Montalbano i l'edat madura

La pista de sorra
Andrea Camilleri (Edicions 62, 2010)

De mica en mica podem anar llegint les últimes entregues de la saga Montalbano d’Andrea Camilleri. L’escriptor ja no n’escriu més i es van publicant progressivament el que encara resten inèdits, així que els incondicionals d’aquest comissari sicilià n’han de gaudir amb mesura perquè aviat s’acabaran.

La pista de sorra ens presenta com a inici al comissari descobrint el cadàver d’un cavall a la platja de davant de casa seva. D’aquest incident inicial es derivarà un cas que poc a poc ens anirà desvetllant la presència de la màfia a sota. D’aquesta manera subtil és com Camilleri fa la seva denúncia d’aquest sistema que domina la societat siciliana.

Trobem amb un Montalbano que ha arribat als 56 anys, comença a notar les xacres de l’edat, tot i que es nega a acceptar-les del tot. De fet veurem que no abandona els problemes sentimentals amb Lívia, i també el trobarem implicat en alguna aventura amorosa, mostra encara d’una certa vitalitat sexual.

Andrea Camilleri

Camilleri dóna importància en tota la saga a la vivesa del sicilià, en la traducció potser no hi són presents les expressions originals però sí la força i el dinamisme del llenguatge col·loquial. Ens trobem en aquest sentit una riquesa de registres que fan la lectura molt més interessant que els trets més esquemàtics del gènere. El cas, la trama no és més que un accessori on l’autor hi va penjant aquells elements que li resulten més interessant del caràcter de l’illa, fent-nos veure la seva posició crítica i irònica en determinats aspectes. Esplèndid el moment en que el comissari es troba en un sopar, que en principi sembla de categoria, però que evidència la falta de paladar del convidats. I és que Montalbano és del morro fi, el peix sempre fresc!

També hi trobarem paròdia del gènere i del personatge. Ens trobem un Montalbano més cansat i més malhumorat que ens farà viure alguna conversa surrealista com aquesta:

- Si vostè és el comissari Montalbano! –digué una veu d’home.

Es va girar. La veu havia sortit d'un quarantí alt i sec com un bacallà amb una sahariana de color caqui, pantalons curts, mitjons fins els genoll, casc colonial al cap i allargavistes al coll. No li faltava ni la pipa. Potser es pensava que eren a l'Índia a l'època dels anglesos. Li allargà una mà tova i suada que semblava una llesca de pa moll.

- Quina alegria! Sóc el marquès Ugo Andrea de Villanella. Vostè és parent del tinent Colombo?

- Qui, el dels carabinieris de Fiacca? No, jo sóc...

- No em referia al tinent dels carabinieris sinó al de la televisió sap qui vull dir?, aquell de la gavardina que té una dona que no surt mai...

Era idiota o li estava prenent el pèl?

- No, jo sóc germà bessó del comissari Maigret – contesta amb mala jeia.

L’altre féu una ganyota de decepció.

-No el conec, em sap greu.

I el deixà plantat. Sí, decididament era idiota, i potser una mica sonat també.

-