L'amor és un huracà

L'estiu dels papafigues (Cruïlla, 2008)
Eglal Errera + Raquel Marín (il·lustracions)

Rebecca té deu anys. Ha canviat. Ja no és la mateixa nena innocent de l'estiu passat, encara que segueix sent nena i innocent. Els seus pares ho saben. Saben que arriba aquell moment difícil en què els ocells prenen consciència que poden volar fora del niu.

Palmereta bonica, aviat els teus dàtils endolciran la boca de qui et tastarà.

Amina, dona d'Abdou, el guarda de la casa

Rebecca està nerviosa perquè es retrobarà amb Dahoud després de mesos sense veure's. És una impaciència nova, la que sent. És la primera forma de consciència de l'amor.
Rebecca ens relata la seva experiència en forma de diari amb moments plens de poesia i de gaudi dels sentits (descriu l'olor, la veu o el tacte de les mans de Dahoud). La lectura ens transporta al desert, al paisatge erm i desestressat on viuen els beduïns. Sembla que el temps no avanci, però passa un estiu sencer.
Amb una naturalitat exquisida, Errera ens narra petits episodis on la curiositat pel cos que canvia, el despertar de la sexualitat o la sensualitat troben a una Rebecca que encara no acaba de codificar-los. Els personatges femenins de Clémentine o Amina tenen una veu sàvia i Dahoud, que és amic de poques paraules, parla amb una simplicitat poètica que aclapara. El seu amor és simple i pur.

M'agrada el pa amb farigola i ceba, m'agrada nedar 
i m'agrada l'olor del pollastre farcit; 
m'estimo els meus pares.

Errera, tot i a vegades utilitzar boniques metàfores, ens presenta diferents temes amb mestratge. He de reconèixer que em va sorprendre que Rebecca es masturbés, per exemple. De vegades penses que els libres per a nens no parlen de segons quines coses. Evidentment això és absurd. El que trobo interessant, però, no és que aparegui l'escena en sí, sinó com li treu tota càrrega moral o transcendental i la converteix en quelcom normal.
Començar a fer-se adult no només significa descobrir la sexualitat o l'amor. També és entendre com funciona el món dels adults, entendre que hi cap la bellesa, però també la injustícia. En aquest sentit, també són lloables les pinzellades sobre la vida nòmada dels beduïns i sobre l'impacte de les multinacionals al medi.

Pel que fa a la il·lustradora, confesso que al principi no em deia ni fu ni fa, però que al final penso que té un treball prou interessant. Us passo el link del seu bloc: http://raquelmarin.blogspot.com.es/

Catàleg de defectes humans

Los mitos clásicos (Crítica, 2011)

William Hansen

La altiva Aracne, conocida por sus habilidades en el arte de tejer, retó a la diosa de dicha disciplina a una competición. Al final, Minerva venció a Aracne. La enfurecida muchacha se ahorcó,  Minerva la convirtió en una araña y bajo esa apariencia sigue colgando y tejiendo. (Ovidio, Las Metamorfosis 6.5-145).

No és aquest llibre solament un recull de belles històries per passar l’estona. Los Mitos Clásicos de William Hansen és molt més que això. Tots i cadascun dels relats que trobem en aquest llibre no són compartiments estancs com probablement trobaríeu en molts diccionaris de mitologia, aquí els herois, déus, semidéus i altres éssers mitològics com ciclops, harpies o centaures es relacionen amant-se i odiant-se com si d’una gran família es tractés.

Poc a poc, conforme aneu llegint, us adonareu que en el fons esteu llegint un gran llibre de psicologia que tracta temes extemporanis i immanents en tota la història humana: l’amor pur, l’etern o el malaltís, l’odi, l’enveja o fins i tot l’assassinat entre parents; les conseqüències de fer allò prohibit i únicament permès als déus o inclús les terribles venjances d’aquest últims.

És molt probable, també, que en moltes ocasions us sentiu identificats amb moltes de les vivències dels personatges. Que no? Sou d’aquelles persones que sempre avisen als demés que si continuen actuant d’una determinada manera acabaran malament i no us fan cas? llegeix el mite de Cassandra. Sou d’aquells amb una ambició sense mesura? Doncs mireu el que li va passar a Ícar o a Mides. Sentiu que quan més treballeu més feina et queda per fer? A Sísif li anireu a explicar!

Molt  més que un llibre de cultura clàssica o que manual sobre comportament humà és un petit tresor que us enriquirà de veritat com a persones.

Una cuina és una casa

Kitchen

Banana Yoshimoto (Tusquets, 2010)

Sota aquest títol hi trobem dues històries, Kitchen  i  Moonlight shadow. Es tracta del primer llibre que publicà el 1988 (al Japó) Banana Yoshimoto. Ambdues històries parlen de com els protagonistes sobreviuen  la buidor i el dolor  davant la pèrdua d’éssers estimats. Tots els personatges que apareixen a les històries han estat trastocats per alguna mort pròxima. 

