De quan del cava en dèiem ¡cham-pán!

Mi amigo el champán (Oh, Sauce editorial, 1981)
Carlos Romeu Muller

Volíem acabar l'any fent referència als nostres primers caps d'any d'ebrietat. Aquells en què bevíem els culs dels gots del cava-champán d'amagatotis, i fins i tot d'aquells que ja bevíem "legalment" fent veure que es tractava de champagne. Oui, oui, oui, mes amis! Fins i tot n'havíem begut quan pensàvem que dir CAVA era un signe d'identitat nacional. 

I ara... bé, ara "estrujem polvorones" amb la mare de Pérez Andújar.

L'últim llibre que ressenyarem aquest any és un elogi al beuratge que omple copes com les que Pompadour ajudà a portar al món. Hi trobarem com Don Pèrignon perfeccionà l'elaboració del xampany, el mètode d'elaboració, les mesures de les ampolles, com fermar el tap, etc. però sobre tot hi trobarem un bon grapat d'acudits políticament incorrectes, en la línia de Romeu.

Hijo mío, todo esto que ves algun día será espumoso y estará embotellado.

Ah! i Bon any a tothom...

D'actor a cuiner

Després d'haver vist el cameo d'Oliver Hardy com a cuiner a In the Night Kitchen, volíem recordar a l'Oliver Hardy actor.

Els contes humorístics de Mark Twain II

Cuentos humorísticos
Mark Twain (Akal, 2008)

Adam i Eva
Lucas Cranach el Vell

Amb el mateix títol que el recull de l’editorial Navona, Akal presenta un altre grup de contes de Mark Twain. El volum comença recollint dos textos titulats Diario de Adan  i  Diario de Eva, en ells Twain imagina com podia ser la visió individual dels protagonistes del  Gènesi. Els dos contes construeixen una visió en paral·lel, són dos personatges que s’observen.  Per un costat presenta Adam com un personatge desganat, sense massa inquietuds i que defuig a Eva. En canvi ella és presentada de forma antagònica, és qui posa nom a les coses, qui analitza el món, qui descobreix el foc i persegueix a Adam. El diari d’Eva expressa consciència:  Hé aquí  lo que se me ocurre. Es poco, pero téngase presente que soy sólo una chiquilla, y además el primer humano que filosofa sobre tan hondas materias. Sirvan de disculpa ambas circunstancias, si la posteridad juzga erróneos mis juicios.  Twain utilitza ironia i tendresa a parts iguals, això fa que les peripècies dels dos personatges prenguin un caire nou i siguin una paròdia del gènere humà.

A part d’aquests dos que es distingeixen per la seva singularitat, el volum presenta altres contes  de tipus molt divers. En trobarem un que parla dels suposats avantpassats de l’autor  (Una genealogía ilustre), un altre que és una autobiografia animal* (Autobiografía de una perra), un on Twain fa una sàtira de les noves tecnologies de la seva època (La mujer por teléfono), un altre sobre la poca fiabilitat dels rellotgers (Mi reloj), ... podria seguir enumerant-los, tots mostren la capacitat crítica vers la societat de la seva època que té Mark Twain. Entre els que m’han divertit més hi posaria Para curar un constipado, on un personatge s’encaparra a provar tot aquell remei pel refredat que li proposin, per esbojarrat que sigui:  Yendo camino de la oficina, me encontré a otro de mis amigos íntimos. Éste me aconsejó que tomara, al tiempo de acostarme, un litro de agua de mar caliente. Y aún recuerdo que afirmó que ésa era la única panacea eficaz para los resfriados. Probé el remedio con resultados sorprendentes: como que llegué a creer en la inmortalidad. ¡Cuándo no fenecí entonces!...  

Clou el volum una Fantasía macabra, on Twain dessacralitza una història de terror, convertint el vagar del cadàvers d’un cementiri en quelcom desproveït de transcendència.  

Tant la selecció de Navona com la d’Akal són interessants. De la d’Akal cal destacar-ne la presència dels diaris d’Eva i d’Adam, textos que també trobem en català a Angle Editorial.

*Ja vam parlar de biografia animal amb l’entrada sobre Flush de Virginia Woolf.

Bones Festes!! (vol.III)

Molta sort a tothom amb el tió!!

El convidat d'avui és:

Maurice Sendak i el seu gos Max*

* Sendak hedges when asked the dog's name, then explains that the animal already had a name when he adopted him; Sendak doesn't like the name, but the dog wouldn't answer to anything else.
In short, his dog is named Max, just like the hero of Where the Wild Things Are.
"To think I'd be so fatuous as to name my dog after that character," Sendak scoffs. Yet both the wolf and Max the literary character are plagued by conflicting yearnings while Max struggles between being a good boy and a wild thing, the wolf vacillates between being an art lover and a pork chomper.
Extret del web: BookPage 


Podeu mirar-vos també l'entrada que vam fer del llibre de Maurice Sendak In the Kitchen Night. 

Lyona i els retallables

Monstres color de rosa

Yo mataré monstruos por ti (Principal de los libros, 2011)
Santi Balmes + Lyona (il·lustracions)

El seu èxit ha agafat per sorpresa a l'editorial que en qüestió de dues setmanes ja estava portant la tercera edició a impremta. La primera aposta de la Principal de los Libros en el terreny de la literatura infantil i de l'àlbum il·lustrat és Yo mataré monstruos por ti. L'autor és ni més ni menys que Santi Balmes, cantant del popularíssim grup de pop Love of Lesbian. Si pensem que el grup té més de 123.000 seguidors a Facebook i més de deu anys de trajectòria, no ens estranyarà tant aquest boom de ventes. Si a això li sumem que les il·lustracions corren a càrrec de Lyona, doncs encara menys. Seguida de prop per moltíssima gent a través de les xarxes socials, és sobre tot coneguda pels vídeoclips que ha fet per a grups indie.

