Coses com enamorar-se d'una dona bicèfala

Estrellita Marinera. Una fábula de nuestro tiempo (Ollero & Ramos Editores, 1999)
Laura Esquivel + Francisco Meléndez (il·lustracions)

Coneguda per ser l'escriptora de l'exitós Como agua para chocolate, Laura Esquivel ens regalà deu anys després aquest àlbum de text abundant (prop de vuitanta pàgines). Es tracta de la història de María i Facundo, dos nens de procedència humil, que es coneixeran arran de la mort dels seus respectius avis. Aquests els deixaran en herència el circ Atracciones Polifemo (a María) i un dels dos caps de la mare morta conservat en una caixa de barrets (a Facundo). Mica en mica anirem coneixent-los a tots dos i, sobre tot, ens anirem familiaritzant amb el circ on treballen.

El que de debò desitjaria Facundo és poder donar vida al cap de la seva difunta mare a qui pràcticament no va conèixer. Per aconseguir-ho ha de vessar-hi les llàgrimes d'una mare que hagi perdut el seu fill. María, en canvi, el que vol és sentir-se plena i feliç perquè sempre s'ha sentit miserable.
El gran repte, però, és combatre el malvat Doctor Castro que només desitja aniquil·lar la diferència per convertir-la en un enigma de laboratori. Farà el que sigui per tal d'experimentar amb espècies animals rares o amb humans que hagin patit alguna deformitat de naixement. Quin millor lloc per explotar les seves habilitats que un circ on hi ha dones amb dos caps, un geperut, un que té quatre braços o sirenes?
En la creuada per evitar les accions de Castro, tots els personatges creixeran, es reconciliaran amb ells mateixos, amb els seu passat i afrontaran les seves vides amb més claredat. 

Lo más curioso, decía Facundo, era que dentro de esta concepción [lineal] del mundo nadie podía considerarse una persona feliz a pesar de ser un ganador, pues al momento de obtener un triumfo ya estaba pensando en obtener otro, y la angustia por competir todo el tiempo no deja lugar a la felicidad. Facundo pensaba que para encontrarla teníamos que volver a la concepción circular del mundo, ya que dentro de un círculo no hay principio ni final.

El text d'Esquivel està ple d'interpel·lacions directes als lectors (ho dic en plural perquè és un llibre agraït de llegir acompanyat per nens) o de qüestionaments ètics, filosòfics i morals. Sense tampoc buscar una transcendència sonada, propicia les reflexions sobre la vida, els altres, l'honestedat o la franquesa. Té una dosis de cursileria, d'autoajuda i de fantasia molt portable, i el conjunt resulta d'allò més agradable. Apoteòsic final ple d'emotivitat i amor per la mare Terra. Pel meu gust un pèl massa sentimentaloide, però definitivament, és el que més escau al conte d'Esquivel i per tant: res a dir-hi.
La feina de Francisco Meléndez és esplèndida i ens porta a pensar que els originals del seu treball deuen ser extraordinaris. L'encaix entre el realisme màgic de la història i els seus dibuixos és perfecte. Cada personatge té un caràcter peculiar i les escenes són riques. Recentment Libros el Zorro Rojo ha tret una edició dels Diarios de Adán y Eva il·lustrats per Meléndez. Encara que ja ha deixat la seva feina com a il·lustrador, va retornar-hi excepcionalment per dibuixar el volum de Twain. Val la pena recuperar alguns dels seus llibres anteriors!

Raig X als pensaments aliens

¿En qué piensas? (Kókinos, 2011)
Laurent Moreau

Aquests dies d'avorriment incansable, fent cua a llocs d'interès sociològic com l'inem o el metge de capçalera, anant d'un lloc a l'altre amb el metro o l'autobús (sense bateria al mòbil), o en una festa d'un amic d'un amic segurament haureu vist la cara a molta gent. Alguna en portaven entre mans, però el difícil era endevinar què. Un volia rebentar les rodes del seu ex-cap, quatre que encara tenien temps per tenir pardalets en ment, un poeta (això segur que no, però ho posaré per si cola), la que no suportava a l'amfitriona però feia que sí, empresaris pensant estratègies perquè sembli que era inevitable i no hi podien fer res, el que busca alguna cartera per birlar... però qui pensava què?

