Coses com enamorar-se d'una dona bicèfala

Estrellita Marinera. Una fábula de nuestro tiempo (Ollero & Ramos Editores, 1999)
Laura Esquivel + Francisco Meléndez (il·lustracions)

Coneguda per ser l'escriptora de l'exitós Como agua para chocolate, Laura Esquivel ens regalà deu anys després aquest àlbum de text abundant (prop de vuitanta pàgines). Es tracta de la història de María i Facundo, dos nens de procedència humil, que es coneixeran arran de la mort dels seus respectius avis. Aquests els deixaran en herència el circ Atracciones Polifemo (a María) i un dels dos caps de la mare morta conservat en una caixa de barrets (a Facundo). Mica en mica anirem coneixent-los a tots dos i, sobre tot, ens anirem familiaritzant amb el circ on treballen.

El que de debò desitjaria Facundo és poder donar vida al cap de la seva difunta mare a qui pràcticament no va conèixer. Per aconseguir-ho ha de vessar-hi les llàgrimes d'una mare que hagi perdut el seu fill. María, en canvi, el que vol és sentir-se plena i feliç perquè sempre s'ha sentit miserable.
El gran repte, però, és combatre el malvat Doctor Castro que només desitja aniquil·lar la diferència per convertir-la en un enigma de laboratori. Farà el que sigui per tal d'experimentar amb espècies animals rares o amb humans que hagin patit alguna deformitat de naixement. Quin millor lloc per explotar les seves habilitats que un circ on hi ha dones amb dos caps, un geperut, un que té quatre braços o sirenes?
En la creuada per evitar les accions de Castro, tots els personatges creixeran, es reconciliaran amb ells mateixos, amb els seu passat i afrontaran les seves vides amb més claredat. 

Lo más curioso, decía Facundo, era que dentro de esta concepción [lineal] del mundo nadie podía considerarse una persona feliz a pesar de ser un ganador, pues al momento de obtener un triumfo ya estaba pensando en obtener otro, y la angustia por competir todo el tiempo no deja lugar a la felicidad. Facundo pensaba que para encontrarla teníamos que volver a la concepción circular del mundo, ya que dentro de un círculo no hay principio ni final.

El text d'Esquivel està ple d'interpel·lacions directes als lectors (ho dic en plural perquè és un llibre agraït de llegir acompanyat per nens) o de qüestionaments ètics, filosòfics i morals. Sense tampoc buscar una transcendència sonada, propicia les reflexions sobre la vida, els altres, l'honestedat o la franquesa. Té una dosis de cursileria, d'autoajuda i de fantasia molt portable, i el conjunt resulta d'allò més agradable. Apoteòsic final ple d'emotivitat i amor per la mare Terra. Pel meu gust un pèl massa sentimentaloide, però definitivament, és el que més escau al conte d'Esquivel i per tant: res a dir-hi.
La feina de Francisco Meléndez és esplèndida i ens porta a pensar que els originals del seu treball deuen ser extraordinaris. L'encaix entre el realisme màgic de la història i els seus dibuixos és perfecte. Cada personatge té un caràcter peculiar i les escenes són riques. Recentment Libros el Zorro Rojo ha tret una edició dels Diarios de Adán y Eva il·lustrats per Meléndez. Encara que ja ha deixat la seva feina com a il·lustrador, va retornar-hi excepcionalment per dibuixar el volum de Twain. Val la pena recuperar alguns dels seus llibres anteriors!

Scratch amb sis dits

Um garoto chamado Rorbeto (Cosac Naify, 2005)
Gabriel O Pensador + Daniel Bueno (il·lustracions)

L'autor d'aquest conte és el popularíssim raper brasileny Gabriel O Pensador. Escrita en rimes àgils, ens conta el naixement de Rorbeto, fill d'una família humil, i els seus avenços a l'escola. Patim amb el nen el descobriment de la diferència i com afrontar-la. Podria ser una història tràgica, però no arriba a ser-ho. Ans el contrari, en tot moment el que se'ns transmet és un esperit de superació.

Des de bon començament, Rorbeto ja neix amb una errada. Se li ha colat una R fora de lloc al nom. El pare, que és analfabet, no se n'adona quan el metge li ensenya el certificat de naixement, i d'aquí que Roberto passi a ser Rorbeto. Però és que a banda d'aquest entrebanc, ha nascut amb sis dits en una mà. Motius tots dos suficients com per ser la riota d'una classe de nens sense escrúpols, l'autor aconsegueix donar-los la volta i convertir-los en valors positius. 

Amb un final emotiu i possiblement una mica efectista (per excés de pensament positiu, pot ser, però que és realment molt bonic), la lectura d'Um garoto chamado Rorbeto omple d'optimisme. 

La música de Gabriel O Pensador és crítica i parla dels problemes del Brasil, de les faveles, del nens del carrer, l'analfabetisme, la violència, etc. En aquest context, doncs, el conte de Rorbeto vol ser una injecció de vitalitat i una finestra a d'altres possibilitats. 

L'edició del llibre està molt cuidada. Les guardes són precioses i el tractament tipogràfic està molt aconseguit. Les il·lustracions de Daniel Bueno són molt més austeres que en d'altres dels seus treballs, cosa que en aquest cas afavoreix el text. Elegants i simples, troben el to apropiat per acompanyar una història sense estridències.

Ètica i tradició o ètica vs tradició?

El jardí de les ombres (Proteus; Fundació Contes pel Món, 2010)
Mia Couto + Malangatana (il·lustracions)

El conte que presentaré en aquesta ocasió és de l'escriptor moçambiquès Mia Couto. La peculiaritat, però, serà que el llibre conté dues versions de la mateixa història. Aquest interessant exercici neix dins del projecte conjunt de l'Editorial Proteus, especialitzada en llibres ètics, i la Fundació Contes pel Món d'acostar-nos la tradició oral de cultures minoritàries i de fer-ho, a més, des d'una perspectiva centrada en l'ètica i la transmissió de valors. 

En el cas de la col·lecció Oralia, es tracta de prendre contes tradicionals, mites o llegendes i donar-los a conèixer tan en la versió "oficial" (entenent que una història que procedeix de la cultura oral mai té una forma definitiva 100%) com en una de revisada. Serà la tasca dels escriptors col·laboradors en el projecte convertir-los en els textos que se'ns posen a l'abast. D'aquí que llegim dues vegades El jardí de les ombres, sense que cap de les dues sigui ben bé la mateixa història. La primera és la que Couto ha adaptat pensant en la col·lecció, la segona és el que ha redactat basant-se en la història que corre de boca en boca entre els macondes.
Val a dir que el text que prové directament de la tradició és molt més suggeridor i visceral que no pas l'adaptat, que corre el risc de ser una versió desnatada del predecessor. No és tan sols el fet que corregeixi els trets menys políticament correctes (matar l'àvia per fetillera, per exemple), sinó que d'alguna manera perd imatges molt poètiques i que resulten d'una fantasia exquisida. Tot i així, és cert que l'adaptació permet treballar bé els valors, parlar de la mort, del més enllà o d'alguns tabús culturals. En tractar-se també d'una versió més extensa, és possible generar un tipus de misteri que no dóna temps de donar-se en el cas del relat tradicional, i d'aquesta manera allargar el delit cap a la resolució final.
Encertada tria de l'il·lustrador (i artista multidisciplinari!), Malangatana Valente Ngwenya, que acompanya els textos amb figures i sanefes que retraten l'atmosfera de l'imaginari moçambiquès a la perfecció.

Aquí l'enllaç amb algunes pàgines del text perquè pugueu fer-ne un tastet!

Open publication - Free publishing - More infantil

Seguint l'aroma de la banana

Oh! Que bonic és Panamà! (Kalandraka + Hipòtesi, 2010)

Janosch

Per aquells que van llegir l'entrada de Banana Yoshimoto i els va agradar, sento decebre'ls perquè no parlaré en aquest cas de cap dels seus llibres. Disculpeu-me, doncs, si us he despistat amb el títol de l'entrada, però és que els personatges de Oh! Que bonic és Panamà! (esplèndid títol, per cert) emprenen un viatge seduïts per l'aroma d'una caixa de bananes.
Fa uns dies vaig llegir aquesta piulada al Twitter:












La cita de Francesc Trabal (diria que és de Quo vadis, Sànchez?) ens ve a pèl. El petit ós i el petit tigre marxen amb el que porten posat, com aquell qui diu, cap a Panamà, sense haver fet grans meditacions sobre el tema prèviament. Segueixen un ideal imaginari (cap dels dos ha estat mai a Panamà) sense por del risc que això comporta.
S'ha destacat el fet que vagin fent amics pel camí, tot i que personalment penso que no és veritat i ni de bon tros un fet remarcable del text. El bonic (a part de Panamà...) és que el viatge els serveix per netejar la mirada de prejudicis, del ja sabut, del costum, i els permet veure el que sempre havien tingut al davant. Cal assenyalar també la filosofia de l'autosuficiència de la parella protagonista, gens estranya en els llibres de l'autor, i el —no sé si és voluntari, però aquí ho deixo anar— petit gest agnòstic quan substitueixen les senyals divines per una d'autofabricada. I és que també és veritat que davant les adversitats, aquests dos animalons saben esmolar les seves habilitats per convertir-les en solucions.

- Quan un no sap quin camí ha de seguir –va dir el petit Ós– necessita un senyal.
Així doncs, va fabricar un senyal amb la fusta de la mateixa caixa.

Janosch, o Horst Eckert com diria el seu document d'identitat, és un altre dels clàssics infantils en alemany a adorar.