Sabent també que entre Balmes i Lyona hi ha complicitat perquè no és el primer cop que treballen junts, només ens quedava veure si les expectatives es complien. La idea del text sorgeix d'un malson que solia tenir l'autor de petit i al que ara volia donar forma de conte. El títol us pot sonar de la cançó Un día en el parque de Love of Lesbian, cosa que ens fa pensar que aquesta història no ha abandonat Balmes amb el pas del temps.
El llibre narra una història amb forces dosis de déjà-vu, però que ens entendrirà. A Martina, la protagonista, li costa dormir perquè té por. Pensa que a sota terra hi ha un món paral·lel però de caps per avall on hi habiten monstres. En aquest altre món, però, a Anitram li passa si fa no fa el mateix. Per sort, totes dues tenen un pare disposat a ajudar-les a combatre aquestes pors sense que la sang arribi al riu (tot i que pot ser sí al cap...).

Foto de Santi Balmes i Lyona extreta del web clubdefansdejohnboy

En general és un bon llibre i malgrat el títol, no té assassinats. Pot ser li falta un punt de mala llet o de ser més macarra que segur que Balmes li hagués pogut donar. Les il·lustracions són senzilles però tenen gràcia. Particularment m'encanten els mobles peluts de casa dels monstres. Es nota que han volgut cuidar-ne l'edició, tants els autors com Principal de los Libros. Detalls com el de les guardes que, en una banda són un estampat d'Aniram i a l'altra de Martina, en són un reflex.

Els contes humorístics de Mark Twain I

Cuentos humorísticos

Mark Twain (Editorial Navona, 2010)

“Tota la literatura nord-americana moderna prové d’un llibre de Mark Twain, Les aventures de Huckleberry Finn”  deia Hemingway i situava a Twain en el centre de la seva tradició. Twain és un autor fonamental pel dinou americà al costat de Melville.  Destacarà pel seu caràcter aventurer, curiós i profundament crític però també pel seu sentit de l’humor que apareixerà com a tret fonamental en els seus llibres. 

Twain va escriure molts contes humorístics. Els considerava esbossos, apunts sense més pretensió. Però la innocència aparent de les seves històries deixava al descobert una gran capacitat d’anàlisis de la societat que l’envoltava.  Els seus contes també reflecteixen els seus periples vitals. Dins del recull que en va fer la Editorial Navona, amb traducció i pròleg de Carme Font, trobem escenaris que provenen dels seus viatges (Europa o EEUU), la seva estada entre els miners de Nevada, l’experiència com impressor i periodista, entre altres moments singular de la seva biografia. Els personatges que hi apareixen són caricatures, retrats deformats d’allò que Twain coneixia.

El conte que encapçala el recull La célebre rana saltarina del condado de Calaveras, parteix de les anècdotes relatades a les tabernes pels miners dedicats a l’extracció de la plata a Nevada. També trobarem aquests miners a  El gato de Dick Baker. A part de caràcter humorístic que tenen aquests contes, Twain mostra la seva sensibilitat per l'observació social i recull personatges d’un món  destinat a desaparèixer.

Cabana on diuen que Mark Twain  va escriure
La célebre rana saltarina del condado de Calaveras

Dins del llibre trobarem altres contes que provenen de les experiències viatgeres de Twain. L’autor ja havia parlat de la seva estada Europea a Los inocentes en el extranjero . Aquí veurem com ridiculitza tan als viatgers (La tumba de Adán) com els qui pretenen fer negoci amb els turistes (Nuestro guia italiano). A La dieta europea composarà una divertida caricatura sobre  els hàbits alimentaris a ambdós costats de l’Atlàntic, on el protagonista tindrà una clara (i obsessiva) predilecció per allò que cuinen a EEUU.

Twain es submergeix en l’exageració per fer arribar els seus personatges a les situacions més extremes i absurdes.  Alguns dels contes són exercicis hiperbòlics. A Una noche en vela un excusionista camina més de nit dins de l’alberg que a les seves caminades diürnes, a  La experiencia de los McWilliams con la difteria una mare de família histèrica farà anar de corcoll tota la família amb la seva obsessió per la salut, l’obsessió pels remeis miraculosos la trobem a Una dosis medicinal, podria seguir enumerant  personatges obsessius i catastròfics,que fan passar una estona ben divertida a costa dels seus fracassos i frustracions, però m'aturo aquí.

Tanca el volum, de manera apoteòsica,  Cómo edité un períodico sobre agricultura , on un ridícul editor substitut ens farà saltar alguna llàgrima (de riure, naturalment) amb la seva combinació d’ineptitud i supèrbia.

Si els vaticinis negres sobre el futur us tenen angoixats aquesta és una bona lectura per divertir-vos i oblidar-vos de primes de risc i altres deliris.  Twain és una figura central en la literatura americana però també ocupa un lloc ben alt entre els autors que dominen l’humor. De fet jo no en tinc  prou amb aquest llibre, aviat hi haurà un segona part d’aquest post.

Bones Festes!! (vol.II)

En aquest cas us presentem a dues de les autores que hem ressenyat al llarg d'aquest any, Amélie Nothomb i Banana Yoshimoto.

Menú nadalenc 

amb Amélie Nothomb 

i Banana Yoshimoto

Bon profit!

Trucs de màgia

Per si de cas els trucs habituals no funcionessin, millor tenir una conillada competent.

Bunny Magic animat per Philip Watts

Per saber d'on venen els conills dels barrets que no tenen una taula a sota, vegeu L'altre costat del barret de Carles Cano i Paco Giménez.

Enigma resolt

A l'altre costat del barret / Al otro lado del sombrero (Anaya, 2002)
Carles Cano + Paco Giménez

Hem de donar les gràcies que hi hagi gent com Carles Cano disposada a donar-nos respostes a preguntes que no ens havíem fet. Riu-te'n tu dels filòsofs i científics que busquen sentit a la vida, l'origen de l'univers i aquest tipus de coses. De les verdaderes qüestions primordials sovint no se'n cuida ningú. Per això és sempre una grata sorpresa topar-se amb un llibre com aquest que ens desvetlla el misteri dels conills dels mags. 