La proposta d'aquest llibre és que afinem els nostres sentits endevinatoris i entrem dins les ments dels desconeguts i, com autèntics i per tant intrusos voyeurs, esbrinem els seus íntims pensaments. Es tracta de treballar les emocions, els somnis i els desitjos, i com aquests es manifesten exteriorment bé sigui amb les ganyotes de la cara, el llenguatge corporal o aquell no sé què que se'ns queda als ulls i a la mirada. Un cop pensem que ja sabem què s'amaga darrera la cara del personatge proposat, n'aixequem la finestra i veiem com ha representat Moreau el pensament: la ràbia, la preocupació pels altres o per la feina, la creació, la tristesa, etc.

Si us agrada fer safareig, podeu fer com jo i buscar relacions entre els personatges. Aquí us deixo algunes de les meves deduccions, encara que us aviso que si no correu a la llibreria o a la biblioteca per mirar-vos aquest àlbum em titllareu d'enrevessada.

L'Elena "a veces siente la necesidad de estar sola" i per això se'n va mentalment fins a la llera d'un riu. Allà es troba a l'Ana, "que está triste" i, per tant, té només mig cap fora de l'aigua; i amb en Luciano amb un banyador d'slip que està recordant vells temps. Llavors l'Elena ja no està sola, l'Ana està sorpresa enlloc de trista i en Luciano s'adona que estem en plena onada de fred siberià... però, ah!, eus ací que la María, gelosa de mena, enganxa en Luciano banyant-se amb l'Ana mentre l'Elena (quina perversió) els mira des de certa distància. Després que la Rosalía li hagi pres l'Antonio i ella s'hagi quedat a l'ombra això és una mala jugada. Per María és difícil tenir desitjos dolços com l'Anabel i més aviat hi ha moments que amb horror s'adona que s'assembla al seu pare, en Guillermo, de tanta ràbia com sent. Tot i així, la María, per calmar-se una mica, s'apropa al Forn Boix del carrer Xuclà de Barcelona per mirar-se uns merengues roses i respirar fondo. Pensa que millor trucar a la Magdalena i anar-se'n a passar el cap de setmana al camp a veure si així es despreocupa una mica com fa sempre en Nicolás.

El llibre en si és molt senzill. Fins i tot les finestres, tan grosses, deixen de ser exòtiques com ho són en aquells àlbums on hi ha pestanyes i finestres d'interacció petites o de les que s'han d'estirar perquè passin coses. Les tintes són planes, els dibuixos clars i ben delimitats. El text va a una banda, en negreta sobre una pàgina tota blanca, sense floritures. A l'altre costat hi ha la il·lustració, un retrat sense fons que omple quasi tot l'espai. La paleta de colors és bonica i, tot i que els colors són alegres, en general té un to força pastel. 

Li podeu treure prou suc si teniu nens a prop. Es pot convertir en una bona manera per aprendre com expressar el que pensem o sentim sense les paraules, gràficament. Jugar després a dibuixar emocions o idees i a endevinar-les és una possible proposta per passar la tarda. Sovint, aquelles coses que intuïm es manifesten de manera més clara en la seva expressió artística. Feu lloc a la taula i a treure la pols als pinzells!

Les fotografies utilitzades les hem tretes del web de Laurent Moreau directament. Podeu seguir gaudint-ne a Laurent Moreau

I allò de no obrir la porta a desconeguts?

El tigre que vino a tomar el té (Kalandraka, 2010)
El tigre que va venir a berenar (Kalandraka, 2010)
Judith Kerr

Judith Kerr és una autora molt popular a l'estranger i els seus textos són considerats clàssics contemporanis de la literatura infantil i juvenil. Tot i així, la seva presència al nostre país és minsa. De fet, fins que Kalandraka no va recuperar aquest àlbum el 2010, crec que només s'havia publicat Cuando Hitler robó el conejo rosa (i el segon volum de la trilogia).

