Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hans Christian Andersen. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hans Christian Andersen. Mostrar tots els missatges

Monarquia, solidaritat i la crisis del "pepino"

Me importa un comino el rey Pepino (Alfaguara, 1986)
Cop d'escombra al rei cogombre (Empúries, 1992)
Christine Nöstlinger


Ha de passar així? Ha d’aparèixer un rei cogombre a la cuina de casa per què un s’adoni que la seva família és un desastre? Que no hi ha comunicació real, que no hi ha igualtat entre homes i dones (ni a dins de casa!), que l’amor no es mesura amb hores d’oci, que el patriarcat és un llastre i que l’educació basada en la por no facilita aprendre? Pot ser sí. Pot ser un cogombre manaire, finolis, malcriat, espieta, cabronàs, despietat pot solucionar els problemes d’una família com n’hi ha tantes. No és una garantia, però vaja, ajuda.
Amb les dosis necessàries d'irreverència i d'humor, Nöstlinger situa a Wolfgang, un nen de dotze anys, com a narrador d’una història fantàstica. Ho farà de manera amena i divertida, seguint el suposat esquema que el professor de llengua els ha facilitat per escriure relats. Introdueix fins i tot fragments en format teatral i va argumentant la disposició de capítols i d'episodis en les introduccions de cadascun. El que ens explicarà és com un dia, de sobte, la mare es troba un cogombre amb corona que parla a la cuina, Kumi-Ori II, de l’estirp dels Escalèrids. Resulta ser un tirà insuportable del que tots es voldran desempallegar a excepció del pare (i el fill petit, que tardarà en adonar-se’n).

–Si fuera un pepino sensible, ya se habría largado. Tiene que haberse dado cuenta de que por su culpa no hay más que peleas. (Martina, germana)
Les figures dictatorials del pare, el professor i el rei (tots homes...) es posen en qüestió i en evidència al llarg del relat. A partir de les accions autoritàries i de les conseqüències que aquestes porten o podrien portar, se'ns va desvetllant que una altra manera de fer les coses és possible i, en aquest cas, millor. Nöstlinger, que creu en el compromís social i polític de la literatura infantil i juvenil, rebrega la família, l’educació, la convivència, els totalitarismes i les jerarquies. De vegades ho fa amb una sorprenent incorrecció política, tanmateix magnífica i probablement difícil de trobar avui escrita d’aquesta manera. Em refereixo, per exemple, a com tracta el tema de les donacions de joguines. Com es ridiculitza la bondat dels veïns i com s'utilitza la solidaritat com a estratègia per un benefici propi* (sense cap mena d'escrúpols! A per feina!). Aquest retrat social que, encara que no ho sembli està carregat de mala llet, ens diu que un està disposat a donar el que sigui pels pobres negrets, però en canvi destruiria tota una civilització de cogombres que viuen al soterrani de casa només per un ascens. Pot ser toca treure la pols a aquest clàssic de la Nöstlinger que rebé el premi al millor llibre juvenil d'Alemanya el 1972, perquè remogui amb humor alguns mals enquistats que encara duren quaranta anys després.

Kumi-Ori II i Sr. Hogelmann gaudint d'un son profund.
Superada la crisis d'E-coli a la llar familiar, Nöstlinger deixarà la feina de reflexió a la família Hogelmann, i a nosaltres, lectors. Intuïm que començarà una etapa de replantejament de l'estructura familiar i de molta felicitat pels Kumi-Oris, però no ho podríem pas jurar. No tenim cap garantia que després d'ensopegar amb una pedra, ja no hi tornin a ensopegar més. 

–¡Hogelmann! ¡Usted no puede tomar el sol! ¡Los suspendidos tienen que estar pálidos! (Haslinger a Wolfgang)

Hem d'estar molt contentes dels títols fantàstics que ha rebut aquest llibre en català i castellà: Cop d'escombra al rei cogombre i Me importa un comino el rei Pepino. En francès, per exemple, es van haver de conformar amb Le roi des concombes.

* És veritat que no es tracta ben bé d'un benefici propi, sinó segurament de la solidaritat real de Wolfgang i la seva germana. Tot i així, ells es valen d'una excusa que saben que segur que tindrà afecte: apel·lar als pobres desvalguts del Sàhara. També es desvetlla així una altra veritat: la del consumisme compulsiu de joguines de pares i fills. Joguines fins i tot noves de trinca o repetides. Per no parlar de la quantitat de donacions desinteressades d'objectes i peces de roba inservibles o, com diu la mare de Wolfgang, fa anys que servien per netejar-se les sabates amb betum.

