Espais escrits

Les lieux de Marguerite Duras, Marguerite Duras i Michelle Porte ( Les éditions de Minuit, 1987)

Los espacios de Marguerite Duras, Marguerite Duras i Michelle Porte ( Ediciones del Oriente y del Mediterraneo, 2011)

Les lieux de Marguerite Duras recull el diàleg, ple de complicitat, entre Duras i la seva col·lega i amiga Michelle Porte. Aquest va servir per crear dos programes amb el mateix títol emesos a TF1 el maig de 1976. Amb la casa de Duras de Neauphle-le-Château com a rerefons inicial, s’anirà desplegant la conversa al voltant dels llocs on van transcórrer la vida i l’obra de l’escriptora francesa. Les fotografies que acompanyen el text són algunes de les que Duras i Porte tenien al davant i són punt de partida per algunes de les reflexions de l’autora francesa.
En el moment en que es produeixen les entrevistes Duras està immersa en els anys que dedicà al cinema. Entre 1972 i 1980 no va escriure cap llibre, només es preocuparà de les seves pel·lícules. El cinema era una altra forma d’escriptura per Duras, escriure en imatges. La seva producció cinematogràfica serà un dels eixos de la conversa, aquest és l’ofici comú que comparteix amb l’entrevistadora. De fet l’inici del diàleg a la casa de Nauphle-le-Château els serveix per situar-se en un dels films de Duras, Nathalie Granger (1972), que va ser rodat al seu interior. La casa és un dels protagonistes d’aquesta pel·lícula , Duras reflexiona sobre la relació entre dona i casa, també sobre la seva pròpia relació amb aquesta casa, un espai on ella escriu.

Marguerite Duras i Michelle Porte
a la casa de Neauphle-le-Château

Un altre element que condueix el llibres són les fotografies, a partir de les de la seva infantesa l’escriptora evocarà la seva mare, la vida de la familia a Vietnam, però al mateix temps aquest és l’espai on descobreix una dona que es convertirà en protagonista d’un dels seus llibres ( El Vicecònsol ) i d’un dels seus films (India Song). És Anne-Marie Stretter, un record que s’acaba convertint en un dels personatges femenins més importants per Duras: ... elle a incarné pour moi longtemps un sorte de double pouvoir, un pouvoir de mort et un pouvoir quotidien. Elle élevait les enfants, elle était la femme de l’administrateur général, elle jouait au tennis, elle recevait, elle se promenait, etc. Et puis elle recelait en elle ce pouvoir de mort, de prodiguer la mort, de la provoquer. Quelquefois de me dis que j’ai écrit à cause d’elle. Aquí apareixerà un altre dels espais, el Château Rothschild on es va rodar India Song. Els diàlegs de les pel·lícules, les veus de dones apareixen com un altre element per seguir amb aquesta cadena d’espais.

El que és més interessant i sorprenent d’aquest llibre, és com a partir de la reflexió sobre els espais on Duras habita i fa habitar els seus personatges, es despleguen molts altres elements sobre la seva obra. Hi trobarem les reflexions sobre el seu cinema, sobre l’escriptura, una escriptura que no té límits. Duras deia : Todo escribe a nuestro alrededor, eso es lo que hay que llegar a percibir... Llegint la conversa ens podem fer una idea de com aquesta capacitat de percebre de Duras estava ben afilada i repercutia en les diferents vessants de la seva creació.

Bonus track

Publicitat creativa

Les Rhumes (Delpire éditeur, 2011)
André François

Va ser un llibreter de París que em va alertar sobre l'origen d'aquest àlbum mentre el fullejava. Sembla que l'any 1966 els laboratoris Beaufour van encarregar una campanya publicitària a André François. Aquest va presentar els dibuixos que ara podem veure en l'edició Les Rhumes. Una manera poc convencional i divertida d'anunciar medicaments contra el refredat. De fet, el veritable culpable de la campanya no va ser altre que l'editor francès Robert Delpire.
Defensor acèrrim de la il·lustració com a quelcom més que "dibuixets" per a nens i nenes, amant de la imatge (tant la fotogràfica com la il·lustrada), galerista, editor i publicista. Aquest és Delpire. Quan un bon dia el seu estudi publicitari va atendre la demanda de Beaufour, el francés de seguida va pensar en un personatge que sapigués donar-li el tomb a la proposta: François. D'aquí que els típics anuncis de gent tossint que es prenen un remei miraculós i després respiren tan bé o millor que mai, es convertissin en una desfilada d'estranys personatges semblants a hipopòtams als que, malgrat la seva dòcil aparença, millor no tenir d'animals de companyia.