La història que ens ocupa és força estranya. Sobre tot perquè els personatges demostren una capacitat d'acceptació de l'impensable sorprenent incorporant amb extremada naturalitat el no fer-se mala sang. Per què ens entenguem: un dia piquen a la porta i resulta que és un tigre que parla i camina (i molt alt, per cert). Això, de per si, ja és una mica raret. Va i demana amablement si pot entrar a fer el te. Com que ho demana de manera tan correcta, doncs, mira, el deixen passar. Des de casa ja estem tots patint perquè detectem que la família no havia llegit un clàssic dels clàssics infantils: Les set cabretes i el llop, i tot i que el tigre fa cara de bon jan no et pots refiar dels desconeguts! Un cop beguda la primera tassa de te, el charme del tigre ja té encisada la filla, que no para de tocar-li la cua i somriure.
És el moment d'atacar les magdalenes, les galetes, la nevera, l'aigua de l'aixeta i tot el que es posi per davant. Com que té tanta gana, a casa ens sembla que el següent seran mare i filla i que haurà de venir el caçador de la Caputxeta a obrir-li l'estómac a l'animal. Però no. Quan s'acaben les existències, s'acomiada i adéu siau.
I la cosa continua! Arriba el pare i, sense ni immutar-se (aquesta família és extraordinària), decideix que aniran a un restaurant a sopar i problema resolt.

Deixeu-vos de teràpies zen que aquest llibre és savi. Decidiu a qui prendre per exemple: al tigre o a la família. És un conte tan surrealista que penso que no ens deixarà indiferents. El que genera més inquietud és el fet que es respiri tan bon rollo. Segurament, si aneu preguntant a gent que se l'hagin llegit, no us diran que és sinistre. Vull dir que no us preocupeu, que els vostres fills dormiran tranquils. Tot i així, a mi m'ha deixat molt trasvalsada i crec que encara hi donaré unes quantes voltes.

Pel que fa als dibuixos, la Kerr domina molt més els animals que les persones. El personatge del tigre és excel·lent. Què tindran els tigres que surten tan sovint en els contes infantils?

Per cert, quina pena que el títol en català li tregui classe al distingit tigre que pica a la porta. Encara que parlant clar i català, el tigre el que fa és anar a berenar i no a fer el te.

Monstres color de rosa

Yo mataré monstruos por ti (Principal de los libros, 2011)
Santi Balmes + Lyona (il·lustracions)

El seu èxit ha agafat per sorpresa a l'editorial que en qüestió de dues setmanes ja estava portant la tercera edició a impremta. La primera aposta de la Principal de los Libros en el terreny de la literatura infantil i de l'àlbum il·lustrat és Yo mataré monstruos por ti. L'autor és ni més ni menys que Santi Balmes, cantant del popularíssim grup de pop Love of Lesbian. Si pensem que el grup té més de 123.000 seguidors a Facebook i més de deu anys de trajectòria, no ens estranyarà tant aquest boom de ventes. Si a això li sumem que les il·lustracions corren a càrrec de Lyona, doncs encara menys. Seguida de prop per moltíssima gent a través de les xarxes socials, és sobre tot coneguda pels vídeoclips que ha fet per a grups indie.

Sabent també que entre Balmes i Lyona hi ha complicitat perquè no és el primer cop que treballen junts, només ens quedava veure si les expectatives es complien. La idea del text sorgeix d'un malson que solia tenir l'autor de petit i al que ara volia donar forma de conte. El títol us pot sonar de la cançó Un día en el parque de Love of Lesbian, cosa que ens fa pensar que aquesta història no ha abandonat Balmes amb el pas del temps.
El llibre narra una història amb forces dosis de déjà-vu, però que ens entendrirà. A Martina, la protagonista, li costa dormir perquè té por. Pensa que a sota terra hi ha un món paral·lel però de caps per avall on hi habiten monstres. En aquest altre món, però, a Anitram li passa si fa no fa el mateix. Per sort, totes dues tenen un pare disposat a ajudar-les a combatre aquestes pors sense que la sang arribi al riu (tot i que pot ser sí al cap...).

