Publicitat creativa

Les Rhumes (Delpire éditeur, 2011)
André François

Va ser un llibreter de París que em va alertar sobre l'origen d'aquest àlbum mentre el fullejava. Sembla que l'any 1966 els laboratoris Beaufour van encarregar una campanya publicitària a André François. Aquest va presentar els dibuixos que ara podem veure en l'edició Les Rhumes. Una manera poc convencional i divertida d'anunciar medicaments contra el refredat. De fet, el veritable culpable de la campanya no va ser altre que l'editor francès Robert Delpire.
Defensor acèrrim de la il·lustració com a quelcom més que "dibuixets" per a nens i nenes, amant de la imatge (tant la fotogràfica com la il·lustrada), galerista, editor i publicista. Aquest és Delpire. Quan un bon dia el seu estudi publicitari va atendre la demanda de Beaufour, el francés de seguida va pensar en un personatge que sapigués donar-li el tomb a la proposta: François. D'aquí que els típics anuncis de gent tossint que es prenen un remei miraculós i després respiren tan bé o millor que mai, es convertissin en una desfilada d'estranys personatges semblants a hipopòtams als que, malgrat la seva dòcil aparença, millor no tenir d'animals de companyia.

Jessie Bi, al bloc du9. l'autre bande dessinée (molt interessant si us agrada el món de la il·lustració i el còmic) descriu d'aquesta manera el llibre:

Entre tempérament et substances, un petit livre pour dire par la bonne humeur les mauvaises, celles désignées comme rhumes, qui encombrent parfois le cerveau mais plus certainement les muqueuses enfiévrées de l’appareil respiratoire, dans un chaud par le froid qui fait enchifrener, renifler, moucher voire tousser en un déluge sonore semblant proportionnel aux mucosités secrétées.
Car oui, étymologiquement un rhume est un « écoulement des humeurs », alors quoi de mieux que la panacée de l’humour pour que ces humeurs puissent s’écouler plus rapidement ou pour le moins être évitées ?

D'origen hongarès, François és molt conegut a França per les seves vinyetes a Le Nouvel Observateur, així com per haver il·lustrat molts llibres i àlbums infantils que han calat a fons en l'imaginari popular (Les larmes de crocodil, per exemple). També és coneguda la seva vessant com a escultor i pintor. L'any 2004 el centre Pompidou de París li dedicà una exposició dos anys després que el seu estudi s'incendiés i es perdés la pràctica totalitat de les seves obres. A vegades se l'ha emparentat amb un altre dels grans, Saul Steinberg. Contemporanis l'un de l'altre i habituals en les portades i vinyetes del New Yorker, convergeixen en alguns aspectes de la seva obra com ara un peculiar sentit de l'humor. Tot i així, tots dos tenen una forta personalitat artística.


Us engresco a fer un cop d'ull a Les Rhumes. Animals que són simpàtiques taques negres, caligrafia de la d'abans, humor i bons consells.

Salut!
(no podia acabar d'altra manera)

Vida d'un gos

Portada de The Hogarth Press

Flush

Virginia Woolf (Austral, 2010)

Tots els que han conviscut algun cop amb un animal domèstic s’hauran preguntat moltes vegades el que devia pensar, o el perquè d’alguna mirada o d’algun estrany estirabot de la bèstia. Virginia Woolf s’interroga també sobre aquestes qüestions però escull per a fer-ho un cocker spaniel amb pedigrí que havia estat propietat de la poeta victoriana Elizabeth Barrett Browning.

Es pot classificar aquest llibre de Virginia Woolf dins del grup que porten el subtítol una biografia ( on també trobaríem Orlando i Roger Fry) i és precisament d’això del que es tracta, tot i que a les biografies de Virginia Woolf s'hi entrellacen molts elements de ficció. El llibre repassarà la vida del gos de Mrs.Browning, des de la seva criança al camp per part d’una altra literata, Miss Mitford; el pas per Londres a la casa dels Barrett; i les estades a Florència dels Browning.

