La recepta de l'Adelina?

Tranquils, no ens estem transformant en un bloc de cuina, però la lectura de La pista de sorra d'Andrea Camilleri m'ha portat a voler saber més sobre el que menja Montalbano.

Podria ser aquesta la manera com Adelina cuina al comissari aquest plat tradicional de pasta ?

Pasta amb bròquil

Recepta tradicional siciliana

Ingredients

Mig quilo de macarrons

Un quilo de broccoli (parent italià del nostre bròquil, d'un to més fosc)

40 grams de panses

40 grams de pinyons

Un parell d'anxoves

Una mica de safrà

Una ceba gran

Una cullerada de concentrat de tomàquet

Oli, sal i pebre

Elaboració

Comencem tallant el bròquil en flors de la mida d'un albercoc. Omplim una cassola gran amb aigua, i hi afegim sal i esperem que bulli per afegir-hi el bròquil. Retirerem el bròquil quan encara sigui una mica cruixent (aproximadament al cap de vuit minuts). Posarem el bròquil en un bol cobert i guardarem l'aigua.

Després, en una paella gran, posarem una culleradeta d'oli i hi fregirem la ceba tallada fina a foc mig. Quan la ceba sigui rossa hi afegirem les anxoves tallades petites, ho courem un minut més. A continuació hi afegirem el concentrat de tomàquet i un got de l'aigua que hem fet servir per coure el bròquil, ho barregem bé i fem bullir. Afegirem les panses i els pinyons. Quan l'aigua s'hagi pràcticament evaporat hi tirarem el safrà, ho fem així perquè no es volatilitzi el seu suau aroma.

Paral·lelament courem la pasta a l'aigua on hem cuit el bròquil. La colarem quan estigui una mica més cruixent que al dente això és necessari perquè la pasta s'acabarà de coure a dins de la salsa. Posarem la pasta dins de la paella amb la salsa i la deixarem deu minuts o el temps que siguem capaços d'esperar. Servim amb formatge pecorino per sobre.

Si fossim Salvo Montalbano el segon plat serien uns rogers ben frescos (sobretot si no volem que el comissari remugui).

rogers

A l'aniversari de Camilleri a la Negra y Criminal no ho vam tastar tot això, però vam fer un bon vermut.

Montalbano i l'edat madura

La pista de sorra
Andrea Camilleri (Edicions 62, 2010)

De mica en mica podem anar llegint les últimes entregues de la saga Montalbano d’Andrea Camilleri. L’escriptor ja no n’escriu més i es van publicant progressivament el que encara resten inèdits, així que els incondicionals d’aquest comissari sicilià n’han de gaudir amb mesura perquè aviat s’acabaran.

La pista de sorra ens presenta com a inici al comissari descobrint el cadàver d’un cavall a la platja de davant de casa seva. D’aquest incident inicial es derivarà un cas que poc a poc ens anirà desvetllant la presència de la màfia a sota. D’aquesta manera subtil és com Camilleri fa la seva denúncia d’aquest sistema que domina la societat siciliana.

Trobem amb un Montalbano que ha arribat als 56 anys, comença a notar les xacres de l’edat, tot i que es nega a acceptar-les del tot. De fet veurem que no abandona els problemes sentimentals amb Lívia, i també el trobarem implicat en alguna aventura amorosa, mostra encara d’una certa vitalitat sexual.

Andrea Camilleri

Camilleri dóna importància en tota la saga a la vivesa del sicilià, en la traducció potser no hi són presents les expressions originals però sí la força i el dinamisme del llenguatge col·loquial. Ens trobem en aquest sentit una riquesa de registres que fan la lectura molt més interessant que els trets més esquemàtics del gènere. El cas, la trama no és més que un accessori on l’autor hi va penjant aquells elements que li resulten més interessant del caràcter de l’illa, fent-nos veure la seva posició crítica i irònica en determinats aspectes. Esplèndid el moment en que el comissari es troba en un sopar, que en principi sembla de categoria, però que evidència la falta de paladar del convidats. I és que Montalbano és del morro fi, el peix sempre fresc!

També hi trobarem paròdia del gènere i del personatge. Ens trobem un Montalbano més cansat i més malhumorat que ens farà viure alguna conversa surrealista com aquesta:

- Si vostè és el comissari Montalbano! –digué una veu d’home.

Es va girar. La veu havia sortit d'un quarantí alt i sec com un bacallà amb una sahariana de color caqui, pantalons curts, mitjons fins els genoll, casc colonial al cap i allargavistes al coll. No li faltava ni la pipa. Potser es pensava que eren a l'Índia a l'època dels anglesos. Li allargà una mà tova i suada que semblava una llesca de pa moll.

- Quina alegria! Sóc el marquès Ugo Andrea de Villanella. Vostè és parent del tinent Colombo?

