Damon Burnard
L'altre dia vaig agafar de la biblio un llibre d'aquells que agafes una mica de més a més. Pel títol penses que anirà de verdures que es vengen per haver estat repudiades per tots els nens i nenes del món (bé, de la part de món que es permet triar quin menjar li agrada i quin no i escopir-lo, si cal). Podríem fer un estudi de quin ha estat el tractament de les verdures en els llibres infantils. Existeix? No ho crec. Segurament hi hauria una part important d'històries on se n'exalçarien les virtuts a tall pedagògic i moltes d'altres on de ben segur hi sortiria algun personatge al que no agrada la verdura. Em pregunto per què no surt mai un nen que estigui en contra de menjar ou ferrat o, què sé jo, palitos de cangrejo. D'acord, d'acord, és més habitual que als infants no els abelleixin els espinacs. Si el féssim, l'estudi, i ens donés com a resultat que les verdures són tractades o bé amb condescendència o bé amb fàstic i, a més, es donés el cas que som una verdura que llegeix estudis sobre literatura infantil i juvenil, què creieu que sentiríem? Set de venjança, ves.
El fet és que el llibre no segueix aquest fil argumental. És més, sembla que als personatges del text de Damon Burnard fins i tot els agraden les hortalisses. Jo encara diria més, els agraden tant que el poble on passa tot plegat es diu Vila Escarola.* Sorprenent. I —espero que això no sigui considerat un spoiler— la prota es vol disfressar de carbassó. Només per això ja trenca motlles.
La lectura de La venganza... és bastant plaent. En general és divertida i esbojarrada. Trenca algun tòpic com ara que els pares mai s'equivoquen, però pel meu gust en algun moment la Rínxols (nom de la prota) té diàlegs un pèl forçats. Això sobre tot en les converses entre pare i filla.
El format mig llibre mig còmic funciona molt bé perquè, a més, les cares de les verdures són molt expressives i estic segura que agradaran als lectors. Els dibuixos són molt dinàmics, pròpiament del còmic, i el text també està molt basat en els diàlegs i en breus acotacions de text en veu de la Rínxols.
No conec massa la trajectòria de Burnard, però he de dir que els seus títols acostumen a contenir històries imaginatives, aferrades a situacions quotidianes, però amb girs surrealistes. Sap fer-nos riure'ns de nosaltres mateixos i del nostre patetisme. No està mal.
* Si mai llegiu el text esbrinareu que en realitat que es digui Vila Escarola no té a veure amb el fet que els agradi menjar escarola, però per llavors ja us haureu hagut de llegir el llibre i així podreu comentar-lo aquí de manera entusiasta.
Per cert, ser un amant de l'escarola no us sembla estrany? Sospitós, si més no? No fa que tot plegat perdi credibilitat? Vull dir, de cop llegeixes: ...i li encantava l'escarola. Automàticament no penses: l'autor m'està prenent el pèl, això no hi ha qui s'ho cregui, amb perdó pels vilanovins i pel xató (fixeu-vos en l'estratègia comercial del plat de xató que evita dir en el seu nom que duu escarola). Doncs us he de dir que en aquest cas Burnard en surt victoriós perquè evita tractar aquest gran conflicte i es concentra en les hortalisses que s'acostumen a menjar bullides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada