Vendre's la càrrega de consciència

El llibre negre dels secrets (Cruïlla, 2007)
F.E. Higgins
Premi Protagonista Jove 2008

Ludlow Mostela és un noi que malviu a la City fent de carterista. Un dia aconsegueix fugir i va a petar a la botiga de Joe Zabiddou, un misteriós prestador que, com ell, acaba d'arribar a Pagus Parvus.
El negoci de Zabiddou és guardar secrets que paga a preus molt alts. És a dir, paga per guardar secrets i ho fa en un poble on el 99% no té ni cinc. El seu èxit és immediat.
Ludlow li farà d'ajudant transcrivint els secrets en un enigmàtic llibre negre. Escoltarà, amb unes orelles igual d'atentes que la nostra curiositat, les històries macabres dels habitants de Pagus Parvus. Moltes de les desgràcies dels pagus-parvusencs estan relacionades amb Jeremiah Trinquet: ric, malvat, xantatgista, èticament i moralment reprovable, i estafador empedreït. El veredicte per tots compartit però mai expressat obertament és que Trinquet mereix la forca. Tenen l'esperança que Zabiddou acabi amb ell, però no s'hi mostra gaire disposat. Sembla que l'ofici de prestador no inclou matar a ningú, però mai se sap a què es pot estar disposat.

"un home té dret a tenir com a mínim un secret"

Normalment, quan llegim aprenem a posicionar-nos al costat dels que considerem que són els bons. A El llibre negre dels secrets tots els personatges es despullen de manera que la part fosca de cadascun se'ns manifesta. La por els duu a cometre crims i atrocitats, a trair-se els uns als altres i a no pensar en alternatives a sotmetre's al xantatge d'altri. És clar que totes aquestes accions comporten uns certs remordiments i els provoquen insomni. El millor remei per sentir-se més alleugerits serà desfer-se del secret que els corromp i vendre-se'l a Zabiddou. Bons i dolents? Els límits se'ns presenten força borrosos.

Llibre que de ben segur agradarà, puix que satisfà el nostre esperit tafaner, i també part del morbós. Desconfiarem una mica més del nostre metge, pot ser ens atrevirem a discutir l'autèntic valor dels llibres rurals amb la llibretera, deixarem de menjar botifarres farcides (per cert! al born en fan unes amb taronja confitada bocato di cardinale!!), el tema dels enterramorts i els zombies seguirà igual (de fet ja era un tema que feia una mica d'esgarrifances), etcètera, etcètera.
Higgins sap mantenir-nos atrapats en la història i ens deixarà amb ganes de més. Després d'haver repassat la capacitat de maldat dels humans i, sobre tot, la importància dels diners en les seves vides, ens torna a deixar sols, però amb una mirada renovada cap als nostres veïns. Tothom té secrets. Fins i tot Ludlow en guarda un. Fins i tot Joe. Fins i tot nosaltres.



Veiem aquí les portades de les edicions castellana (Urano, col·lecció Puck), anglesa (Macmillan) i catalana (Cruïlla). Cadascuna té un to diferent, la primera és morbosa ("tengo que confesar algo horrible...), la segona és més fantasia i la darrera és simplement misteriosa. No s'aprecia del tot bé en la fotografia, però llibre i tipografia són negres. Per tal de poder llegir bé el títol has de posar el llibre una mica a contrallum, cosa que casa molt bé amb el sentiment constant de Ludlow, de Polly (i el nostre mentre llegim!) de curiositat pel que amaga a les seves pàgines.

Encara que es tracta de llibres independents, F.E. Higgins planteja L'encantador d'ossos (Cruïlla) com a una trama paral·lela a la d'El llibre negre dels secrets. Segons explica la mateixa autora al web Meet the author, l'element que uneix els dos llibres és la cama de fusta. I atenció! En tots dos ens deixarà amb la intriga! Pot ser a The Eyeball Collector o al recent The Lunatics Curse, que ja han sortit a Anglaterra, hi ha alguna pista més sobre aquest enigma.

Va, i ara ELS QUE HEU LLEGIT EL LLIBRE sigueu sincers! Qui no s'esperava que entre la Polly i en Ludlow... definitivament, aquest és un llibre amb poques històries d'amor!