- Qui, el dels carabinieris de Fiacca? No, jo sóc...

- No em referia al tinent dels carabinieris sinó al de la televisió sap qui vull dir?, aquell de la gavardina que té una dona que no surt mai...

Era idiota o li estava prenent el pèl?

- No, jo sóc germà bessó del comissari Maigret – contesta amb mala jeia.

L’altre féu una ganyota de decepció.

-No el conec, em sap greu.

I el deixà plantat. Sí, decididament era idiota, i potser una mica sonat també.

-

Setmana del Llibre en Català

Després d'uns quants anys d'incertesa i de vagar per diferents punts, la Setmana del Llibre en català es celebra aquest any al Parc de la Ciutadella. Aquest matí hem anat a fer una volta a la recerca de noves lectures. 

La nova ubicació, el tipus de paradetes i els diferents espais per a les activitats milloren respecte les edicions anteriors (l'única pega ha estat que hi havia poques ombres per protegir-se del sol).

Hi ha activitats per petits i grans. Podeu consultar-les  a la web de la Setmana: http://www.lasetmana.cat/

Aquest matí a l'espai dedicat als infants ens hem trobat una activitat sobre un dels llibres que hem ressenyat : Quin embolic còsmic!

Per cert, hem pescat un Chesterton i un Trabal!

Novel·la negra de robots

El sol desnudo
Isaac Asimov (Debols!llo, 2010)

Un detectiu i un crim sense resoldre. Tan és que hi hagi vint mil robots per cada humà que surt en escena i tan és que passi en d'altres planetes. El sol desnudo és una novel·la policíaca en tota regla que ens parla, a més, sobre la deshumanització progressiva de l'ésser humà.

El protagonista, Baley, és un detectiu del planeta Terra que és cridat per a investigar un assassinat a Solaria. Es tracta d'un fet insòlit per dues raons. Primera, els humans estan considerats com una espècie inferior una mica burda i primitiva. Tenen expressament prohibit sortir del planeta i vetada la informació sobre els altres Cinquanta Móns Exteriors. En certa manera, se'ls manté en una volguda ignorància sobre l'evolució i el progrés de l'espècie humana (representa que els altres habitants no són extraterrestres, sinó humans migrats que han fundat noves societats i avançat moltíssim en ciència i tecnologia). L'altra raó és que a Solaria no existeix el crim i, per tant, tampoc la policia.

Baley i nosaltres, els lectors, avançarem al mateix temps en les investigacions. Tot detall observable pel detectiu se'ns fa constar i podem especular amb el protagonista i fins intentar resoldre el cas abans que ell. 

Si él hubiese sido un sospechoso y le hubiesen preguntado quién más estuvo en el lugar del crimen, no se le habría ocurrido responder: "Nadie, con excepción de esta mesa".

No ens resultarà tan fàcil, però. Aprendrem que l'educació, el nostre bagatge cultural i el context ens poden jugar males passades. Baley haurà de tenir la ment oberta i ser capaç d'entendre l'altre que, malgrat tingui aspecte d'igual, funciona amb uns altres codis i valors. Un dels motius per contractar-lo és que se'l considera un sociòleg, malgrat ell digui que no. Veurem que la seva capacitat per entendre el comportament dels personatges i les seves aspiracions el contradiuen, convertint-lo si més no en un sociòleg involuntari. 

L'acompanyarà un amic que ja apareix a Bóvedas de acero, una novel·la anterior. Daneel Olivaw, un robot de vegades sorprenent- ment humà que, per més inri, es fa passar per home per poder dur a terme la investigació sense problemes.

No le hace ningún bien a mi mecanismo ver sufrir a un ser humano.

Als habitants de Solaria els fa fàstic pronunciar la paraula "fills", amor els sembla un insult i el contacte humà quelcom obscè, despreciable i vomitiu. Viuen donant ordres als seus cinquanta criats robots (altament especialitzats, per cert) i mantenen el vincle social per visualització (una mena d'skype de gran pantalla). El control de la natalitat es fa des d'un laboratori i és vital. El nombre d'habitants és exactament el mateix sempre i quan un mor, es treu un nen de "la granja" i se li atorga la casa del mort. El xoc cultural de Baley, el terrícola, en aquests i d'altres aspectes serà evident.

Se'ns plantegen moltes preguntes sobre el futur i més sobre el present. Pot ser l'any 1958, quan Asimov va publicar el llibre i l'home encara no havia anat a la Lluna, algunes coses no semblaven tan properes. Però la proximitat de la tecnologia descrita amb l'actual (laptops, skype, videoconferències, xats, lectors electrònics, etc) fan que la lectura d'El sol desnudo ens emmiralli de manera inquietant.

Linca amb el Bonus Track de les portades de The Naked Sun o amb el Bonus de Les Lleis de la Robòtica!