Sota el pont

¡Oh, las playas de Lukannon, si nadie fuera a cazar!

Us recordàveu de la sèrie dels 80' Seabert sobre una foca blanca i uns caçadors de foques?

Avui llegint el relat La foca blanca de Kipling he tingut un flash back. Tracta també d'una foca, Kotick, que a diferència de la resta de la seva camada, és completament blanca. Això sembla ser que és molt rar. Un dia descobreix que els humans es dediquen a caçar foques i matar-les de mala manera per treure'ls la pell i s'horroritza. A partir de llavors es dedicarà en cos i ànima a trobar un lloc per viure en pau on no hi pugui arribar l'amenaça humana.

Us deixo el gran hit de Parchís amb les seves veus infantils corejant "sibert-sibert-sibert-sibert-sibert". Feliç dimarts.

També he pensat que transcriuria la cançó de Lukannon, del llibre de Kipling. Per acabar de fer un dia de foques com cal:

LUKANNON*

Un día vi a mis amigas (pero ¡ay, qué vieja soy ya!)
donde rugen en verano las olas en su chocar.
Oí su canción a coro, que ahogaba la de la mar.
Eran millones de voces, dos millones, tal vez más.

Canción que canta el buen tiempo en la laguna de sal.
Canción de los escuadrones por las dunas al pasar.
Canción de danzas nocturnas que en llamas convierte el mar.
¡Oh, las playas de Lukannon, si nadie fuera a cazar!

Un día vi a mis amigas (¡ya no las veré jamás!).
La playa se volvió negra, llegaban legiones ya.
Y gritábamos con fuerza sobre la espuma del mar
para dar la bienvenida a cada foca llegar.

¡Oh, las playas de Lukannon...! No existía un trigo igual,
con su musgo humedecido por la niebla de la mar.
La plataforma de juegos se ve a lo lejos brillar.
¡Oh, las playas de Lukannon..., nuestras playas..., nuestro hogar!

Hoy he hallado a mis amigas; tristes, dispersas están.
El cazador nos dispara, nos golpea hasta matar.
Le seguimos como ovejas, y nos trata sin piedad.
¡Oh, las playas de Lukannon, si nadie fuera a cazar!

¡Gira hacia el Sur! ¡Corre y corre, Gooverooska, sin parar!
Cuéntale al virrey marino la historia de nuestro afán.
Vacía como una cáscara que arroja la tempestad,
¡oh, la playa de Lukannon no verá a sus hijos más!

*Extret de El Libro de la Selva Rudyard Kipling (Madrid: Anaya, 1995, p138)

Pare, jo vull ser un carbassó

La venganza de las hortalizas asesinas (Espasa Juvenil, 2001)
Damon Burnard

L'altre dia vaig agafar de la biblio un llibre d'aquells que agafes una mica de més a més. Pel títol penses que anirà de verdures que es vengen per haver estat repudiades per tots els nens i nenes del món (bé, de la part de món que es permet triar quin menjar li agrada i quin no i escopir-lo, si cal). Podríem fer un estudi de quin ha estat el tractament de les verdures en els llibres infantils. Existeix? No ho crec. Segurament hi hauria una part important d'històries on se n'exalçarien les virtuts a tall pedagògic i moltes d'altres on de ben segur hi sortiria algun personatge al que no agrada la verdura. Em pregunto per què no surt mai un nen que estigui en contra de menjar ou ferrat o, què sé jo, palitos de cangrejo. D'acord, d'acord, és més habitual que als infants no els abelleixin els espinacs. Si el féssim, l'estudi, i ens donés com a resultat que les verdures són tractades o bé amb condescendència o bé amb fàstic i, a més, es donés el cas que som una verdura que llegeix estudis sobre literatura infantil i juvenil, què creieu que sentiríem? Set de venjança, ves.

El fet és que el llibre no segueix aquest fil argumental. És més, sembla que als personatges del text de Damon Burnard fins i tot els agraden les hortalisses. Jo encara diria més, els agraden tant que el poble on passa tot plegat es diu Vila Escarola.* Sorprenent. I —espero que això no sigui considerat un spoiler— la prota es vol disfressar de carbassó. Només per això ja trenca motlles.

La lectura de La venganza... és bastant plaent. En general és divertida i esbojarrada. Trenca algun tòpic com ara que els pares mai s'equivoquen, però pel meu gust en algun moment la Rínxols (nom de la prota) té diàlegs un pèl forçats. Això sobre tot en les converses entre pare i filla.
El format mig llibre mig còmic funciona molt bé perquè, a més, les cares de les verdures són molt expressives i estic segura que agradaran als lectors. Els dibuixos són molt dinàmics, pròpiament del còmic, i el text també està molt basat en els diàlegs i en breus acotacions de text en veu de la Rínxols.