D'on els treuen? On viuen? Dins del barret, ja s'hi compleixen les normes d'higiene o seguretat? El narrador d'aquest llibre, Camil Miró, decideix convertir-se en el President de l'Associació de Defensa dels Conills de Barret* i anar a fer la inspecció de rigor als vint-i-set mags que apareixen al llistí telefònic. Com a bons cuiners de la seva màgia, cap d'ells va voler-li donar la recepta del seu truc estrella. Camil haurà de posar-hi de la seva part per aconseguir saber el que s'ha proposat.  

"Ni siquiera había surtido efecto la amenaza de denunciarlos por mantener animales en lugares tan estrechos y tan poco soleados. Llegué incluso a mostrarles un supuesto estudio de un sabio austríaco, que venía a demostrar que los conejos de los magos eran blancos porque nunca les daba el sol."

Tot i que acabarem sabent d'on surten i on viuen aquests conills, no per això desapareixerà la màgia.

Carles Cano fa ús d'aquest sentit de l'humor i del joc de paraules i sons que tan el caracteritzen per teixir una història que ens farà riure i que despertarà la nostra curiositat. El millor de tot és que aquest llibre va néixer d'un projecte conjunt amb l'escola Gençana (València), molt activa i amb una programació cultural d'allò més interessant. Al contrari del que els prejudicis ens podrien fer pensar, la proposta és divertida i rica. El llibre aconsegueix motivar-nos a seguir llegint, perquè la seva funció de promoció de la lectura no n'és el fil conductor, sinó un resultat. La curiositat ja se'ns ha ficat a dins!

Activitats proposades per l'editorial en relació al llibre: AQUÍ

* Us heu fixat que les sigles de l'Associació podrien ser ABCD? Veureu que no és l'únic ABCDari que surt al llibre. N'està ple!! Les lletres capitals de cada paràgraf formen també un abecedari que, a més a més, està fet utilitzant els conills en posicions que de vegades requereixen habilitats contorsionistes per part seva (en la seva vida 2D, és clar).

Bones Festes!! (vol.I)

Hem fet unes boniques nadales per felicitar-vos el nadal amb bon humor i alegria.
Esperem que us agradin! Estan fetes amb molt carinyo.

Houellebecq i Arrabal

celebrant el Nadal

Aquí la ressenya d'El mapa i el territori de Mr. Houellebecq.

El cinema de la Duras

Entre 1972 i 1980 Duras es dedicà exclusivament al seu cinema. La insatisfacció que li havien produït les adaptacions dels seus llibres la porten a col·laborar en diverses pel·lícules com a guionista, serà a Hiroshima mon amour (Alain Resnais,1959) on Duras comença a trobar l'equivalent cinematogràfic de la seva escriptura. S'hi anunciaran dos dels elements que seran constants en els seus films: la importància de les veus i el subratllat d'allò visible pel text.

Duras començarà a crear les seves pel·lícules adaptant primer textos preexistents : La musica (1966), Détruire, dit-elle (1969). Són textos teatrals, Duras abordarà el cinema a través del teatre, i aquest caràcter teatral predominarà , amb la importància dels silencis i l'aparença somnàmbula dels actors. Els silencis, les dones, la casa, els diàlegs muts es convertiran en absoluts protagonistes a Nathalie Granger (1972):

Per Duras el cinema és una forma d'escriptura. En el seu cinema poc a poc la disjunció entre veu i imatge és una constant, arribant a l'extrem a India Song (1975) on les veus dels personatges no es sincronitzen mai amb la imatge:

El cinema de Duras no és còmode, no ho vol ser, vol fer un nou cinema:

Dans le cinéma, comme j'ai un sorte de dégoût du cinéma qui a été fait, enfin de la majeure partie du cinéma qui a été fait, je voudrais reprendre le cinéma à zéro, dans une grammaire très primitive... très simple, très primaire presque: ne pas bouger, tout recommencer.

En tout cas, le cinéma que je fais, je le fais au même endroit que mes livres. C'est ce que j'appelle l'endroit de la passion. Là où on est sourd et aveugle. Enfin, j'essaie d'être là le plus qu'il est possible. Tandis que le cinéma que est fait pour plaire, pour divertir, le cinéma... comment l'appeler, je l'appelle le cinéma du samedi, ou bien le cinéma de la société de consommation, il est fait à l'endroit du spectateur et suivant des recettes très précises, pour plaire, pour retenir le spectateur le temps du spectacle. Une fois le spectacle terminé, ce cinéma ne laisse rien, rien. C'est un cinéma qui s'efface aussitôt qu'il est terminé. Et j'ai l'impression que le mien commence le lendemain, comme une lecture.

De Les lieux de Marguerite Duras (Ed.Minuit, 1987)

Espais escrits

Les lieux de Marguerite Duras, Marguerite Duras i Michelle Porte ( Les éditions de Minuit, 1987)

Los espacios de Marguerite Duras, Marguerite Duras i Michelle Porte ( Ediciones del Oriente y del Mediterraneo, 2011)

Les lieux de Marguerite Duras recull el diàleg, ple de complicitat, entre Duras i la seva col·lega i amiga Michelle Porte. Aquest va servir per crear dos programes amb el mateix títol emesos a TF1 el maig de 1976. Amb la casa de Duras de Neauphle-le-Château com a rerefons inicial, s’anirà desplegant la conversa al voltant dels llocs on van transcórrer la vida i l’obra de l’escriptora francesa. Les fotografies que acompanyen el text són algunes de les que Duras i Porte tenien al davant i són punt de partida per algunes de les reflexions de l’autora francesa.
En el moment en que es produeixen les entrevistes Duras està immersa en els anys que dedicà al cinema. Entre 1972 i 1980 no va escriure cap llibre, només es preocuparà de les seves pel·lícules. El cinema era una altra forma d’escriptura per Duras, escriure en imatges. La seva producció cinematogràfica serà un dels eixos de la conversa, aquest és l’ofici comú que comparteix amb l’entrevistadora. De fet l’inici del diàleg a la casa de Nauphle-le-Château els serveix per situar-se en un dels films de Duras, Nathalie Granger (1972), que va ser rodat al seu interior. La casa és un dels protagonistes d’aquesta pel·lícula , Duras reflexiona sobre la relació entre dona i casa, també sobre la seva pròpia relació amb aquesta casa, un espai on ella escriu.