En el cas de Kitchen Mikage, encara sota el shock de la mort de la seva àvia, dorm a la cuina de casa seva incapaç de pair la seva desaparició; la sortida d’aquest aïllament emocional la provoquen Yuichi i Eriko que l’acullen a la seva casa. Són una família singular, Eriko és la mare de Yuichi,  que en realitat n’és el pare que va decidir transformar-se en dona després de la mort de la seva esposa. Al llarg de tota la història la cuina ,o les cuines ( la de casa seva, la d’Eriko, la de la feina) són protagonistes, Mikage s’hi sent segura, ens parla dels elements que hi troba: els electrodomèstics, el menjar, el sofà on li toca dormir... tot això la conforta. La calidesa que emana de la casa que mostra també com són els que hi viuen la fan recuperar poc a poc. La història continuarà amb dues parts més on veiem com segueix el contacte amb aquells que l’havien acollida, com ha passat a formar part de la seva vida, i en compartirà també els fets tràgics.

L'autora

A Moonligth shadow la història ens presenta dos personatges molt joves que es veuen colpits per una tràgica mort però aquí trobarem com apareixen elements de tipus fantàstic lligats a la tradició japonesa. Yoshimoto barreja aquests elements tradicionals amb el fort aïllament emocional que pateixen els personatges en el context modern. El fet que el personatge que ens narra la història sigui gairebé una adolescent porta a l’extrem l’aïllament i la incapacitat per afrontar la tragèdia.

La sensació després de la lectura de les dues històries és que aquests personatges, aparentment hieràtics, a qui els costa expressar les seves emocions, acaben desprenent calidesa. És en el contrast entre el context urbà i dur de les ciutats japoneses i  els elements domèstics i càlids on Banana Yoshimoto aconsegueix extreure aquesta sensació en part de desemparament, però també de voluntat de supervivència davant de l’aridesa de la societat urbana. Significatiu en aquest sentit l’epíleg del llibre, on Yoshimoto parla justament d’aquesta voluntat de lluita que podem trobar  en molts dels anònims que passen davant nostre cada dia a la ciutat.

Totxo d'estiu

Bomarzo Manuel Mujica Lainez (Austral, 2010)

El títol de la novel·la es refereix al castell que pertanyia al noble protagonista. Mujica Lainez començà a escriure la novel·la després de visitar el bosc del castell que havia estat transformat en el que avui s’anomena “Parco dei monstri”. La visita es produí el 13 de juliol de 1958 i del seu impacte sorgí la idea del llibre. L’autor reconstrueix la vida del Pier Francesco Orsini, de fet la intenció és ressuscitar-lo. Els elements que es coneixen de la seva vida són mínims però al voltant d’aquests Mujica Lainez construeix el personatge que ens explica en primera persona la seva vida que s’entrecreua amb l’entorn de la Itàlia del Renaixement tardà. Aquest duc geperut ens parlarà de la Florència dels Medici, de Venècia i de la Roma papal. Al llibre hi apareixeran els grans esdeveniments polítics de l’època (l'últim dels quals la Batalla de Lepant) i referències als artistes importants (Benvenuto Cellini és el que té més protagonisme).

És impressionant la capacitat de Mujica Lainez per crear un personatge amb una gran profunditat psicològica ( cosa no gaire habitual quan parlem de novel·la històrica), que , al mateix temps, té els trets propis d’un noble de la seva època. La violència, les intrigues cortesanes i els assassinats hi són presents com es propi de l'època que es representa. També hi trobarem elements que ens parlen de les creences i supersticions del personatge. De fet, quan se’ns presenta al principi ho fa a través del seu horòscop que li preveia una vida eterna.

Ens trobem davant d’un dels grans llibres dins del gènere de la novel·la històrica. Mujica Lainez aconsegueix traçar una imatge precisa del Renaixement, i a la vegada desplega un treball literari i de recerca impressionant.

A tall d’anècdota dir que Bomarzo va rebre el Premio J.F.Kennedy el 1964 juntament amb Rayuela. Cortázar en assabentar-se del premi compartit escrigué a Mujica Lainez per proposar-li una edició conjunta d’ambdues obres proposant títols com “Ramarzo” o “Boyuela” . A part d’això cal dir que ambdues obres marquen l’època en l’àmbit literari argentí.

Resumint, un llibre gruixut, ben escrit i entretingut; ideal per aquests dies ociosos i de calor.