Foto de Santi Balmes i Lyona extreta del web clubdefansdejohnboy

En general és un bon llibre i malgrat el títol, no té assassinats. Pot ser li falta un punt de mala llet o de ser més macarra que segur que Balmes li hagués pogut donar. Les il·lustracions són senzilles però tenen gràcia. Particularment m'encanten els mobles peluts de casa dels monstres. Es nota que han volgut cuidar-ne l'edició, tants els autors com Principal de los Libros. Detalls com el de les guardes que, en una banda són un estampat d'Aniram i a l'altra de Martina, en són un reflex.

Ètica i tradició o ètica vs tradició?

El jardí de les ombres (Proteus; Fundació Contes pel Món, 2010)
Mia Couto + Malangatana (il·lustracions)

El conte que presentaré en aquesta ocasió és de l'escriptor moçambiquès Mia Couto. La peculiaritat, però, serà que el llibre conté dues versions de la mateixa història. Aquest interessant exercici neix dins del projecte conjunt de l'Editorial Proteus, especialitzada en llibres ètics, i la Fundació Contes pel Món d'acostar-nos la tradició oral de cultures minoritàries i de fer-ho, a més, des d'una perspectiva centrada en l'ètica i la transmissió de valors. 

En el cas de la col·lecció Oralia, es tracta de prendre contes tradicionals, mites o llegendes i donar-los a conèixer tan en la versió "oficial" (entenent que una història que procedeix de la cultura oral mai té una forma definitiva 100%) com en una de revisada. Serà la tasca dels escriptors col·laboradors en el projecte convertir-los en els textos que se'ns posen a l'abast. D'aquí que llegim dues vegades El jardí de les ombres, sense que cap de les dues sigui ben bé la mateixa història. La primera és la que Couto ha adaptat pensant en la col·lecció, la segona és el que ha redactat basant-se en la història que corre de boca en boca entre els macondes.
Val a dir que el text que prové directament de la tradició és molt més suggeridor i visceral que no pas l'adaptat, que corre el risc de ser una versió desnatada del predecessor. No és tan sols el fet que corregeixi els trets menys políticament correctes (matar l'àvia per fetillera, per exemple), sinó que d'alguna manera perd imatges molt poètiques i que resulten d'una fantasia exquisida. Tot i així, és cert que l'adaptació permet treballar bé els valors, parlar de la mort, del més enllà o d'alguns tabús culturals. En tractar-se també d'una versió més extensa, és possible generar un tipus de misteri que no dóna temps de donar-se en el cas del relat tradicional, i d'aquesta manera allargar el delit cap a la resolució final.
Encertada tria de l'il·lustrador (i artista multidisciplinari!), Malangatana Valente Ngwenya, que acompanya els textos amb figures i sanefes que retraten l'atmosfera de l'imaginari moçambiquès a la perfecció.

Aquí l'enllaç amb algunes pàgines del text perquè pugueu fer-ne un tastet!

Open publication - Free publishing - More infantil

Gest pictòric per Tonino l'invisible

Tonino l'invisible (Libros del Zorro Rojo, 2010)
Gianni Rodari + Alessandro Sanna (il·lustracions)

La por al fracàs, a la resposta errònia, al ridícul. El desig de tornar-se invisible fet realitat. Un llibre anècdota sobre l'assumpció d'un mateix, dels propis actes i les conseqüències. També sobre el "compte amb el que desitges". I per què no?, també sobre la tristor de fer-se gran i estar sol a la ciutat.
Cal donar gràcies a Rodari perquè acabés la història on l'acaba i ens estalviés el paràgraf on posaria que Tonino a partir de llavors cedí el seient a les senyores carregades al troleibús, aprengué la lliçó sense remugar, tractà els companys amb respecte i consideració, saludà ancians veïns, no prengué propietats alienes, etc.
Gràcies. Siguem realistes...

Com és costum en els Libros del Zorro Rojo, l'edició és impecable i les il·lustracions són arriscades, poc convencionals i tenen interès. El treball plàstic d'Alessandro Sanna combina l'aquarel·la amb un gest veloç de l'acrílic, la tinta xinesa o el pastel, integrat tot de manera exquisita. El gust per l'ús d'un material o un altre aconsegueix dotar de sentit tàctil les imatges: un jersei de caixmir, el pèl d'un gat boleta o la pana d'un pantaló. Tal com ell mateix es defineix, les seves imatges estan basades en el gest i en una improvisació controlada. D'aquí la vitalitat, vivesa i dinamisme dels dibuixos. Sembla talment que la classe plena de nens estiguin removent-se a les seves cadires, inquiets, a punt pel joc i la disbauxa.