Marguerite Duras i Michelle Porte
a la casa de Neauphle-le-Château

Un altre element que condueix el llibres són les fotografies, a partir de les de la seva infantesa l’escriptora evocarà la seva mare, la vida de la familia a Vietnam, però al mateix temps aquest és l’espai on descobreix una dona que es convertirà en protagonista d’un dels seus llibres ( El Vicecònsol ) i d’un dels seus films (India Song). És Anne-Marie Stretter, un record que s’acaba convertint en un dels personatges femenins més importants per Duras: ... elle a incarné pour moi longtemps un sorte de double pouvoir, un pouvoir de mort et un pouvoir quotidien. Elle élevait les enfants, elle était la femme de l’administrateur général, elle jouait au tennis, elle recevait, elle se promenait, etc. Et puis elle recelait en elle ce pouvoir de mort, de prodiguer la mort, de la provoquer. Quelquefois de me dis que j’ai écrit à cause d’elle. Aquí apareixerà un altre dels espais, el Château Rothschild on es va rodar India Song. Els diàlegs de les pel·lícules, les veus de dones apareixen com un altre element per seguir amb aquesta cadena d’espais.

El que és més interessant i sorprenent d’aquest llibre, és com a partir de la reflexió sobre els espais on Duras habita i fa habitar els seus personatges, es despleguen molts altres elements sobre la seva obra. Hi trobarem les reflexions sobre el seu cinema, sobre l’escriptura, una escriptura que no té límits. Duras deia : Todo escribe a nuestro alrededor, eso es lo que hay que llegar a percibir... Llegint la conversa ens podem fer una idea de com aquesta capacitat de percebre de Duras estava ben afilada i repercutia en les diferents vessants de la seva creació.

Bonus track

Mickey in Slumberland

In the Night Kitchen (Harper Trophy, 1995)
Maurice Sendak
Reedició en celebració del vint-i-cinquè aniversari de la primera edició
Caldecott Honor Book 1971

Maurice Sendak és un home sense pèls a la llengua. Si no vigiles ja t'ha enviat a l'infern. En una recent entrevista per The Guardian (2-4/10/11) manifestava el seu rebuig a mentir als nens dient-los que la vida era sempre bonica i tenia un final feliç. La innocència és una fal·làcia.
Probablement el conegueu per la pel·lícula que Spike Jonze en va fer fa un parell d'anys (Where the Wilde Things Are, 2009). Si l'heu vista o, evidentment, si heu llegit el llibre, estareu d'acord amb mi que es respira un aire inquietant, poc confortable. La convivència amb els monstres no és alegre, pressentim que en qualsevol moment es pot girar la truita i les coses poden anar mal dades. Es percep el risc, la por existeix. L'ombra d'alguna cosa que no se sap què és plana sobre la història. És a dir: no és conte innocent, malgrat acabi bé.

"I have to accept my role. I will never kill myself like Vincent Van Gogh. Nor will I paint beautiful water lilies like Monet. I can't do that. I'm in the idiot role of being a kiddie book person." 

Maurice Sendak a The Guardian

A La cocina de noche (títol de la versió castellana d'In the Night Kitchen), Mickey es desperta de nit i va a parar misteriosament dins la massa del pastís d'uns cuiners. Aquests es pensen que Mickey és la llet (¿?) i comencen a amassar-lo. Aquest es construeix un avió amb la massa i surt volant. Cau dins la veritable ampolla de llet, el pastís-avió es desfà i quan Mickey surt de l'ampolla vessa la llet al pastís. Els pastissers poden acabar d'amassar i enfornar, i Mickey torna fent tombarelles per l'aire al llit.
En la trajectòria de Sendak sempre hi trobarem referències a la seva condició jueva i a la seva infantesa turbulenta, encara que sigui de retruc. En el cas d'In the Night Kitchen, no hi ha monstres, tot i que hi ha qui diu que l'autor volia dotar amb el rostre de Hitler la cara dels cuiners de la pastisseria. Al final, però, van acabar sent tot de clons d'Oliver Hardy que –i ja sé que no us interessa especialment aquesta dada– jo tenia en ceràmica a casa de petita per posar-hi els cullerots i demés estris de cuina. Si ens hi fixem, tota l'arquitectura que forma la ciutat està feta d'objectes de la llar: filaberquins, ampolles, pots, capses. Un escenari ideal per sobrevolar de nit amb un avió amb regust de gingebre.

Oníric i surrealista, aquests són els adjectius que defineixen Sendak. Malgrat s'hagi convertit en un clàssic de la literatura infantil, sempre ha generat opinions contraposades. En l'aparició d'In the Night Kitchen va ser censurat i criticat per fer aparèixer un nen despullat en un conte infantil. Tot i així, l'any següent va aconseguir el Premi Hans Christian Andersen d'Il·lustració.
L'estructura i disposició narrativa, o el personatge de Mickey, recorden moltíssim a les aventures de Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay. Autor d'historietes per a la darrera pàgina del New York Herald als anys vint, McCay –i sobre tot les tires de Little Nemo– són absolutament recomanables. Estan recollides en diferents volums i es llegeixen com a una narració completa. Solen començar amb el nen dormint al llit i, a partir d'aquí, entra al país dels somnis i li passen coses fantàstiques. Aquest deix surrealista és el que trobem en la història de Mickey, un homenatge a l'alçada del gran McCay.

Vendre's la càrrega de consciència

El llibre negre dels secrets (Cruïlla, 2007)
F.E. Higgins
Premi Protagonista Jove 2008

Ludlow Mostela és un noi que malviu a la City fent de carterista. Un dia aconsegueix fugir i va a petar a la botiga de Joe Zabiddou, un misteriós prestador que, com ell, acaba d'arribar a Pagus Parvus.
El negoci de Zabiddou és guardar secrets que paga a preus molt alts. És a dir, paga per guardar secrets i ho fa en un poble on el 99% no té ni cinc. El seu èxit és immediat.