Però com es pot transmetre el punt de vista d’un gos? L’autora utilitzarà el llenguatge sensual que li és habitual. Buscarà quins poden ser els elements que poden atreure l’atenció de l’animal i intentarà transmetre la manera com Flush percep el món. Construirà a partir de diversos recursos, com ara la sinestèsia, un relat que ens portarà una barreja de sensacions humanes i animals:

Lo correteaba todo con la nariz a ras del suelo, sorbiendo las esencias, o con la nariz vibrante de aromas. Dormía en esta manchas tostada por el sol -¡qué vaho despedía la piedra recalentada!-. Buscaba aquel túnel de sombra -¡qué ácida olía la piedra a la sombra!-. Devoraba racimos enteros de uva madura a causa del olor púrpura que despedían; mascaba y luego escupía las piltrafas endurecidas, de cabra, o los restos de macarrones que cualquier ama de casa había tirado por el balcón ( el olor a cabra y a macarrones es un olor ronco y carmesí). Seguía la desfallecedora dulzura del incienso en la violácea oscuridad de las catedrales, y al husmear el oro de las losas sepulcrales, se ponía a lamerlo.

Woolf utilitzarà el flux de consciència present en moltes de les seves obres, encara que el posa al servei de la seva voluntat d’expressar un punt de vista que no és només el de l’animal. Entremig de les sensacions més instintives que podem atribuir al gos va traspuant la visió de la vida d’una dona dedicada a la literatura, malalta, que ens porta a una reflexió sobre la posició d’aquesta en la societat victoriana. També apareix en la descripció de Londres una crítica a les condicions de vida de les classes populars i el classisme que impregnava la vida social del moment. La distància que li permet el punt de vista de l’animal no hi seria present si la biografiada fos la poeta.

Els Browning

Potser aquest no seria el relat d’un gos, ja que el que un animal percep no es pot transmetre a través del llenguatge humà, així ho expressa l’autora també:

En resumen, se sabía Florencia como jamás se la supo ningún humano, como no la conocieron ni Ruskin ni George Eliot. La conocía como sólo la pueden conocer los mudos. Ni una sola de sus innumerables sensaciones se sometió nunca la deformidad de las palabras.

El llibre acaba amb un apartat de notes de l’autora on aquesta ens presenta quines són les referències reals a Flush en els textos dels Browning o de la família Barrett. És aquí on es descobreix que Flush està enterrat a la cripta de la casa Giudi, residència dels Browning a Florència.

Una lectura entretinguda i plena d'humor i d'amor pels animals. És també un exercici interessant que ens fa pensar sobre quins són els punts de vista en que basem la nostra visió del món.

"Lo hemos visto en Homero, Michael"

Kubrick
Michael Herr (Anagrama, 2001)

Qui esperi trobar un decàleg sobre com fer bon cinema, els secrets d'un dels directors de cinema més reputats, les trifulgues més morboses o els vinagres de la indústria, millor esculli un altre dels molts llibres que parlen de Kubrick. En aquest, Michael Herr parla sobre un amic. Un amic al que admirava i del que va aprendre, sí, però també al que va haver de saber dir que no en algunes ocasions.
Va escriure aquest llibre, diu, per fer justícia a la imatge que la premsa donava de Stanley, sobre tot després de la seva mort i de l'estrena d'Eyes Wide Shut. D'alguna manera, és la biografia de la seva relació d'amistat amb la intenció clara que el lector percebi el genial cineasta més enllà dels tòpics de maníac obsessiu i extravagant. No incideix massa en la filmografia, ni en detalls tècnics o d'interès per a estudiants i professionals del cine (pot ser una mica més en l'últim film). Encara que ens explica un reguitzell d'anècdotes i de converses, la gran majoria telefòniques i eternes, de les que sí podem aprendre i entendre el personatge.
Evidentment, no intenta negar que algunes de les coses que s'expliquen sobre Kubrick són força certes: que era molt dur amb els actors ja fossin estrelles o principiants (molt més del que un podia imaginar a priori); era extremadament perfeccionista, no li agradaven els periodistes ni les sessions de fotos, rodava cada escena les vegades que fes falta fins que sortia el que volia, era un garrepa amb els diners (pagava poc i sabia aconseguir el que volia dels demés ja sigui per amistat o pel prestigi que comportava haver estat en una peli seva) i s'encaparrava amb algunes coses (frases, llibres, autors, etc).