No conec massa la trajectòria de Burnard, però he de dir que els seus títols acostumen a contenir històries imaginatives, aferrades a situacions quotidianes, però amb girs surrealistes. Sap fer-nos riure'ns de nosaltres mateixos i del nostre patetisme. No està mal.

* Si mai llegiu el text esbrinareu que en realitat que es digui Vila Escarola no té a veure amb el fet que els agradi menjar escarola, però per llavors ja us haureu hagut de llegir el llibre i així podreu comentar-lo aquí de manera entusiasta.
Per cert, ser un amant de l'escarola no us sembla estrany? Sospitós, si més no? No fa que tot plegat perdi credibilitat? Vull dir, de cop llegeixes: ...i li encantava l'escarola. Automàticament no penses: l'autor m'està prenent el pèl, això no hi ha qui s'ho cregui, amb perdó pels vilanovins i pel xató (fixeu-vos en l'estratègia comercial del plat de xató que evita dir en el seu nom que duu escarola). Doncs us he de dir que en aquest cas Burnard en surt victoriós perquè evita tractar aquest gran conflicte i es concentra en les hortalisses que s'acostumen a menjar bullides.

L'amor és un huracà

L'estiu dels papafigues (Cruïlla, 2008)
Eglal Errera + Raquel Marín (il·lustracions)

Rebecca té deu anys. Ha canviat. Ja no és la mateixa nena innocent de l'estiu passat, encara que segueix sent nena i innocent. Els seus pares ho saben. Saben que arriba aquell moment difícil en què els ocells prenen consciència que poden volar fora del niu.

Palmereta bonica, aviat els teus dàtils endolciran la boca de qui et tastarà.

Amina, dona d'Abdou, el guarda de la casa

Rebecca està nerviosa perquè es retrobarà amb Dahoud després de mesos sense veure's. És una impaciència nova, la que sent. És la primera forma de consciència de l'amor.
Rebecca ens relata la seva experiència en forma de diari amb moments plens de poesia i de gaudi dels sentits (descriu l'olor, la veu o el tacte de les mans de Dahoud). La lectura ens transporta al desert, al paisatge erm i desestressat on viuen els beduïns. Sembla que el temps no avanci, però passa un estiu sencer.
Amb una naturalitat exquisida, Errera ens narra petits episodis on la curiositat pel cos que canvia, el despertar de la sexualitat o la sensualitat troben a una Rebecca que encara no acaba de codificar-los. Els personatges femenins de Clémentine o Amina tenen una veu sàvia i Dahoud, que és amic de poques paraules, parla amb una simplicitat poètica que aclapara. El seu amor és simple i pur.

M'agrada el pa amb farigola i ceba, m'agrada nedar
i m'agrada l'olor del pollastre farcit;
m'estimo els meus pares.

Errera, tot i a vegades utilitzar boniques metàfores, ens presenta diferents temes amb mestratge. He de reconèixer que em va sorprendre que Rebecca es masturbés, per exemple. De vegades penses que els libres per a nens no parlen de segons quines coses. Evidentment això és absurd. El que trobo interessant, però, no és que aparegui l'escena en sí, sinó com li treu tota càrrega moral o transcendental i la converteix en quelcom normal.
Començar a fer-se adult no només significa descobrir la sexualitat o l'amor. També és entendre com funciona el món dels adults, entendre que hi cap la bellesa, però també la injustícia. En aquest sentit, també són lloables les pinzellades sobre la vida nòmada dels beduïns i sobre l'impacte de les multinacionals al medi.

Pel que fa a la il·lustradora, confesso que al principi no em deia ni fu ni fa, però que al final penso que té un treball prou interessant. Us passo el link del seu bloc: http://raquelmarin.blogspot.com.es/

La pila dels llibres per llegir

A la pila de llibres per llegir s’hi amunteguen molts títols nous per aquest proper any. Molts cops costa triar les pròximes lectures però els últims anys aquesta tria es fa més interessant amb l’aparició de noves editorials. Moltes d'elles són projectes petits que fan tirades curtes de títols que d'altra manera no podríem gaudir ja que no entren en els catàlegs dels grans segells. És agradable trobar aquests llibres a les taules de les llibreries que afegeixen color i diversitat al marasme editorial.

Fa pocs dies la televisió pública va parlar amb alguns d'aquests editors, tots ells són entusiastes dels seus autors i dels llibres que publiquen. N'anirem seguint la pista.

La rellotgeria

No sé vosaltres, però quan fusiones vacances amb pluja, a vegades te'n recordes de vídeos com aquest. Serà per què el temps pren una altra dimensió?

Aquesta animació de Walt Disney, A Clock Store (1931), forma part de les Silly Symphonies i apareix al llibre La invenció de l'Hugo Cabret. Veient-la, m'ha fet pensar en aquest dibuix del gran Saul Steinberg.

Les nostres dones treballadores

Això vol ser un homenatge a les escriptores que han aparegut a les nostres ressenyes. Visca les dones treballadores!
Aquí podeu veure la foto de grup.