Ludlow li farà d'ajudant transcrivint els secrets en un enigmàtic llibre negre. Escoltarà, amb unes orelles igual d'atentes que la nostra curiositat, les històries macabres dels habitants de Pagus Parvus. Moltes de les desgràcies dels pagus-parvusencs estan relacionades amb Jeremiah Trinquet: ric, malvat, xantatgista, èticament i moralment reprovable, i estafador empedreït. El veredicte per tots compartit però mai expressat obertament és que Trinquet mereix la forca. Tenen l'esperança que Zabiddou acabi amb ell, però no s'hi mostra gaire disposat. Sembla que l'ofici de prestador no inclou matar a ningú, però mai se sap a què es pot estar disposat.

"un home té dret a tenir com a mínim un secret"

Normalment, quan llegim aprenem a posicionar-nos al costat dels que considerem que són els bons. A El llibre negre dels secrets tots els personatges es despullen de manera que la part fosca de cadascun se'ns manifesta. La por els duu a cometre crims i atrocitats, a trair-se els uns als altres i a no pensar en alternatives a sotmetre's al xantatge d'altri. És clar que totes aquestes accions comporten uns certs remordiments i els provoquen insomni. El millor remei per sentir-se més alleugerits serà desfer-se del secret que els corromp i vendre-se'l a Zabiddou. Bons i dolents? Els límits se'ns presenten força borrosos.

Llibre que de ben segur agradarà, puix que satisfà el nostre esperit tafaner, i també part del morbós. Desconfiarem una mica més del nostre metge, pot ser ens atrevirem a discutir l'autèntic valor dels llibres rurals amb la llibretera, deixarem de menjar botifarres farcides (per cert! al born en fan unes amb taronja confitada bocato di cardinale!!), el tema dels enterramorts i els zombies seguirà igual (de fet ja era un tema que feia una mica d'esgarrifances), etcètera, etcètera.

Higgins sap mantenir-nos atrapats en la història i ens deixarà amb ganes de més. Després d'haver repassat la capacitat de maldat dels humans i, sobre tot, la importància dels diners en les seves vides, ens torna a deixar sols, però amb una mirada renovada cap als nostres veïns. Tothom té secrets. Fins i tot Ludlow en guarda un. Fins i tot Joe. Fins i tot nosaltres.

Veiem aquí les portades de les edicions castellana (Urano, col·lecció Puck), anglesa (Macmillan) i catalana (Cruïlla). Cadascuna té un to diferent, la primera és morbosa ("tengo que confesar algo horrible...), la segona és més fantasia i la darrera és simplement misteriosa. No s'aprecia del tot bé en la fotografia, però llibre i tipografia són negres. Per tal de poder llegir bé el títol has de posar el llibre una mica a contrallum, cosa que casa molt bé amb el sentiment constant de Ludlow, de Polly (i el nostre mentre llegim!) de curiositat pel que amaga a les seves pàgines.

Encara que es tracta de llibres independents, F.E. Higgins planteja L'encantador d'ossos (Cruïlla) com a una trama paral·lela a la d'El llibre negre dels secrets. Segons explica la mateixa autora al web Meet the author, l'element que uneix els dos llibres és la cama de fusta. I atenció! En tots dos ens deixarà amb la intriga! Pot ser a The Eyeball Collector o al recent The Lunatics Curse, que ja han sortit a Anglaterra, hi ha alguna pista més sobre aquest enigma.

Va, i ara ELS QUE HEU LLEGIT EL LLIBRE sigueu sincers! Qui no s'esperava que entre la Polly i en Ludlow... definitivament, aquest és un llibre amb poques històries d'amor!

"De quan de Sant Cebrià del Rosselló en dèiem Saint-Cyprien"

Un de tants (Club Editor, 2009)

Lluís Ferran de Pol

De quan de Sant Cebrià del Rosselló en dèiem Saint-Cyprien , aquest era el títol de la primera part del recull de textos de Lluís Ferran de Pol De lluny i de prop ( publicat a l’editorial Selecta el 1973). Club Editor va recuperar aquests textos el 2009 per publicar-los sota el títol Un de tants. També s’inclouen en aquest volum els fragments escrits per l’autor durant la batalla de l’Ebre, l’anomenat Dietari de l’Ebre.

Els diferents textos que integren Un de tants ens narren el camí seguit per Ferran de Pol des de la Batalla de l’Ebre fins que aconsegueix embarcar-se al Sinaia per exiliar-se a Mèxic. L’autor era capità d’artilleria de l’exèrcit republicà quan acaba la guerra. El conflicte havia esclatat en el moment en què Ferran de Pol preparava les seves oposicions a notari i ja havia obtingut reconeixement en l’àmbit literari amb Tríptic.

L’autor es considera “un de tants” que van creuar a França el fred hivern de 1939, el seu relat ens mostra de manera lúcida i clara la dramàtica situació viscuda pels refugiats espanyols en aquest país. Seguirem el pas de la frontera, l’esgotament, la fam i l’arribada a la platja que es convertirà en camp de concentració. Ferran de Pol és capaç de narrar amb una gran sensibilitat la vexació a la que es veuen sotmesos. Expressa d’una manera solidaria la duresa de l’estada a la platja, la seva veu és la veu de molts, combina les vivències individuals amb les col·lectives. Ferran de Pol aprofundeix en una reflexió sobre la condició humana.

La brutalitat de la seva situació de presoner contrasta amb allò que en un altre moment havia estat un alleujament:

Vaig d’un cantó a l’altre. M’esforço a distreure’m. Tinc uns quants llibres, els que em van acompanyar al front i que allí, en un clar de calma m’agradava tan de rellegir. Provo de fullejar-los. Les meves mans negres de brutícia semblen potes d’ós damunt el paper. Ni els meus dits saben girar les pàgines del llibre, ni el meu esperit arriba a assolir la significació de les paraules. La meva ànima esgarrapa la superfície dels poemes i el sentit en rellisca: m’han sortit urpes. Sóc dins una presó de bestialitat i només entenc el remolí de passions que en mi alça una paraula: pa...