Tom Cruise, Kubrick i Sydney Pollack durant el rodatge d'Eyes Wide Shut

"No quiero dar la impresión de que nunca me sacó de quicio, de que nunca pensé que era un capullo, ni de que su falta de confianza no era a veces un obstáculo y algo poco saludable, ni de que sus exigencias no fueran excesivas. Nada se interponía entre el perro y su chuleta."

Les escasses 120 pàgines (amb un cos de tipo ufanós i d'agrair) compleixen els requisits d'una biografia o, al menys, d'un tipus concret de biografia. Escrita des del punt de vista d'un col·lega de professió i amic, ens situem al bando dels que estimen Stanley Kubrick. En acabar la lectura, sentim un gran respecte pel cineasta, pel que ha significat pel món de l'art en general, l'apreciem també com a persona, aprenem a perdonar-li algunes manies i correm al videoclub a rescatar les seves pelis (per primer cop o per repetir). Herr tanca el llibre amb una reflexió que obre les portes a la nostàlgia. Kubrick tanca un cicle, ens diu, el de la tradició cinematogràfica d'algú nascut abans del 1930.


Personalment, un dels detalls que més m'ha interessat de com Herr descriu el treball de Kubrick és, a banda de l'exhaustiu treball de recerca d'històries, la voluntat de transmetre en el film no el text del llibre en el que es basa en si, sinó la impressió de la primera lectura que en va tenir. Buscar una equivalència visual, explica, d'aquesta primera reacció, probablement més visceral, no pervertida per la relectura ni la reflexió posterior. D'aquí, penso, que els fos difícil d'entendre (a Herr i d'altres amics) la versió del text d'Arthur Schnitzler Relato soñado que Stanley els proposava de fer a Eyes Wide Shut. També hi intervé, és clar, la lectura sempre potencial dels textos, pensant com allò podia traduir-se al cinema, convertir-se en una obra mestra i en un èxit de taquillatge.

Records d'una ciutat ferida

Diari de guerra. Nova York, tardor 2001

Fèlix Fanés (L'Avenç,2011)

Deu anys després de l’atemptat a les Torres Bessones a Nova York, Fèlix Fanés pública el diari que va escriure mentre estava a Nova York la tardor de 2001. Fanés, catedràtic d’història de l’art a la UAB, arriba a la ciutat el 30 de setembre per tal de preparar una exposició sobre Dalí i un llibre sobre Miró. Al diari hi trobarem la seva experiència en arribar a una ciutat encara commocionada pels atemptats, també anirem trobant ecos de la guerra que començarà a l’Afganistan, serà el teló de fons de l’estada de l’autor a la ciutat. Mentre Fanés visita museus, fa consultes a biblioteques i arxius, parla amb galeristes i col·leccionistes per tal de fer avançar els seus projectes, no pot deixar de banda allò que viu la ciutat. No sent novaiorqués la seva visió és més distant, però ens transmetrà les sensacions dels amics i coneguts que freqüentarà en la seva estada.

A aquests records Fèlix Fanés hi va entrellaçant el record del viatge del seu pare , Manuel Ibañez Escofet, que havia fet un peculiar viatge a la ciutat l’estiu de 1965. Les cròniques que Ibañez Escofet escrigué per El Correo Catalán portaven el curiós títol de “De Cádiz a Bilbao con escala en Nueva York” , ja que per la seva fòbia a volar feu el viatge en vaixell. Recuperant els articles del pare es van establint els contrastos entre la ciutat del passat i aquesta nova ciutat que està patint un trauma que segurament marcarà el seu futur. Les reflexions sobre els visitants de la ciutat faran aparèixer altres personatges, Pla, Terenci Moix; però també Maiakovski o Céline. Hi ha indrets de la ciutat que evoquen experiències viscudes per altres, aquestes es barrejaran amb les passejades de l'autor per la ciutat.