"De quan de Sant Cebrià del Rosselló en dèiem Saint-Cyprien"

Un de tants (Club Editor, 2009)
Lluís Ferran de Pol

De quan de Sant Cebrià del Rosselló en dèiem Saint-Cyprien , aquest era el títol de la primera part del recull de textos de Lluís Ferran de Pol De lluny i de prop ( publicat a l’editorial Selecta el 1973). Club Editor va recuperar aquests textos el 2009 per publicar-los sota el títol Un de tants. També s’inclouen en aquest volum els fragments escrits per l’autor durant la batalla de l’Ebre, l’anomenat Dietari de l’Ebre.
Els diferents textos que integren Un de tants ens narren el camí seguit per Ferran de Pol des de la Batalla de l’Ebre fins que aconsegueix embarcar-se al Sinaia per exiliar-se a Mèxic. L’autor era capità d’artilleria de l’exèrcit republicà quan acaba la guerra. El conflicte havia esclatat en el moment en què Ferran de Pol preparava les seves oposicions a notari i ja havia obtingut reconeixement en l’àmbit literari amb Tríptic.
L’autor es considera “un de tants” que van creuar a França el fred hivern de 1939, el seu relat ens mostra de manera lúcida i clara la dramàtica situació viscuda pels refugiats espanyols en aquest país. Seguirem el pas de la frontera, l’esgotament, la fam i l’arribada a la platja que es convertirà en camp de concentració. Ferran de Pol és capaç de narrar amb una gran sensibilitat la vexació a la que es veuen sotmesos. Expressa d’una manera solidaria la duresa de l’estada a la platja, la seva veu és la veu de molts, combina les vivències individuals amb les col·lectives. Ferran de Pol aprofundeix en una reflexió sobre la condició humana.
La brutalitat de la seva situació de presoner contrasta amb allò que en un altre moment havia estat un alleujament:

Vaig d’un cantó a l’altre. M’esforço a distreure’m. Tinc uns quants llibres, els que em van acompanyar al front i que allí, en un clar de calma m’agradava tan de rellegir. Provo de fullejar-los. Les meves mans negres de brutícia semblen potes d’ós damunt el paper. Ni els meus dits saben girar les pàgines del llibre, ni el meu esperit arriba a assolir la significació de les paraules. La meva ànima esgarrapa la superfície dels poemes i el sentit en rellisca: m’han sortit urpes. Sóc dins una presó de bestialitat i només entenc el remolí de passions que en mi alça una paraula: pa...
Refugiat republicà a la platja de Saint-Cyprien
Amor, adesiara sento mon pensament
que un sacre horror l’assalta en sa tranquil·la via:
a l’un costat vas tu, l’usada companyia...
Llenço el llibre. Enfonso les mans sota els meus parracs i m’entretinc a matar-me els polls. El cruixit que fan en esclatar entre les meves ungles m’arriba a ser agradós.

La visió que ens mostra Ferran de Pol és profundament crítica, amb una voluntat objectiva i valenta, però al mateix temps hi apareixen imatges carregades de simbolisme com és habitual en la seva obra.
Clou el volum Dietari de l’Ebre, text inèdit fins aquesta edició, i que es podria sumar a altres cròniques del front que sembla ser van ser impulsades pel conseller Carles Pi Sunyer. Ferran del Pol fixa aquí la seva mirada en allò més quotidià de la vida al front.
Aquest llibre el trobem dins de la col·lecció La cara fosca de les lletres on també trobem l’experiència de Francesc Grau-Viader al front de l'Ebre narrada a Dues línies terriblement paral·leles. Els dos llibres van ser editats al mateix temps ampliant la memòria dels escriptors catalans a la Guerra Civil.