Refugiat republicà a la platja de Saint-Cyprien

Amor, adesiara sento mon pensament

que un sacre horror l’assalta en sa tranquil·la via:

a l’un costat vas tu, l’usada companyia...

Llenço el llibre. Enfonso les mans sota els meus parracs i m’entretinc a matar-me els polls. El cruixit que fan en esclatar entre les meves ungles m’arriba a ser agradós.

La visió que ens mostra Ferran de Pol és profundament crítica, amb una voluntat objectiva i valenta, però al mateix temps hi apareixen imatges carregades de simbolisme com és habitual en la seva obra.

Clou el volum Dietari de l’Ebre, text inèdit fins aquesta edició, i que es podria sumar a altres cròniques del front que sembla ser van ser impulsades pel conseller Carles Pi Sunyer. Ferran del Pol fixa aquí la seva mirada en allò més quotidià de la vida al front.

Aquest llibre el trobem dins de la col·lecció La cara fosca de les lletres on també trobem l’experiència de Francesc Grau-Viader al front de l'Ebre narrada a Dues línies terriblement paral·leles. Els dos llibres van ser editats al mateix temps ampliant la memòria dels escriptors catalans a la Guerra Civil.

Història de Club Editor

Des de la caseta del barri del Coll a Barcelona, Joan Sales i Núria Folch
van anar creant aquesta selecció de clàssics moderns.

Fins el 21 de desembre a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona es pot veure una exposició dedicada a Club Editor. Aquesta editorial petita i independent nascuda per iniciativa de Joan Sales i Xavier Benguerel va publicar alguns dels llibres que han esdevingut clàssics de la literatura catalana: La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, Bearn de Llorenç Villalonga o K.L.Reich de Joaquim Amat-Piniella. A l’exposició comissariada per Julià Guillamon podem fer un recorregut pels moments més importants de la història de la editorial. Es presenta l’ambient abans de la guerra i a l’exili però sobretot s’explica l’esforç de Joan Sales i l’editorial sota el franquisme, la seva voluntat de crear un públic lector sense renunciar a l’exigència literària. Però el més interessant és la capacitat de resumir de manera gràfica aquesta història apassionant en un espai petit. A part de les fotografies podem trobar les notes del censor de Incerta glòria o fragments de correspondència que ens expliquen aquest moment.

Paral·lelament a l’exposició s’han organitzat activitats, com ara converses amb alguns autors que pública en la nova etapa Club Editor. I el proper dia 13 a les 19h, Guillem Frontera, Jordi Puntí, Julià Guillamon i Maria Bohigas conversaran sobre Club Editor.

La història de Club Editor continua actualment en amb diverses col·leccions. Entre altres coses es reediten autors com ara Lluís Ferran de Pol ( Un de tants ) que compartiren l'experiència dels Quaderns d'exili amb Joan Sales.

Dobles d'Skim dibuixats per fans que més que fans són professionals

Estava dubtant de posar-vos aquí algunes de les imatges fantàstiques que Jillian Tamaki té en el seu bloc d'esbossos. Finalment, però, després d'haver fet la ressenya del còmic Skim, m'ha semblat millor deixar-vos la tasca de descoberta a vosaltres (cadascú pot trobar l'estil que més li convingui, crec que tothom quedarà satisfet).
Vull presentar-vos, doncs, la pàgina dels dobles de Skim. La mateixa Tamaki la inclou en el seu web i qualsevol pot enviar-li la seva proposta i en principi ella la publica amb les altres. No sé si en fa una tria perquè la qualitat dels dibuixos és molt alta! (no vull desanimar a ningú, però sospito que haver publicat a The New York Times és un requisit indispensable) Però no per això heu de defallir, amics.

Aquí teniu els meus escollits:

James McShane, un noi de Providence també dibuixant de còmics. Aquí el link del seu web (a mi m'agrada el dibuix del pop conduint un cotxe, a veure si el trobeu). També hi surten alguns còmics que semblen autoeditats. Interessant. També té un bloc d'esbossos, és clar...

Us presento ara a Jeremy Sorese, un noi també amb molt poques capacitats pel còmic que va fer una publicitat per la Llibreria Strand de Nova York que m'ha agradat molt. Dibuixos una mica menys amables que els d'en James.

Per fi un que no té quinze blocs i deu webs: Evan Waldinger. Pel que he trobat a la xarxa és dibuixant de còmic i un animador molt prometedor (això últim ho dic amb ironia). En la descripció del vídeo hi posa: "You might laugh or cry". No cal dir res més. Tot i així, la seva Skim m'agrada molt.

La primera noia escollida és Ana Benaroya. Amb web, bloc i botiga on-line inclosa, la col·loquem també dins del món professional de la pintura i la il·lustració. Més desenfadada i colorista que els companys de més amunt, i amb un estil més urbanita i modern. (aquí la Kim ja havia perdut la S d'Skim, peró...).

I per últim, Renee Lott, dibuixant de còmic d'Estats Units. Té un web amb una pàgina d'inici curiosa on ens espera una nevera llegint un còmic (coses més estranyes s'han vist) i des d'on podem accedir a tres blocs diferents de l'autor/a (encara no ho he aclarit). El millor és que també incorpora l'apartat Fan Art (els americans als dibuixos n'hi diuen Art directament) que resulta força divertit.

Us animo a que mireu els altres "fans" perquè estan molt bé. De fet, podeu anar clicant els links als seus blocs i webs o buscar-los a la xarxa perquè el treball d'alguns val molt la pena! I sinó mireu els dibuixos de Donny Nguyen!