Feu una llegida a les entrades del bloc de l'editorial sobre Rodari! El veureu recitant algun dels seus contes, hi ha un petit reportatge en italià on el titllen d'etern infant i ens fan cinc cèntims de la seva biografia. Molt interessants les cites escollides que ens faran sentir simpatia per l'escriptor i pel seu compromís.
Fans confesses del gust de Libros el Zorro Rojo. Bravo!

Bonus track 1, Bonus track 2.

Mirada oriental al paisatge europeu

El viatge d'Anno (Joventut, 1979)
Mitsumasa Anno

Ja he manifestat en altres ocasions la meva debilitat per les il·lustracions de paisatges amb molts detalls on perdre's. Un altre dels ineludibles és Mitsumasa Anno, un japonès fascinat per Europa que decidí anar-se-n'hi i deixar-se seduir. El producte d'aquesta aventura són una col·lecció de diaris de ruta sense text (n'hi ha també sobre Espanya o Estats Units) que ens transmetrà aquesta seducció a nosaltres, lectors. Qui sap si pels ulls d'un altre aprendrem a veure'ns.

Vaig anar de vila en vila, d'un país a un altre país, i de vegades el viatge m'era fatigós, però era llavors precisament quan assolia la recompensa. Quan un home perd el seu camí, de vegades es troba a si mateix o descobreix algun tresor inesperat. En acabar-se el meu viatge, em vaig adonar que no l'havia començat en busca d'informació, sinó per perdre'm... i per descobrir el món que vosaltres trobareu en aquest llibre. 

Les imatges comuniquen calma, el pas del temps del passeig tranquil i serè. Anirem reconeixent algunes de les grans escenes de la història de l'art (Millet, Vincent Van Gogh, Courbet, Renoir, ...), de la literatura (Andersen, Don Quixot, ...) o simplement pobles i ciutats que, de vegades, podrien ser-ne moltes.

Mitsumasa Anno va guanyar el Premi Hans Christian Andersen el 1984.

Si voleu, feu un cop d'ull a l'entrevista que li van fer a Anno www.yamaneko.org  La pàgina és una mica kitsch, però les preguntes estan bé.

Una pluja molt gustosa

Cloudy with a Chance of Meatballs (Simon & Schuster, 1978)
Judi Barrett + Ron Barret (il·lustracions)

Si fa un temps vam presentar-vos un dinar que fugia dels seus comensals, ara tenim uns comensals que hauran de fugir del seu dinar.

Judi i Ron devien estar rossejant cansalada un matí qualsevol quan se'ls va acudir aquesta història boja digna dels que en un moment de les seves vides van preguntar-se si podria rajar Coca-cola de l'aixeta de la cuina. I és que, com ja haureu intuït alguns, la parella nord-americana ens explicaran un conte dins d'un conte, en el qual existeix un poble remot on es produeix una pluja de fast-food. I no es tracta només d'un fet puntual, sinó que tres cops al dia es repeteix i la població hi està tan avesada que fins els serveis meteorològics en fan previsió: aquest matí, suc de taronja i pa amb mantega i mermelada; al migdia es preveu una puja de puré de patata i salsitxes amb iogurt de gerds; i al vespre bròquil amb beixamel gratinat al forn.

Evidentment, el caos s'esdevé de manera precipitada i exponencial. Comença la desmesura: un cogombre gegant destrossa el teulat d'una pobra noia, berlines amb xocolata i fantasies en persegueixen una altra, una mena de crêpe gegant impedeix l'entrada a l'escola, proliferen la indigestió i el mal de panxa, ...

Amb un llenguatge que beu del còmic, Ron Barrett ens presenta un món a vegades divertit i d'altres angoixant. Interessant treball del color i impactant imatge de la muntanya de gelatina amb el sol ponent-se al darrera amb un efecte lluminós deïfic.

