I allò de no obrir la porta a desconeguts?

El tigre que vino a tomar el té (Kalandraka, 2010)
El tigre que va venir a berenar (Kalandraka, 2010)
Judith Kerr

Judith Kerr és una autora molt popular a l'estranger i els seus textos són considerats clàssics contemporanis de la literatura infantil i juvenil. Tot i així, la seva presència al nostre país és minsa. De fet, fins que Kalandraka no va recuperar aquest àlbum el 2010, crec que només s'havia publicat Cuando Hitler robó el conejo rosa (i el segon volum de la trilogia).

La història que ens ocupa és força estranya. Sobre tot perquè els personatges demostren una capacitat d'acceptació de l'impensable sorprenent incorporant amb extremada naturalitat el no fer-se mala sang. Per què ens entenguem: un dia piquen a la porta i resulta que és un tigre que parla i camina (i molt alt, per cert). Això, de per si, ja és una mica raret. Va i demana amablement si pot entrar a fer el te. Com que ho demana de manera tan correcta, doncs, mira, el deixen passar. Des de casa ja estem tots patint perquè detectem que la família no havia llegit un clàssic dels clàssics infantils: Les set cabretes i el llop, i tot i que el tigre fa cara de bon jan no et pots refiar dels desconeguts! Un cop beguda la primera tassa de te, el charme del tigre ja té encisada la filla, que no para de tocar-li la cua i somriure.
És el moment d'atacar les magdalenes, les galetes, la nevera, l'aigua de l'aixeta i tot el que es posi per davant. Com que té tanta gana, a casa ens sembla que el següent seran mare i filla i que haurà de venir el caçador de la Caputxeta a obrir-li l'estómac a l'animal. Però no. Quan s'acaben les existències, s'acomiada i adéu siau.
I la cosa continua! Arriba el pare i, sense ni immutar-se (aquesta família és extraordinària), decideix que aniran a un restaurant a sopar i problema resolt.

Deixeu-vos de teràpies zen que aquest llibre és savi. Decidiu a qui prendre per exemple: al tigre o a la família. És un conte tan surrealista que penso que no ens deixarà indiferents. El que genera més inquietud és el fet que es respiri tan bon rollo. Segurament, si aneu preguntant a gent que se l'hagin llegit, no us diran que és sinistre. Vull dir que no us preocupeu, que els vostres fills dormiran tranquils. Tot i així, a mi m'ha deixat molt trasvalsada i crec que encara hi donaré unes quantes voltes.

Pel que fa als dibuixos, la Kerr domina molt més els animals que les persones. El personatge del tigre és excel·lent. Què tindran els tigres que surten tan sovint en els contes infantils?

Per cert, quina pena que el títol en català li tregui classe al distingit tigre que pica a la porta. Encara que parlant clar i català, el tigre el que fa és anar a berenar i no a fer el te.

El tigre en escena

Trailer de la versió teatral de The Tiger Who Came To Tea de Judith Kerr en gira aquest estiu per Anglaterra.

Portades de The Little Black Sambo

Algunes portades de The Little Black Sambo trobades a la xarxa. Atenció al tractament de l'estereotip del negret i, fins i tot, les versions on el nen protagonista és blanc!

 

 

 

La recepta tradicional dels pancakes

Portada d'una edició antiga

The Story of Little Black Sambo (Harper Collins, primera edició el 1899)
Helen Bannerman (text+il·lustracions)

M'agrada col·leccionar llibres infantils especials, antics, en altres idiomes. Fa uns anys vaig trobar The Story... a la capsa dels saldos que tenen a La Central. Valia dos euros. No m'ho podia creure. És un llibre preciós, estèticament molt atractiu i de la mida dels objectes desitjables. A més a més, a la portada hi posa: The only Authorized American Edition, que no deixa de ser un reclam per a la imaginació (si aquesta és la versió autoritzada, què devien dir les altres?).
El text té el ritme iteratiu de les històries que han estat contades moltes vegades oralment, fàcil de memoritzar i en certa manera musical. Explica la història d'un negret que es passeja amb roba nova i un paraigües verd tot satisfet i és increpat per diferents tigres que l'amenacen de menjar-se'l. Per sortir-se'n, els va donant peces de roba fins a quedar-se sense en calçotets. Tot fa pensar que el pròxim és la mort del noiet quan resulta que la sobergueria dels tigres els fa entrar en conflicte entre ells. Gràcies a això, no només Black Sambo recuperarà la seva roba nova, sinó que descobrirem l'ingredient secret dels pancakes de Black Mumbo.

Coberta sense la solapa

La lectura d'aquest clàssic no està exempta del rerefons racista i dels estereotips sobre negrets somrients i babaus. Sambo, sense anar més lluny, era un sobrenom típic per a referir-se a qualsevol negre. Per als blancs, tots eren Sambo. Helen Bannerman visqué a la Índia amb el seu marit, que era metge, i les seves dues filles quan era colònia anglesa. Tot i que és un conte fill del seu context, al meu entendre la trama fins i tot té un punt crític amb els colons que acaben matant-se els uns als altres per una absurda lluita de poder o de rang. En canvi Little Black Sambo se'n manté al marge i acaba traient profit de la situació i menjant-se 169 pancakes en un gest quasi de revel·lió contra la situació, més que no pas de golafreria.
Les il·lustracions de Bannerman tenen molta gràcia i ens regalen grans moments com el del tigre amb les sabates a les orelles (realment els pinta molt idiotes!) o a Black Mumbo cuinant amb el "Tiger Ghi" al costat ensenyant-nos les dents amb una expressió –perquè no?– de sornegueria.

Bonus track

Seguint l'aroma de la banana

Oh! Que bonic és Panamà! (Kalandraka + Hipòtesi, 2010)

Janosch

Per aquells que van llegir l'entrada de Banana Yoshimoto i els va agradar, sento decebre'ls perquè no parlaré en aquest cas de cap dels seus llibres. Disculpeu-me, doncs, si us he despistat amb el títol de l'entrada, però és que els personatges de Oh! Que bonic és Panamà! (esplèndid títol, per cert) emprenen un viatge seduïts per l'aroma d'una caixa de bananes.
Fa uns dies vaig llegir aquesta piulada al Twitter:












La cita de Francesc Trabal (diria que és de Quo vadis, Sànchez?) ens ve a pèl. El petit ós i el petit tigre marxen amb el que porten posat, com aquell qui diu, cap a Panamà, sense haver fet grans meditacions sobre el tema prèviament. Segueixen un ideal imaginari (cap dels dos ha estat mai a Panamà) sense por del risc que això comporta.
S'ha destacat el fet que vagin fent amics pel camí, tot i que personalment penso que no és veritat i ni de bon tros un fet remarcable del text. El bonic (a part de Panamà...) és que el viatge els serveix per netejar la mirada de prejudicis, del ja sabut, del costum, i els permet veure el que sempre havien tingut al davant. Cal assenyalar també la filosofia de l'autosuficiència de la parella protagonista, gens estranya en els llibres de l'autor, i el —no sé si és voluntari, però aquí ho deixo anar— petit gest agnòstic quan substitueixen les senyals divines per una d'autofabricada. I és que també és veritat que davant les adversitats, aquests dos animalons saben esmolar les seves habilitats per convertir-les en solucions.

- Quan un no sap quin camí ha de seguir –va dir el petit Ós– necessita un senyal.
Així doncs, va fabricar un senyal amb la fusta de la mateixa caixa.

Janosch, o Horst Eckert com diria el seu document d'identitat, és un altre dels clàssics infantils en alemany a adorar.