Història de Club Editor



Des de la caseta del barri del Coll a Barcelona, Joan Sales i Núria Folch
van anar creant aquesta selecció de clàssics moderns.
Fins el 21 de desembre a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona es pot veure una exposició dedicada a Club Editor. Aquesta editorial petita i independent nascuda per iniciativa de Joan Sales i Xavier Benguerel va publicar alguns dels llibres que han esdevingut clàssics de la literatura catalana: La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, Bearn de Llorenç Villalonga o K.L.Reich de Joaquim Amat-Piniella. A l’exposició comissariada per Julià Guillamon podem fer un recorregut pels moments més importants de la història de la editorial. Es presenta l’ambient abans de la guerra i a l’exili però sobretot s’explica l’esforç de Joan Sales i l’editorial sota el franquisme, la seva voluntat de crear un públic lector sense renunciar a l’exigència literària. Però el més interessant és la capacitat de resumir de manera gràfica aquesta història apassionant en un espai petit. A part de les fotografies podem trobar les notes del censor de Incerta glòria o fragments de correspondència que ens expliquen aquest moment.
Paral·lelament a l’exposició s’han organitzat activitats, com ara converses amb alguns autors que pública en la nova etapa Club Editor. I el proper dia 13 a les 19h, Guillem Frontera, Jordi Puntí, Julià Guillamon i Maria Bohigas conversaran sobre Club Editor.

La història de Club Editor continua actualment en amb diverses col·leccions. Entre altres coses es reediten autors com ara Lluís Ferran de Pol ( Un de tants ) que compartiren l'experiència dels Quaderns d'exili amb Joan Sales.


Dobles d'Skim dibuixats per fans que més que fans són professionals

Estava dubtant de posar-vos aquí algunes de les imatges fantàstiques que Jillian Tamaki té en el seu bloc d'esbossos. Finalment, però, després d'haver fet la ressenya del còmic Skim, m'ha semblat millor deixar-vos la tasca de descoberta a vosaltres (cadascú pot trobar l'estil que més li convingui, crec que tothom quedarà satisfet).
Vull presentar-vos, doncs, la pàgina dels dobles de Skim. La mateixa Tamaki la inclou en el seu web i qualsevol pot enviar-li la seva proposta i en principi ella la publica amb les altres. No sé si en fa una tria perquè la qualitat dels dibuixos és molt alta! (no vull desanimar a ningú, però sospito que haver publicat a The New York Times és un requisit indispensable) Però no per això heu de defallir, amics.

Aquí teniu els meus escollits:

James McShane, un noi de Providence també dibuixant de còmics. Aquí el link del seu web (a mi m'agrada el dibuix del pop conduint un cotxe, a veure si el trobeu). També hi surten alguns còmics que semblen autoeditats. Interessant. També té un bloc d'esbossos, és clar...


Us presento ara a Jeremy Sorese, un noi també amb molt poques capacitats pel còmic que va fer una publicitat per la Llibreria Strand de Nova York que m'ha agradat molt. Dibuixos una mica menys amables que els d'en James.


Per fi un que no té quinze blocs i deu webs: Evan Waldinger. Pel que he trobat a la xarxa és dibuixant de còmic i un animador molt prometedor (això últim ho dic amb ironia). En la descripció del vídeo hi posa: "You might laugh or cry". No cal dir res més. Tot i així, la seva Skim m'agrada molt.


La primera noia escollida és Ana Benaroya. Amb web, bloc i botiga on-line inclosa, la col·loquem també dins del món professional de la pintura i la il·lustració. Més desenfadada i colorista que els companys de més amunt, i amb un estil més urbanita i modern. (aquí la Kim ja havia perdut la S d'Skim, peró...).


I per últim, Renee Lott, dibuixant de còmic d'Estats Units. Té un web amb una pàgina d'inici curiosa on ens espera una nevera llegint un còmic (coses més estranyes s'han vist) i des d'on podem accedir a tres blocs diferents de l'autor/a (encara no ho he aclarit). El millor és que també incorpora l'apartat Fan Art (els americans als dibuixos n'hi diuen Art directament) que resulta força divertit.


Us animo a que mireu els altres "fans" perquè estan molt bé. De fet, podeu anar clicant els links als seus blocs i webs o buscar-los a la xarxa perquè el treball d'alguns val molt la pena! I sinó mireu els dibuixos de Donny Nguyen!