El pròxim Nothomb

Une forme de vie Amélie Nothomb ( Albin Michel, 2010)
Encara no s'ha públicat l'edició en castellà o català (segurament en Sergi Pàmies està enfeinat)

Amélie Nothomb és una autora que escapa d’allò comú, sobretot per la singularitat de la seva biografia que ens ha deixat conèixer en alguns dels seus llibres. I de fet algunes de les seves novel·les que han tingut més èxit són les que fan referència a la seva pròpia vida (Stupeur et tremblements, La métaphysique des tubes, Biographie de la faim, Ni d’Eve ni d’Adam). Doncs bé, quan comencem el llibre els personatge que ens narra la història és ella mateixa convertint-se en un dels dos protagonistes d’aquesta ficció. I cal remarcar aquí la paraula ficció perquè no ens trobem en un dels seus relats autobiogràfics.

El llibre ens presenta l’intercanvi epistolar de l’autora amb un dels seus lectors (Nothomb acostuma a contestar les cartes que els lectors li envien) . Però és un lector singular, un soldat americà que és a Irak. La història ens presentarà les cartes que intercanvien els dos personatges amb els comentaris de l’autora. El soldat relata com, per afrontar l’angoixa de la guerra i la por davant la mort, no para de menjar i cada vegada està més gras. No és l’únic, s’ha declarat una epidèmia d’obesitat entre els soldats. I deixem aquí la història per tal de no revelar els girs inesperats que conté.

Com podeu endevinar el to de tota la història és humorístic i histriònic, com la mateixa autora. Nothomb barreja ingenuïtat, perplexitat i ironia en el to de la narradora fent una paròdia del seu propi caràcter. També hi podem trobar temes que són freqüents en altres llibres de l’autora com la relació amb el menjar i el cos ( el soldat acaba enamorant-se del seu propi greix). És la barreja de dramatisme i humor el que ha procurat els resultats més interessants en molts dels llibres de Nothomb i aquest no n’és una excepció.

Potser quan llegiu aquesta ressenya pensareu: “Buf! Un altre Nothomb? Què pesada!”. I és veritat, ens trobem davant d’una autora molt prolífica, pública un llibre cada any. No negaré que aquesta alta producció no provoqui irregularitats en la seva obra, a vegades alguns dels seus llibres poden resultar massa sintètics. Però diré també que l’agilitat de les seves històries és un dels factors positius de la seva obra, que permet a alguns llegir un dels seus llibres en un trajecte d’una hora i mitja de tren ( aquests alguns exageren).

Així que si no podeu llegir-lo en francès estigueu atents a la seva publicació en castellà o en català. Suposo que els que sou lectors habituals de Nothomb ja deveu estar intrigats per com se'n sortirà d'una relació epistolar tan rocambolesca . Per aquells que no l'heu llegida mai dir-vos que Amélie Nothomb sempre ens procura una lectura divertida i allunyada de les convencions.

Amor de proximitat

 
Un amic m'havia parlat d'aquesta història i fa pocs dies la vaig trobar. Tracta sobre un veí enamorat de la seva veïna de sota. Ell té plantes al balcó i ella hi té una tortuga. Hoppy, el senyor, aprofita una oportunitat que li brinda l'atzar per tal d'empescar-se una manera infal·lible (creuem els dits) per tal que la senyora Silver es rendeixi per fi als seus encants.

Els meus veïns de carn i ossos tenen les dues coses. Una terrassa que et talla la respiració i una tortuga amb cognom (la teniu a la foto. Frida Badall és el seu nom: efa, erra, i, de, a i Frida és el seu nooom) i apartament de luxe. Pot ser per això, en la meva imaginació els personatges no són ben bé com els va dibuixar Quentin Blake. Tot i així, ells també tenen un gran potencial histriònic i tanta o més manya que els de Roald Dahl.

No us puc explicar gaire més perquè és un conte curtet i no voldria treure-li el factor sorpresa. Només dir-vos que inclou una nota de l'autor contextualitzant el text, que és de 1990, per tal que cap grup ecologista ens pugui deixar sense aquest triomf de la inventiva.

Roald Dahl, Quentin Blake (il·lustrador)

En català: Agu Trot (Columna, 2010)

En castellà: Agu Trot (Alfaguara, 2008) La primera edició és de 1991

La bici com a moneda de canvi

No us deixeu enganyar. La bicicleta de Sumkhí no va sobre una bicicleta, encara que en sigui el fil conductor. El mateix protagonista ens ho adverteix de bon principi:

  

Y en cuanto a mí, que tengo más o menos once años y dos meses, he cambiado por completo, cuatro o cinco veces, en el curso de un solo día. Así que ¿por dónde empezaré a contar mi historia? ¿Por el tío Zémaj o por Esti? Cualquiera de los dos serviría. Pero creo que empezaré por hablar de Esti.