Cloudy... és un conte popularíssim als Estats Units. Tant, que fa uns anys Columbia Pictures en va fer l'adaptació al cinema.

Històries circulars

Maqueta de Mangia che ti mangio

Historias sin fin (Anaya, 1997)
Iela Mari

Com tants d'altres treballs de Iela Mari (amb o sense la col·laboració del dissenyador gràfic Enzo Mari) els dos contes que conté Historias sin fin no tenen text. El huevo y la gallina i Come que te como es recolzen únicament en la força del grafisme, el color, la proporció.
L'esquema narratiu és molt simple i també és habitual en els àlbums de la italiana: allò que comença, acaba, torna a començar i torna a acabar sense fi. Il·lustra cicles vitals que es van repetint: la gallina i l'ou, les estacions de l'any, la cadena alimentària, etc. 

Si bé la trama dels contes és minsa, la idea que contenen és complexa i transmet una sèrie de valors. Desdramatitza la mort, per exemple, naturalitzant-la; i ens assenyala a tots com a caçadors i preses al mateix temps. Ningú és immune, tots mirem i som mirats. 

El seu estil és molt clar. Utilitza formes planes, siluetes, poques vegades ressegueix amb línia (només en casos imprescindibles i no necessàriament en color negre), tendeix cap a les formes geomètriques, els colors són plans i la paleta acostuma a moure's entre els colors primaris i secundaris.

 

Il·lustracions extretes de Mangia che ti mangio

Cal destacar que malgrat els dibuixos són molt estàtics, la composició de les dobles planes és dinàmica i ens fa moure de manera natural per les planes del llibre, fins a recomençar-lo. Evidentment, això no és un fet casual sinó fruit de l'estudi sobre el disseny i la percepció que dugueren a terme la parella Mari a partir dels anys 50-60.

Arribats a aquest punt, és inevitable mencionar la influència del gran dissenyador italià Bruno Munari a qui ben aviat hauríem de dedicar una entrada pròpia i extensa.

Bonus Track!

Embolics silenciosos

Quin embolic còsmic! (El Cep i la Nansa, 2009)
Montse Balada + Joan M. Celorio (il·lustracions)

Pot passar. Un està a casa tranquil·lament mirant el seu telescopi i de sobte, flis-flas, tots els planetes es desordenen. Si fóssim astrònoms i, a més, inventors, lògicament fabricaríem un patinet estel·lar i aniríem a fer un tomb per l'Univers per preguntar quatre coses.

Mentrestant, segur que els telèfons de marcació 807 traurien fum! Totes les pitonisses i els lectors de cartes astrals treballant a tot drap gràcies a la xarbotada emocional del personal amb mercuri a la quarta casa... no patiu, però, que no és un llibre sobre mística i horòscops. 

Aquest simpàtic astrònom de tupè i mostatxo blanc neu ens farà cinc cèntims de quins són els planetes que integren el Sistema Solar i acabarem tots cantant Si tu vas al cel (amb patinet interestel·laaaaaarrr).

La col·lecció El Ginjoler, fantàstica iniciativa d'El Cep i la Nansa edicions, publica tots els llibres en llenguatge de signes i acompanyats d'un cd amb materials i audiovisuals. A més, també n'organitza lectures per a nens i nenes adaptats al LSC. Text de l'entusiasta Montse Balada i primer treball editorial de Joan M. Celorio a qui haurem d'anar seguint la pista.

Efectes secundaris d'anar al gimnàs

La mirona
Ima Sanchís + Sabala (il·lustradora) (Àmbit Serveis Editorials, 1994)

Afirma Luis Monreal en la presentació del llibre que al acceder al placer por el sentido de la vista las mujeres nos superan, una vez más, en sensibilidad, finesse y ternura. És de la mà de dues dones, Ima Sanchís i Elisabeth Sabala, que podrem espiar sense ser vistos i entendre el que ens vol dir Monreal.
Ens situarem com a voyeurs d'una història de per si voyeur que passa en el controvertit context d'un gimnàs. I ho farem des d'abans de la primera pàgina! A l'encertada tipografia del títol ja li cau el punt de la i, el forat del pany per on per fi, amics i amigues, podrem veure què passa al vestuari del sexe contrari. Coneixerem los muslos de la Jeny, en Delapeña el que la tiene más pequeña, i aprendrem el gran hit de Narciso César Portillo de la Luz "Contigo en la distancia".