Imatge de Francesc Torres Memòria fragmentada al CCCB

El llibre ens transporta a un moment que segurament va deixar una marca a la nostra memòria, gairebé tothom sap on era l’11 de setembre i com ens va assabentar del atemptats, però potser és més difícil recordar quines van ser les nostres sensacions en els dies posteriors ja que comencem a veure’ns mediatitzats per les explicacions dels fets. Recuperar una memòria més immediata d’aquell moment fa que ens plantegem com construïm els nostres records, o potser com d’equivocats estàvem amb determinades percepcions. Una lectura que ens convida a fer memòria nosaltres mateixos i a plantejar-nos com ens van marcar els atemptats de l'11-S .


Bonus track

Portades de The Little Black Sambo

Algunes portades de The Little Black Sambo trobades a la xarxa. Atenció al tractament de l'estereotip del negret i, fins i tot, les versions on el nen protagonista és blanc!

 

 

 

La recepta tradicional dels pancakes

Portada d'una edició antiga

The Story of Little Black Sambo (Harper Collins, primera edició el 1899)
Helen Bannerman (text+il·lustracions)

M'agrada col·leccionar llibres infantils especials, antics, en altres idiomes. Fa uns anys vaig trobar The Story... a la capsa dels saldos que tenen a La Central. Valia dos euros. No m'ho podia creure. És un llibre preciós, estèticament molt atractiu i de la mida dels objectes desitjables. A més a més, a la portada hi posa: The only Authorized American Edition, que no deixa de ser un reclam per a la imaginació (si aquesta és la versió autoritzada, què devien dir les altres?).
El text té el ritme iteratiu de les històries que han estat contades moltes vegades oralment, fàcil de memoritzar i en certa manera musical. Explica la història d'un negret que es passeja amb roba nova i un paraigües verd tot satisfet i és increpat per diferents tigres que l'amenacen de menjar-se'l. Per sortir-se'n, els va donant peces de roba fins a quedar-se sense en calçotets. Tot fa pensar que el pròxim és la mort del noiet quan resulta que la sobergueria dels tigres els fa entrar en conflicte entre ells. Gràcies a això, no només Black Sambo recuperarà la seva roba nova, sinó que descobrirem l'ingredient secret dels pancakes de Black Mumbo.

Coberta sense la solapa

La lectura d'aquest clàssic no està exempta del rerefons racista i dels estereotips sobre negrets somrients i babaus. Sambo, sense anar més lluny, era un sobrenom típic per a referir-se a qualsevol negre. Per als blancs, tots eren Sambo. Helen Bannerman visqué a la Índia amb el seu marit, que era metge, i les seves dues filles quan era colònia anglesa. Tot i que és un conte fill del seu context, al meu entendre la trama fins i tot té un punt crític amb els colons que acaben matant-se els uns als altres per una absurda lluita de poder o de rang. En canvi Little Black Sambo se'n manté al marge i acaba traient profit de la situació i menjant-se 169 pancakes en un gest quasi de revel·lió contra la situació, més que no pas de golafreria.
Les il·lustracions de Bannerman tenen molta gràcia i ens regalen grans moments com el del tigre amb les sabates a les orelles (realment els pinta molt idiotes!) o a Black Mumbo cuinant amb el "Tiger Ghi" al costat ensenyant-nos les dents amb una expressió –perquè no?– de sornegueria.

Bonus track

La recepta de l'Adelina?

Tranquils, no ens estem transformant en un bloc de cuina, però la lectura de La pista de sorra d'Andrea Camilleri m'ha portat a voler saber més sobre el que menja Montalbano.

Podria ser aquesta la manera com Adelina cuina al comissari aquest plat tradicional de pasta ?