Adolescència desnatada

SKIM (La Cúpula, 2009)
Mariko Tamaki + Jillian Tamaki (il·lustracions)

És dur ser la diferent en un institut privat de noies, sobre tot si a les festes de disfresses tu vas de lleó covard d'El màgic d'Oz i la resta de ballarines. En aquest còmic, les cosines Tamaki retraten la crisi d'identitat de Kim, una adolescent nord-americana de setze anys fascinada pel món de la màgia i la bruixeria.

Tot comença amb el suïcidi d'un company de classe i xicot d'una de les noies més populars. El fet trasbalsarà el dia a dia de la comunitat d'estudiants fins arribar a punts un xic extrems com la creació d'un club defensor de la vida. En aquest context, Kim, una outsider massa grassa pels estàndards adolescents (d'aquí el sobrenom irònic Skim: llet desnatada en anglès), s'enamora. Serà el moment de la descoberta dels desenganys amorosos, la definició d'una identitat sexual, la relació amb la mort, el sentiment de comunitat, la barrera dels prejudicis. Sense afectació, ni excessos sentimentaloides.

És una d'aquelles històries que parlen sobre fer-se gran, sobre els primers sotracs del món adult. Tot i així, no interessarà només al lector adolescent. El llenguatge afilat, directe i desenfadat de Mariko Tamaki acompanyat pel dibuix de la sempre excel·lent Jillian Tamaki ens faran passar pàgines a una velocitat trepidant. Després, però, ens podem entretenir llargament observant de nou les vinyetes, farcides de detalls (Kim és fan d'Einstürzende Neubaten i Joy Division!) i recuperar moments tan ridículs i alhora tan representatius de la nostra societat com la visita a la psicòloga de l'institut. Aquí en teniu la pàgina:

Per aquells que no conegueu el treball de Jillian Tamaki heu de saber que és una il·lustradora canadenca molt activa als Estats Units, on viu actualment. A banda de dibuixar còmics i mantenir el web de tires online SuperMutant Magic Academy, ha estat l'encarregada de donar una nova imatge a la col·lecció de clàssics de la literatura universal de Penguin Books, i ho ha fet de forma delicada i bellíssima. Col·labora habitualment amb diverses publicacions periódiques i amb webs. Alguns dels clients més destacats són The New Yorker, Esquire, el New York Times o The Guardian.

Visitar el seu web pot ser addictiu! Sobre tot pel fascinant ventall de tècniques i d'estils que Tamaki pot adoptar. 

Si voleu fer una ullada a alguns dibuixos dels seus fans cliqueu aquí!

Els negatius de la Maleta Mexicana

Una exposició, un llibre i un documental

Quan el 2007 els negatius que contenia l’anomenada Maleta Mexicana arriben a l’ICP de Nova York comença el procés que portarà a configuració de l’exposició* que fins el 15 de gener podem veure al MNAC. Però el viatge de la Maleta Mexicana havia començat molt abans quan Tchiki Weiss, fotògraf, amic de Robert Capa, salva tres capses amb 4.500 negatius de Capa, Gerda Taro i David Seymour (Chim), que després d’estar desaparegudes tres dècades seran localitzades a Mèxic.

La Maleta Mexicana generarà diverses reflexions. A l’exposició veurem exposats en paral·lel els fulls de contacte, les còpies d’època de les fotos, i les revistes, llibres i diaris on apareixerien publicades durant el conflicte. Això ens procura una reflexió sobre quins eren els processos de selecció de les imatges . L’exposició és veu ampliada per un catàleg monumental de dos volums, editat per La Fabrica, que aprofundeix en aquest tema i que ens permet un passeig més reposat pels negatius.

Finalment, Trisha Ziff ens procura amb el seu documental una visió global de tot el que va envoltar la Maleta Mexicana en el seu periple històric. Ens explica el pas dels fotògrafs per Espanya, els qui guardaren els negatius al llarg dels anys, els que els buscaren, l'estudi dels negatius a l'ICP, la repercussió dels negatius en els procés de memòria històrica...

I si sobre la Maleta Mexicana ja en sabeu prou, podeu seguir sabent més coses sobre les vivències de Robert Capa a la Segona Guerra Mundial al llibre que us recomanem a Sota el pont.

* Amb motiu de l'exposició també s'ha creat un bloc i al Periòdico busquen els nens de la Maleta mexicana.

"Podia fotografiar el pensament."

Ligeramente desenfocado

Robert Capa (La Fabrica, 2009)

“Podia fotografiar el pensament” deia Steinbeck de Robert Capa, ho veiem escrit a la faixa d’aquest llibre deliciosament editat per La Fabrica. Al seu interior s’hi combinen algunes de les fotografies més importants que Capa va fer durant la Segona Guerra Mundial i els textos que narren el seu periple pels diferents fronts d’aquest conflicte. Aquest llibre va aparèixer per primera vegada el 1947 a Nova York i era el quart d’aquest tipus que Capa publicava, llibres que mostraven el seu pas per la Guerra Civil Espanyola (Death in making, 1938) i pels diferents escenaris de la Segona Guerra Mundial ( The Battle of Waterloo Road, Invasion! i Slightly Out of Focus) i que serien una referència gràfica clau d’aquesta època convulsa per Europa.

Ligeramente desenfocado ens presenta el periple de Robert Capa des de l’estiu del 42 a EEUU fins al final de la Segona Guerra Mundial a Europa. L’inici no pot ser més cinematogràfic, situa Capa en el moment que estant a Nova York rep tres cartes, la primera era la proposta de Collier’s de viatjar a Europa com a reporter gràfic de la revista, la segona era una carta del Departament de Justícia dels EEUU recordant-li la seva situació il·legal al país per la qual cosa se li impedia exercir el seu ofici i la tercera era de la companyia de l’electricitat (ja no es molestarà a obrir-la imaginant-se el possible tall de subministrament de llum). Un inici que no pot deixar indiferent, i que serà seguit per altres moments encara més apassionant amb la descripció del pas del fotògraf per Anglaterra, per Sicília, França i el desenllaç de la guerra a Alemanya.