Adolescència desnatada


SKIM (La Cúpula, 2009)
Mariko Tamaki + Jillian Tamaki (il·lustracions)

És dur ser la diferent en un institut privat de noies, sobre tot si a les festes de disfresses tu vas de lleó covard d'El màgic d'Oz i la resta de ballarines. En aquest còmic, les cosines Tamaki retraten la crisi d'identitat de Kim, una adolescent nord-americana de setze anys fascinada pel món de la màgia i la bruixeria.
Tot comença amb el suïcidi d'un company de classe i xicot d'una de les noies més populars. El fet trasbalsarà el dia a dia de la comunitat d'estudiants fins arribar a punts un xic extrems com la creació d'un club defensor de la vida. En aquest context, Kim, una outsider massa grassa pels estàndards adolescents (d'aquí el sobrenom irònic Skim: llet desnatada en anglès), s'enamora. Serà el moment de la descoberta dels desenganys amorosos, la definició d'una identitat sexual, la relació amb la mort, el sentiment de comunitat, la barrera dels prejudicis. Sense afectació, ni excessos sentimentaloides.
És una d'aquelles històries que parlen sobre fer-se gran, sobre els primers sotracs del món adult. Tot i així, no interessarà només al lector adolescent. El llenguatge afilat, directe i desenfadat de Mariko Tamaki acompanyat pel dibuix de la sempre excel·lent Jillian Tamaki ens faran passar pàgines a una velocitat trepidant. Després, però, ens podem entretenir llargament observant de nou les vinyetes, farcides de detalls (Kim és fan d'Einstürzende Neubaten i Joy Division!) i recuperar moments tan ridículs i alhora tan representatius de la nostra societat com la visita a la psicòloga de l'institut. Aquí en teniu la pàgina:


Per aquells que no conegueu el treball de Jillian Tamaki heu de saber que és una il·lustradora canadenca molt activa als Estats Units, on viu actualment. A banda de dibuixar còmics i mantenir el web de tires online SuperMutant Magic Academy, ha estat l'encarregada de donar una nova imatge a la col·lecció de clàssics de la literatura universal de Penguin Books, i ho ha fet de forma delicada i bellíssima. Col·labora habitualment amb diverses publicacions periódiques i amb webs. Alguns dels clients més destacats són The New Yorker, Esquire, el New York Times o The Guardian.
Visitar el seu web pot ser addictiu! Sobre tot pel fascinant ventall de tècniques i d'estils que Tamaki pot adoptar. 
Si voleu fer una ullada a alguns dibuixos dels seus fans cliqueu aquí!

Els negatius de la Maleta Mexicana


Una exposició, un llibre i un documental


Quan el 2007 els negatius que contenia l’anomenada Maleta Mexicana arriben a l’ICP de Nova York comença el procés que portarà a configuració de l’exposició* que fins el 15 de gener podem veure al MNAC. Però el viatge de la Maleta Mexicana havia començat molt abans quan Tchiki Weiss, fotògraf, amic de Robert Capa, salva tres capses amb 4.500 negatius de Capa, Gerda Taro i David Seymour (Chim), que després d’estar desaparegudes tres dècades seran localitzades a Mèxic.

La Maleta Mexicana generarà diverses reflexions. A l’exposició veurem exposats en paral·lel els fulls de contacte, les còpies d’època de les fotos, i les revistes, llibres i diaris on apareixerien publicades durant el conflicte. Això ens procura una reflexió sobre quins eren els processos de selecció de les imatges . L’exposició és veu ampliada per un catàleg monumental de dos volums, editat per La Fabrica, que aprofundeix en aquest tema i que ens permet un passeig més reposat pels negatius.

Finalment, Trisha Ziff ens procura amb el seu documental una visió global de tot el que va envoltar la Maleta Mexicana en el seu periple històric. Ens explica el pas dels fotògrafs per Espanya, els qui guardaren els negatius al llarg dels anys, els que els buscaren, l'estudi dels negatius a l'ICP, la repercussió dels negatius en els procés de memòria històrica...




I si sobre la Maleta Mexicana ja en sabeu prou, podeu seguir sabent més coses sobre les vivències de Robert Capa a la Segona Guerra Mundial al llibre que us recomanem a Sota el pont.

* Amb motiu de l'exposició també s'ha creat un bloc i al Periòdico busquen els nens de la Maleta mexicana.