Pasta amb bròquil

Recepta tradicional siciliana

Ingredients

Mig quilo de macarrons

Un quilo de broccoli (parent italià del nostre bròquil, d'un to més fosc)

40 grams de panses

40 grams de pinyons

Un parell d'anxoves

Una mica de safrà

Una ceba gran

Una cullerada de concentrat de tomàquet

Oli, sal i pebre

Elaboració

Comencem tallant el bròquil en flors de la mida d'un albercoc. Omplim una cassola gran amb aigua, i hi afegim sal i esperem que bulli per afegir-hi el bròquil. Retirerem el bròquil quan encara sigui una mica cruixent (aproximadament al cap de vuit minuts). Posarem el bròquil en un bol cobert i guardarem l'aigua.

Després, en una paella gran, posarem una culleradeta d'oli i hi fregirem la ceba tallada fina a foc mig. Quan la ceba sigui rossa hi afegirem les anxoves tallades petites, ho courem un minut més. A continuació hi afegirem el concentrat de tomàquet i un got de l'aigua que hem fet servir per coure el bròquil, ho barregem bé i fem bullir. Afegirem les panses i els pinyons. Quan l'aigua s'hagi pràcticament evaporat hi tirarem el safrà, ho fem així perquè no es volatilitzi el seu suau aroma.

Paral·lelament courem la pasta a l'aigua on hem cuit el bròquil. La colarem quan estigui una mica més cruixent que al dente això és necessari perquè la pasta s'acabarà de coure a dins de la salsa. Posarem la pasta dins de la paella amb la salsa i la deixarem deu minuts o el temps que siguem capaços d'esperar. Servim amb formatge pecorino per sobre.

Si fossim Salvo Montalbano el segon plat serien uns rogers ben frescos (sobretot si no volem que el comissari remugui).

rogers

A l'aniversari de Camilleri a la Negra y Criminal no ho vam tastar tot això, però vam fer un bon vermut.

Montalbano i l'edat madura

La pista de sorra
Andrea Camilleri (Edicions 62, 2010)

De mica en mica podem anar llegint les últimes entregues de la saga Montalbano d’Andrea Camilleri. L’escriptor ja no n’escriu més i es van publicant progressivament el que encara resten inèdits, així que els incondicionals d’aquest comissari sicilià n’han de gaudir amb mesura perquè aviat s’acabaran.

La pista de sorra ens presenta com a inici al comissari descobrint el cadàver d’un cavall a la platja de davant de casa seva. D’aquest incident inicial es derivarà un cas que poc a poc ens anirà desvetllant la presència de la màfia a sota. D’aquesta manera subtil és com Camilleri fa la seva denúncia d’aquest sistema que domina la societat siciliana.

Trobem amb un Montalbano que ha arribat als 56 anys, comença a notar les xacres de l’edat, tot i que es nega a acceptar-les del tot. De fet veurem que no abandona els problemes sentimentals amb Lívia, i també el trobarem implicat en alguna aventura amorosa, mostra encara d’una certa vitalitat sexual.

Andrea Camilleri

Camilleri dóna importància en tota la saga a la vivesa del sicilià, en la traducció potser no hi són presents les expressions originals però sí la força i el dinamisme del llenguatge col·loquial. Ens trobem en aquest sentit una riquesa de registres que fan la lectura molt més interessant que els trets més esquemàtics del gènere. El cas, la trama no és més que un accessori on l’autor hi va penjant aquells elements que li resulten més interessant del caràcter de l’illa, fent-nos veure la seva posició crítica i irònica en determinats aspectes. Esplèndid el moment en que el comissari es troba en un sopar, que en principi sembla de categoria, però que evidència la falta de paladar del convidats. I és que Montalbano és del morro fi, el peix sempre fresc!

També hi trobarem paròdia del gènere i del personatge. Ens trobem un Montalbano més cansat i més malhumorat que ens farà viure alguna conversa surrealista com aquesta:

- Si vostè és el comissari Montalbano! –digué una veu d’home.