És una història de canvis i l'escenari on succeeixen, Israel; però sobre tot, és una història d’amor, sinó de què Sumkhí s’hauria decantat per començar parlant-nos d’Esti? Vivim amb ell les transformacions que pateix al llarg del dia (i de l’endemà) que tracten els eixos fonamentals de l’amistat, la traïció, el posicionament polític, l’amor i la família. Tot se’ns explica de manera fluida i serena. Els detalls que ens va donant l’autor, els elements secundaris, són la part més treballada i, per a mi, interessant del text. Un exemple seria com ens explica la diferència entre dues famílies a partir del menú habitual del seu sopar. No em refereixo a un contrast referent només al nivell adquisitiu, sinó als tarannàs vitals de cadascuna.

L’empremta pacifista d’Amos Oz hi és present. És molt bonica la manera com tracta i posa en escena el context de l’obra: Jerusalem als anys quaranta sota mandat anglès. Personatges clau com l’oncle Zémaj –l’únic que ha marxat, ha viatjat i que és titllat d’estraperlista– o el pare d’Esti –home raonable que tracta al protagonista com a un adult– serveixen de contrapunt a la resta de família de Sumkhí (paral·lela a l’opinió popular).

Per últim, un breu apunt. En el meu cas vaig llegir l'edició de Siruela en castellà que anava acompanyada d'unes il·lustracions de Joaquín Peña Toro. És una pena perquè dóna la sensació que, llevat de la que serveix de coberta que és a tot color, les imatges no estiguessin pensades per a anar impreses en blanc i negre i en general aporten poc al text.

A l'edició de Cruïlla, de factura diametralment oposada, les il·lustracions són de Miguel Gallardo.

S'han fet diferents edicions per a públic adult o juvenil d’aquest llibre escrit per Amos Oz el 1978. El podeu trobar:

                                     En català: La bicicleta d’en Sumkhí (Col. El vaixell de vapor, Cruïlla, 2004)

                                     En Castellà: La bicicleta de Sumji (Siruela, 2005), (DeBolsillo, 2006)

...n’omets pas de leur parler d’amour et de choses semblables

Mathias Enard

Parle-leur de batailles, de rois et d’éléphants (Actes Sud, 2010)

Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants (Columna, 2011)

Habladles de batallas, de reyes y elefantes ( Mondadori, 2011)

S’ha de ser prudent quan a la contraportada d’un llibre ens prometen un viatge al passat. Molts cops dins de l’anomenada novel·la històrica ens podem trobar amb disgustos: personatges plans, trames inversemblants i la sensació d’estar davant d’un d’aquells exercicis literaris que simplement pretenen mantenir enganxat al lector sense donar-l’hi res a canvi.

No és el cas de Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants. La cita de Kipling a l’inici del llibre, i que li dóna títol, ens indica molt bé quines són les intencions de l’autor:

Puisque ce sont des enfants, parle-leur de batailles et de rois, de chevaux, de diables, d’éléphants et d’anges, mais n’omets pas de leur parler d’amour et de choses semblables.

La proposta de Mathias Enard ens transporta, a través del llenguatge, a les sensacions, les emocions que commogueren a Michelangelo Buonarroti en la seva estada a Constantinoble. Els conflictes geopolítics de l’època també hi són presents en la incòmoda situació en que es troba l’artista en aquell moment. Poca és la documentació que fa referència a aquest viatge, aquesta apareixerà dins del llibre com un element de suport de la narració. L’autor a partir d’aquests petits elements construeix un relat de l’estada de l’artista a la ciutat. Ens presenta els sentiments contradictoris que pogué experimentar ja que havia fugit de Juli II i es trobava treballant per l’ antagonista del Papa, el sultà Bajazet.

Cada descripció ens situa davant de matèries, colors, textures i olors. I és en aquests elements, en allò més petit i quotidià on trobem el que és més atractiu del llibre. Les llistes, són una de les poques referències escrites que va deixar Miquel Àngel del seu viatge. Són com petits poemes:

19 mai: bougies, lampe, deux petites pièces; brouet (herbes, épices, pain, huile) autant; poissons en friture, deux pigeons, un ducat et demi; service, une petite pièce; couverture de laine, un ducat.

Eau fraîche et claire.

Són les paraules les que tenen el paper principal. El llibre s’allunya del caràcter de la novel·la històrica. És fora del gènere on trobem una major capacitat evocadora del passat. En l’esforç en l’ús del llenguatge que fa Mathias Enard és on trobem la gran virtut d’aquest llibre, que ens permet tornar-hi i parar-nos altre cop en les seves imatges evocadores. Així que aproximeu-vos-hi sense por.

Aquesta entrada conté Bonus Track!