Un llibre divertit i sense complexes que ens retratarà sense pietat en les nostres accions més ridícules o pretesament secretes; que ridiculitza l'afany pels règims miraculosos i el culte a l'esport i que ens farà sentir més orgullosos de ser com som. Algú va batejar la curva de més com la de la felicitat...
Quin gran escenari! Pot ser comença a ser hora de no només pagar el gimnàs, sinó d'amortitzar-lo. Taquilla vint-i-cinc, preneu nota.

Els ulls de Darwin

L'any 2004 l'editorial RqueR va guanyar el Premi Bologna Raggazzi per l'àlbum L'arbre de la vida de Peter Sís. El premi s'atorga durant la prestigiosa Fiera del Libro per Ragazzi de Bologna. Comprenem ràpid per què quan el tenim a les mans. Cuidat al detall i amb unes guardes a les que dedicarem més temps que a d'altres llibres sencers.

Tracta de la vida i miracles de Charles Darwin. Comença amb el seu naixement i, de manera cronològica, arriba fins a la seva mort. Preciós.

A les minucioses il·lustracions descripcions, biografia, notes del dietari que dugué en el viatge a bord del Beagle i el necessari punt de fantasia van de bracet. Com explica Sís a la introducció, parteix dels apunts de Darwin per posar imatges a allò que ell va viure, veure i investigar. Sembla ser que el dibuix va ser la seva passió frustrada, tot i que el detall amb el que realitzà algunes de les descripcions posi immediatament a les nostres ments en tres dimensions allò que explica. Aquesta ha estat una de les feines de l'il·lustrador.

Sí, d'acord, no és un àlbum per llegir abans d'anar a dormir. Però justament, justament!, perquè et crida a mirar-lo de manera detinguda i a retrobar-lo és tan especial. La tipografia i el cos del text en general no estan pensats per als petits lectors. Tanmateix, inclou desplegables amb un to enigmàtic a l'alçada de la pregunta que pretenen respondre: quin és l'origen de les espècies? de ben segur el misteri fascinarà grans i petits.

Treball d'il·lustració altament recomanable i interessant adaptació del llegat de Darwin.

Edició en català:

Peter Sís + Charles Darwin

L'arbre de la vida (RqueR, 2004)

La traducció és de la poeta Marta Pessarrodona

Menjar en temps de crisi

The runaway dinner (Candlewick Press, 2006)
Allan Ahlberg + Bruce Ingman (il·lustracions)

Fa un parell d'anys vaig anar de viatge i vaig tornar amb alguns llibres més a la maleta. Entre ells hi havia The runaway dinner, un fantàstic àlbum il·lustrat que, a part d'un grapat de patates fregides corrent pel Central Park de Nova York, conté una subtil història d'amor entre una baseball ball i una salsitxa de frankfurt. No hagués calgut creuar l'Atlàntic perquè sembla que ja es pot trobar en algunes llibreries d'aquí.

Pot ser me n'he recordat perquè en temps de crisi ja no ens sembla tan improbable haver de córrer darrera un dinar que s'escapa. I això és el que passa en aquest llibre de text musical (no en va l'autor és venerat a Anglaterra pels seus poemes infantils) i divertit. Les il·lustracions són senzilles, però inclouen resolucions narratives molt interessants com el procés de cansament de la salsitxa de frankfurt en una sola pàgina. Us encoratjo a fer-li una ullada, malgrat el text sigui en anglès.

Per cert, pares i mares aprensius, no us preocupeu, el llibre inclou algunes advertències: "Don't eat that, it's been on the ground!". Segurament l'únic retret a fer-li al llibre: una pena que després de recórrer setze dobles pàgines junts l'únic argument per no menjar-se la salsitxa sigui que ha tocat el terra... tot i que qualsevol excusa és bona si al final triomfa l'amor.

Ahlberg i Ingman han col·laborat repetides vegades i podeu trobar més àlbums i llibres de poesia seus a la xarxa.