Mickey in Slumberland


In the Night Kitchen (Harper Trophy, 1995)
Maurice Sendak
Reedició en celebració del vint-i-cinquè aniversari de la primera edició
Caldecott Honor Book 1971

Maurice Sendak és un home sense pèls a la llengua. Si no vigiles ja t'ha enviat a l'infern. En una recent entrevista per The Guardian (2-4/10/11) manifestava el seu rebuig a mentir als nens dient-los que la vida era sempre bonica i tenia un final feliç. La innocència és una fal·làcia.
Probablement el conegueu per la pel·lícula que Spike Jonze en va fer fa un parell d'anys (Where the Wilde Things Are, 2009). Si l'heu vista o, evidentment, si heu llegit el llibre, estareu d'acord amb mi que es respira un aire inquietant, poc confortable. La convivència amb els monstres no és alegre, pressentim que en qualsevol moment es pot girar la truita i les coses poden anar mal dades. Es percep el risc, la por existeix. L'ombra d'alguna cosa que no se sap què és plana sobre la història. És a dir: no és conte innocent, malgrat acabi bé.

"I have to accept my role. I will never kill myself like Vincent Van Gogh. Nor will I paint beautiful water lilies like Monet. I can't do that. I'm in the idiot role of being a kiddie book person." 
Maurice Sendak a The Guardian

A La cocina de noche (títol de la versió castellana d'In the Night Kitchen), Mickey es desperta de nit i va a parar misteriosament dins la massa del pastís d'uns cuiners. Aquests es pensen que Mickey és la llet (¿?) i comencen a amassar-lo. Aquest es construeix un avió amb la massa i surt volant. Cau dins la veritable ampolla de llet, el pastís-avió es desfà i quan Mickey surt de l'ampolla vessa la llet al pastís. Els pastissers poden acabar d'amassar i enfornar, i Mickey torna fent tombarelles per l'aire al llit.
En la trajectòria de Sendak sempre hi trobarem referències a la seva condició jueva i a la seva infantesa turbulenta, encara que sigui de retruc. En el cas d'In the Night Kitchen, no hi ha monstres, tot i que hi ha qui diu que l'autor volia dotar amb el rostre de Hitler la cara dels cuiners de la pastisseria. Al final, però, van acabar sent tot de clons d'Oliver Hardy que –i ja sé que no us interessa especialment aquesta dada– jo tenia en ceràmica a casa de petita per posar-hi els cullerots i demés estris de cuina. Si ens hi fixem, tota l'arquitectura que forma la ciutat està feta d'objectes de la llar: filaberquins, ampolles, pots, capses. Un escenari ideal per sobrevolar de nit amb un avió amb regust de gingebre.

Oníric i surrealista, aquests són els adjectius que defineixen Sendak. Malgrat s'hagi convertit en un clàssic de la literatura infantil, sempre ha generat opinions contraposades. En l'aparició d'In the Night Kitchen va ser censurat i criticat per fer aparèixer un nen despullat en un conte infantil. Tot i així, l'any següent va aconseguir el Premi Hans Christian Andersen d'Il·lustració.
L'estructura i disposició narrativa, o el personatge de Mickey, recorden moltíssim a les aventures de Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay. Autor d'historietes per a la darrera pàgina del New York Herald als anys vint, McCay –i sobre tot les tires de Little Nemo– són absolutament recomanables. Estan recollides en diferents volums i es llegeixen com a una narració completa. Solen començar amb el nen dormint al llit i, a partir d'aquí, entra al país dels somnis i li passen coses fantàstiques. Aquest deix surrealista és el que trobem en la història de Mickey, un homenatge a l'alçada del gran McCay.

Mirada oriental al paisatge europeu

El viatge d'Anno (Joventut, 1979)
Mitsumasa Anno

Ja he manifestat en altres ocasions la meva debilitat per les il·lustracions de paisatges amb molts detalls on perdre's. Un altre dels ineludibles és Mitsumasa Anno, un japonès fascinat per Europa que decidí anar-se-n'hi i deixar-se seduir. El producte d'aquesta aventura són una col·lecció de diaris de ruta sense text (n'hi ha també sobre Espanya o Estats Units) que ens transmetrà aquesta seducció a nosaltres, lectors. Qui sap si pels ulls d'un altre aprendrem a veure'ns.

Vaig anar de vila en vila, d'un país a un altre país, i de vegades el viatge m'era fatigós, però era llavors precisament quan assolia la recompensa. Quan un home perd el seu camí, de vegades es troba a si mateix o descobreix algun tresor inesperat. En acabar-se el meu viatge, em vaig adonar que no l'havia començat en busca d'informació, sinó per perdre'm... i per descobrir el món que vosaltres trobareu en aquest llibre. 

Les imatges comuniquen calma, el pas del temps del passeig tranquil i serè. Anirem reconeixent algunes de les grans escenes de la història de l'art (Millet, Vincent Van Gogh, Courbet, Renoir, ...), de la literatura (Andersen, Don Quixot, ...) o simplement pobles i ciutats que, de vegades, podrien ser-ne moltes.

Mitsumasa Anno va guanyar el Premi Hans Christian Andersen el 1984.

Si voleu, feu un cop d'ull a l'entrevista que li van fer a Anno www.yamaneko.org  La pàgina és una mica kitsch, però les preguntes estan bé.