Al text, Capa ens narra les peripècies del seu ofici i ens transmet la profunda convicció que el portà a exercir-lo. La narració és àgil i està carregada d’ironia i d’un gran sentit de l’humor . O veiem per exemple en les reflexions del fotògraf abans del Dia D :

Si en este punto de la historia mi hijo me interrumpiera para preguntar “¿Cuál es la diferencia entre un corresponsal de guerra y cualquier otra persona de uniforme?” tendría que responder que el corresponsal de guerra bebe más, liga más, gana más y tiene más libertad que un soldado, pero que a esas alturas de la guerra, tener la libertad de elegir dónde estar en cada momento y tener la posibilidad de ser considerado un cobarde sin ser ejecutado por ello constituían para él una tortura. El corresponsal de guerra tiene en sus manos su mayor apuesta, su vida, y puede elegir el caballo al que apostarla, o puede guardársela en el bolsillo en el último segundo. Yo soy un jugador. Decidí acompañar a la Compañía E en la primera oleada.

Cal dir aquí que Capa és l’únic fotògraf que trepitja la platja el primer dia de desembarcament, i seves són les úniques vuit imatges que es conserven d’aquest moment ( la resta de les 136 fotos que havia fet enmig del caos de la batalla es van fer malbé al laboratori).

Però Capa no només ens parla del camp de batalla, com en les seves fotografies, allò humà i allò quotidià també tenen un paper principal en la història. Al mig de la barbàrie de la guerra ens parla de les emocions d’aquells que la viuen i entre ells trobem al mateix Capa que, emocionat i plorant, arriba a París amb els republicans espanyols que formaven part de la divisió Leclerc.

Aquest és un llibre on les imatges i el text creen un conjunt capaç de traslladar-nos d’una manera molt viva el moment històric, però també ens transmet l’energia i la força dels sentiments d’aquells que el visqueren.


Bonus track: La Maleta Mexicana

Scratch amb sis dits

Um garoto chamado Rorbeto (Cosac Naify, 2005)
Gabriel O Pensador + Daniel Bueno (il·lustracions)

L'autor d'aquest conte és el popularíssim raper brasileny Gabriel O Pensador. Escrita en rimes àgils, ens conta el naixement de Rorbeto, fill d'una família humil, i els seus avenços a l'escola. Patim amb el nen el descobriment de la diferència i com afrontar-la. Podria ser una història tràgica, però no arriba a ser-ho. Ans el contrari, en tot moment el que se'ns transmet és un esperit de superació.

Des de bon començament, Rorbeto ja neix amb una errada. Se li ha colat una R fora de lloc al nom. El pare, que és analfabet, no se n'adona quan el metge li ensenya el certificat de naixement, i d'aquí que Roberto passi a ser Rorbeto. Però és que a banda d'aquest entrebanc, ha nascut amb sis dits en una mà. Motius tots dos suficients com per ser la riota d'una classe de nens sense escrúpols, l'autor aconsegueix donar-los la volta i convertir-los en valors positius. 

Amb un final emotiu i possiblement una mica efectista (per excés de pensament positiu, pot ser, però que és realment molt bonic), la lectura d'Um garoto chamado Rorbeto omple d'optimisme. 

La música de Gabriel O Pensador és crítica i parla dels problemes del Brasil, de les faveles, del nens del carrer, l'analfabetisme, la violència, etc. En aquest context, doncs, el conte de Rorbeto vol ser una injecció de vitalitat i una finestra a d'altres possibilitats. 

L'edició del llibre està molt cuidada. Les guardes són precioses i el tractament tipogràfic està molt aconseguit. Les il·lustracions de Daniel Bueno són molt més austeres que en d'altres dels seus treballs, cosa que en aquest cas afavoreix el text. Elegants i simples, troben el to apropiat per acompanyar una història sense estridències.

Ètica i tradició o ètica vs tradició?

El jardí de les ombres (Proteus; Fundació Contes pel Món, 2010)
Mia Couto + Malangatana (il·lustracions)

El conte que presentaré en aquesta ocasió és de l'escriptor moçambiquès Mia Couto. La peculiaritat, però, serà que el llibre conté dues versions de la mateixa història. Aquest interessant exercici neix dins del projecte conjunt de l'Editorial Proteus, especialitzada en llibres ètics, i la Fundació Contes pel Món d'acostar-nos la tradició oral de cultures minoritàries i de fer-ho, a més, des d'una perspectiva centrada en l'ètica i la transmissió de valors. 

En el cas de la col·lecció Oralia, es tracta de prendre contes tradicionals, mites o llegendes i donar-los a conèixer tan en la versió "oficial" (entenent que una història que procedeix de la cultura oral mai té una forma definitiva 100%) com en una de revisada. Serà la tasca dels escriptors col·laboradors en el projecte convertir-los en els textos que se'ns posen a l'abast. D'aquí que llegim dues vegades El jardí de les ombres, sense que cap de les dues sigui ben bé la mateixa història. La primera és la que Couto ha adaptat pensant en la col·lecció, la segona és el que ha redactat basant-se en la història que corre de boca en boca entre els macondes.
Val a dir que el text que prové directament de la tradició és molt més suggeridor i visceral que no pas l'adaptat, que corre el risc de ser una versió desnatada del predecessor. No és tan sols el fet que corregeixi els trets menys políticament correctes (matar l'àvia per fetillera, per exemple), sinó que d'alguna manera perd imatges molt poètiques i que resulten d'una fantasia exquisida. Tot i així, és cert que l'adaptació permet treballar bé els valors, parlar de la mort, del més enllà o d'alguns tabús culturals. En tractar-se també d'una versió més extensa, és possible generar un tipus de misteri que no dóna temps de donar-se en el cas del relat tradicional, i d'aquesta manera allargar el delit cap a la resolució final.
Encertada tria de l'il·lustrador (i artista multidisciplinari!), Malangatana Valente Ngwenya, que acompanya els textos amb figures i sanefes que retraten l'atmosfera de l'imaginari moçambiquès a la perfecció.

Aquí l'enllaç amb algunes pàgines del text perquè pugueu fer-ne un tastet!

Open publication - Free publishing - More infantil