Jessie Bi, al bloc du9. l'autre bande dessinée (molt interessant si us agrada el món de la il·lustració i el còmic) descriu d'aquesta manera el llibre:

Entre tempérament et substances, un petit livre pour dire par la bonne humeur les mauvaises, celles désignées comme rhumes, qui encombrent parfois le cerveau mais plus certainement les muqueuses enfiévrées de l’appareil respiratoire, dans un chaud par le froid qui fait enchifrener, renifler, moucher voire tousser en un déluge sonore semblant proportionnel aux mucosités secrétées.
Car oui, étymologiquement un rhume est un « écoulement des humeurs », alors quoi de mieux que la panacée de l’humour pour que ces humeurs puissent s’écouler plus rapidement ou pour le moins être évitées ?

D'origen hongarès, François és molt conegut a França per les seves vinyetes a Le Nouvel Observateur, així com per haver il·lustrat molts llibres i àlbums infantils que han calat a fons en l'imaginari popular (Les larmes de crocodil, per exemple). També és coneguda la seva vessant com a escultor i pintor. L'any 2004 el centre Pompidou de París li dedicà una exposició dos anys després que el seu estudi s'incendiés i es perdés la pràctica totalitat de les seves obres. A vegades se l'ha emparentat amb un altre dels grans, Saul Steinberg. Contemporanis l'un de l'altre i habituals en les portades i vinyetes del New Yorker, convergeixen en alguns aspectes de la seva obra com ara un peculiar sentit de l'humor. Tot i així, tots dos tenen una forta personalitat artística.


Us engresco a fer un cop d'ull a Les Rhumes. Animals que són simpàtiques taques negres, caligrafia de la d'abans, humor i bons consells.

Salut!
(no podia acabar d'altra manera)

El pròxim Nothomb

Une forme de vie Amélie Nothomb ( Albin Michel, 2010)
Encara no s'ha públicat l'edició en castellà o català (segurament en Sergi Pàmies està enfeinat)

Amélie Nothomb és una autora que escapa d’allò comú, sobretot per la singularitat de la seva biografia que ens ha deixat conèixer en alguns dels seus llibres. I de fet algunes de les seves novel·les que han tingut més èxit són les que fan referència a la seva pròpia vida (Stupeur et tremblements, La métaphysique des tubes, Biographie de la faim, Ni d’Eve ni d’Adam). Doncs bé, quan comencem el llibre els personatge que ens narra la història és ella mateixa convertint-se en un dels dos protagonistes d’aquesta ficció. I cal remarcar aquí la paraula ficció perquè no ens trobem en un dels seus relats autobiogràfics.

El llibre ens presenta l’intercanvi epistolar de l’autora amb un dels seus lectors (Nothomb acostuma a contestar les cartes que els lectors li envien) . Però és un lector singular, un soldat americà que és a Irak. La història ens presentarà les cartes que intercanvien els dos personatges amb els comentaris de l’autora. El soldat relata com, per afrontar l’angoixa de la guerra i la por davant la mort, no para de menjar i cada vegada està més gras. No és l’únic, s’ha declarat una epidèmia d’obesitat entre els soldats. I deixem aquí la història per tal de no revelar els girs inesperats que conté.

Com podeu endevinar el to de tota la història és humorístic i histriònic, com la mateixa autora. Nothomb barreja ingenuïtat, perplexitat i ironia en el to de la narradora fent una paròdia del seu propi caràcter. També hi podem trobar temes que són freqüents en altres llibres de l’autora com la relació amb el menjar i el cos ( el soldat acaba enamorant-se del seu propi greix). És la barreja de dramatisme i humor el que ha procurat els resultats més interessants en molts dels llibres de Nothomb i aquest no n’és una excepció.

Potser quan llegiu aquesta ressenya pensareu: “Buf! Un altre Nothomb? Què pesada!”. I és veritat, ens trobem davant d’una autora molt prolífica, pública un llibre cada any. No negaré que aquesta alta producció no provoqui irregularitats en la seva obra, a vegades alguns dels seus llibres poden resultar massa sintètics. Però diré també que l’agilitat de les seves històries és un dels factors positius de la seva obra, que permet a alguns llegir un dels seus llibres en un trajecte d’una hora i mitja de tren ( aquests alguns exageren).

Així que si no podeu llegir-lo en francès estigueu atents a la seva publicació en castellà o en català. Suposo que els que sou lectors habituals de Nothomb ja deveu estar intrigats per com se'n sortirà d'una relació epistolar tan rocambolesca . Per aquells que no l'heu llegida mai dir-vos que Amélie Nothomb sempre ens procura una lectura divertida i allunyada de les convencions.