El pròxim Nothomb

Une forme de vie Amélie Nothomb ( Albin Michel, 2010)
Encara no s'ha públicat l'edició en castellà o català (segurament en Sergi Pàmies està enfeinat)

Amélie Nothomb és una autora que escapa d’allò comú, sobretot per la singularitat de la seva biografia que ens ha deixat conèixer en alguns dels seus llibres. I de fet algunes de les seves novel·les que han tingut més èxit són les que fan referència a la seva pròpia vida (Stupeur et tremblements, La métaphysique des tubes, Biographie de la faim, Ni d’Eve ni d’Adam). Doncs bé, quan comencem el llibre els personatge que ens narra la història és ella mateixa convertint-se en un dels dos protagonistes d’aquesta ficció. I cal remarcar aquí la paraula ficció perquè no ens trobem en un dels seus relats autobiogràfics.

El llibre ens presenta l’intercanvi epistolar de l’autora amb un dels seus lectors (Nothomb acostuma a contestar les cartes que els lectors li envien) . Però és un lector singular, un soldat americà que és a Irak. La història ens presentarà les cartes que intercanvien els dos personatges amb els comentaris de l’autora. El soldat relata com, per afrontar l’angoixa de la guerra i la por davant la mort, no para de menjar i cada vegada està més gras. No és l’únic, s’ha declarat una epidèmia d’obesitat entre els soldats. I deixem aquí la història per tal de no revelar els girs inesperats que conté.

Com podeu endevinar el to de tota la història és humorístic i histriònic, com la mateixa autora. Nothomb barreja ingenuïtat, perplexitat i ironia en el to de la narradora fent una paròdia del seu propi caràcter. També hi podem trobar temes que són freqüents en altres llibres de l’autora com la relació amb el menjar i el cos ( el soldat acaba enamorant-se del seu propi greix). És la barreja de dramatisme i humor el que ha procurat els resultats més interessants en molts dels llibres de Nothomb i aquest no n’és una excepció.

Potser quan llegiu aquesta ressenya pensareu: “Buf! Un altre Nothomb? Què pesada!”. I és veritat, ens trobem davant d’una autora molt prolífica, pública un llibre cada any. No negaré que aquesta alta producció no provoqui irregularitats en la seva obra, a vegades alguns dels seus llibres poden resultar massa sintètics. Però diré també que l’agilitat de les seves històries és un dels factors positius de la seva obra, que permet a alguns llegir un dels seus llibres en un trajecte d’una hora i mitja de tren ( aquests alguns exageren).

Així que si no podeu llegir-lo en francès estigueu atents a la seva publicació en castellà o en català. Suposo que els que sou lectors habituals de Nothomb ja deveu estar intrigats per com se'n sortirà d'una relació epistolar tan rocambolesca . Per aquells que no l'heu llegida mai dir-vos que Amélie Nothomb sempre ens procura una lectura divertida i allunyada de les convencions.