula "fills", amor els sembla un insult i el contacte humà quelcom obscè, despreciable i vomitiu. Viuen donant ordres als seus cinquanta criats robots (altament especialitzats, per cert) i mantenen el vincle social per visualització (una mena d'skype de gran pantalla). El control de la natalitat es fa des d'un laboratori i és vital. El nombre d'habitants és exactament el mateix sempre i quan un mor, es treu un nen de "la granja" i se li atorga la casa del mort. El xoc cultural de Baley, el terrícola, en aquests i d'altres aspectes serà evident.
Se'ns plantegen moltes preguntes sobre el futur i més sobre el present. Pot ser l'any 1958, quan Asimov va publicar el llibre i l'home encara no havia anat a la Lluna, algunes coses no semblaven tan properes. Però la proximitat de la tecnologia descrita amb l'actual (laptops, skype, videoconferències, xats, lectors electrònics, etc) fan que la lectura d'El sol desnudo ens emmiralli de manera inquietant.

Linca amb el Bonus Track de les portades de The Naked Sun o amb el Bonus de Les Lleis de la Robòtica!