Es va girar. La veu havia sortit d'un quarantí alt i sec com un bacallà amb una sahariana de color caqui, pantalons curts, mitjons fins els genoll, casc colonial al cap i allargavistes al coll. No li faltava ni la pipa. Potser es pensava que eren a l'Índia a l'època dels anglesos. Li allargà una mà tova i suada que semblava una llesca de pa moll.

- Quina alegria! Sóc el marquès Ugo Andrea de Villanella. Vostè és parent del tinent Colombo?

- Qui, el dels carabinieris de Fiacca? No, jo sóc...

- No em referia al tinent dels carabinieris sinó al de la televisió sap qui vull dir?, aquell de la gavardina que té una dona que no surt mai...

Era idiota o li estava prenent el pèl?

- No, jo sóc germà bessó del comissari Maigret – contesta amb mala jeia.

L’altre féu una ganyota de decepció.

-No el conec, em sap greu.

I el deixà plantat. Sí, decididament era idiota, i potser una mica sonat també.

-

Seguint l'aroma de la banana

Oh! Que bonic és Panamà! (Kalandraka + Hipòtesi, 2010)

Janosch

Per aquells que van llegir l'entrada de Banana Yoshimoto i els va agradar, sento decebre'ls perquè no parlaré en aquest cas de cap dels seus llibres. Disculpeu-me, doncs, si us he despistat amb el títol de l'entrada, però és que els personatges de Oh! Que bonic és Panamà! (esplèndid títol, per cert) emprenen un viatge seduïts per l'aroma d'una caixa de bananes.
Fa uns dies vaig llegir aquesta piulada al Twitter:












La cita de Francesc Trabal (diria que és de Quo vadis, Sànchez?) ens ve a pèl. El petit ós i el petit tigre marxen amb el que porten posat, com aquell qui diu, cap a Panamà, sense haver fet grans meditacions sobre el tema prèviament. Segueixen un ideal imaginari (cap dels dos ha estat mai a Panamà) sense por del risc que això comporta.
S'ha destacat el fet que vagin fent amics pel camí, tot i que personalment penso que no és veritat i ni de bon tros un fet remarcable del text. El bonic (a part de Panamà...) és que el viatge els serveix per netejar la mirada de prejudicis, del ja sabut, del costum, i els permet veure el que sempre havien tingut al davant. Cal assenyalar també la filosofia de l'autosuficiència de la parella protagonista, gens estranya en els llibres de l'autor, i el —no sé si és voluntari, però aquí ho deixo anar— petit gest agnòstic quan substitueixen les senyals divines per una d'autofabricada. I és que també és veritat que davant les adversitats, aquests dos animalons saben esmolar les seves habilitats per convertir-les en solucions.

- Quan un no sap quin camí ha de seguir –va dir el petit Ós– necessita un senyal.
Així doncs, va fabricar un senyal amb la fusta de la mateixa caixa.

Janosch, o Horst Eckert com diria el seu document d'identitat, és un altre dels clàssics infantils en alemany a adorar.

Dubtes botànics

Aprofitaré l'avinentesa d'haver fet la ressenya de Janosch per resoldre un dels dubtes lògics que tothom pot fer-se. Quina és la diferència entre un plàtan i una banana? Doncs no us sentiu sorpresos si us dic que segons el DIEC, ambdues són plantes superiors. És a dir, ni arbres ni arbustos: plantes. El que n'he tret en clar és que la banana és oblonga i el plàtan és un fruit en núcula envoltat de llargs pèls a la base.
Semblaria que venen a ser el mateix, passa que si els personatges d'Oh! Que bonic és Panamà haguessin parlat de plàtans, segurament buscarien Les Canàries, enlloc de Panamà.

Banana de Panamà segons Google Imatge

Plàtan de Les Canàries segons Google Imatges

Si hi ha algú amb coneixement real del tema, si us plau, que ens il·lustri deixant un comentari o escrivint-nos a asotaelpont@gmail.com

Gràcies!