De quan del cava en dèiem ¡cham-pán!

Mi amigo el champán (Oh, Sauce editorial, 1981)
Carlos Romeu Muller

Volíem acabar l'any fent referència als nostres primers caps d'any d'ebrietat. Aquells en què bevíem els culs dels gots del cava-champán d'amagatotis, i fins i tot d'aquells que ja bevíem "legalment" fent veure que es tractava de champagne. Oui, oui, oui, mes amis! Fins i tot n'havíem begut quan pensàvem que dir CAVA era un signe d'identitat nacional. 

I ara... bé, ara "estrujem polvorones" amb la mare de Pérez Andújar.

L'últim llibre que ressenyarem aquest any és un elogi al beuratge que omple copes com les que Pompadour ajudà a portar al món. Hi trobarem com Don Pèrignon perfeccionà l'elaboració del xampany, el mètode d'elaboració, les mesures de les ampolles, com fermar el tap, etc. però sobre tot hi trobarem un bon grapat d'acudits políticament incorrectes, en la línia de Romeu.

Hijo mío, todo esto que ves algun día será espumoso y estará embotellado.

Ah! i Bon any a tothom...

D'actor a cuiner

Després d'haver vist el cameo d'Oliver Hardy com a cuiner a In the Night Kitchen, volíem recordar a l'Oliver Hardy actor.

Els contes humorístics de Mark Twain II

Cuentos humorísticos
Mark Twain (Akal, 2008)

Adam i Eva
Lucas Cranach el Vell

Amb el mateix títol que el recull de l’editorial Navona, Akal presenta un altre grup de contes de Mark Twain. El volum comença recollint dos textos titulats Diario de Adan  i  Diario de Eva, en ells Twain imagina com podia ser la visió individual dels protagonistes del  Gènesi. Els dos contes construeixen una visió en paral·lel, són dos personatges que s’observen.  Per un costat presenta Adam com un personatge desganat, sense massa inquietuds i que defuig a Eva. En canvi ella és presentada de forma antagònica, és qui posa nom a les coses, qui analitza el món, qui descobreix el foc i persegueix a Adam. El diari d’Eva expressa consciència:  Hé aquí  lo que se me ocurre. Es poco, pero téngase presente que soy sólo una chiquilla, y además el primer humano que filosofa sobre tan hondas materias. Sirvan de disculpa ambas circunstancias, si la posteridad juzga erróneos mis juicios.  Twain utilitza ironia i tendresa a parts iguals, això fa que les peripècies dels dos personatges prenguin un caire nou i siguin una paròdia del gènere humà.

A part d’aquests dos que es distingeixen per la seva singularitat, el volum presenta altres contes  de tipus molt divers. En trobarem un que parla dels suposats avantpassats de l’autor  (Una genealogía ilustre), un altre que és una autobiografia animal* (Autobiografía de una perra), un on Twain fa una sàtira de les noves tecnologies de la seva època (La mujer por teléfono), un altre sobre la poca fiabilitat dels rellotgers (Mi reloj), ... podria seguir enumerant-los, tots mostren la capacitat crítica vers la societat de la seva època que té Mark Twain. Entre els que m’han divertit més hi posaria Para curar un constipado, on un personatge s’encaparra a provar tot aquell remei pel refredat que li proposin, per esbojarrat que sigui:  Yendo camino de la oficina, me encontré a otro de mis amigos íntimos. Éste me aconsejó que tomara, al tiempo de acostarme, un litro de agua de mar caliente. Y aún recuerdo que afirmó que ésa era la única panacea eficaz para los resfriados. Probé el remedio con resultados sorprendentes: como que llegué a creer en la inmortalidad. ¡Cuándo no fenecí entonces!...  

Clou el volum una Fantasía macabra, on Twain dessacralitza una història de terror, convertint el vagar del cadàvers d’un cementiri en quelcom desproveït de transcendència.  

Tant la selecció de Navona com la d’Akal són interessants. De la d’Akal cal destacar-ne la presència dels diaris d’Eva i d’Adam, textos que també trobem en català a Angle Editorial.

*Ja vam parlar de biografia animal amb l’entrada sobre Flush de Virginia Woolf.

Bones Festes!! (vol.III)

Molta sort a tothom amb el tió!!

El convidat d'avui és:

Maurice Sendak i el seu gos Max*

* Sendak hedges when asked the dog's name, then explains that the animal already had a name when he adopted him; Sendak doesn't like the name, but the dog wouldn't answer to anything else.
In short, his dog is named Max, just like the hero of Where the Wild Things Are.
"To think I'd be so fatuous as to name my dog after that character," Sendak scoffs. Yet both the wolf and Max the literary character are plagued by conflicting yearnings while Max struggles between being a good boy and a wild thing, the wolf vacillates between being an art lover and a pork chomper.
Extret del web: BookPage 


Podeu mirar-vos també l'entrada que vam fer del llibre de Maurice Sendak In the Kitchen Night. 

Lyona i els retallables

Monstres color de rosa

Yo mataré monstruos por ti (Principal de los libros, 2011)
Santi Balmes + Lyona (il·lustracions)

El seu èxit ha agafat per sorpresa a l'editorial que en qüestió de dues setmanes ja estava portant la tercera edició a impremta. La primera aposta de la Principal de los Libros en el terreny de la literatura infantil i de l'àlbum il·lustrat és Yo mataré monstruos por ti. L'autor és ni més ni menys que Santi Balmes, cantant del popularíssim grup de pop Love of Lesbian. Si pensem que el grup té més de 123.000 seguidors a Facebook i més de deu anys de trajectòria, no ens estranyarà tant aquest boom de ventes. Si a això li sumem que les il·lustracions corren a càrrec de Lyona, doncs encara menys. Seguida de prop per moltíssima gent a través de les xarxes socials, és sobre tot coneguda pels vídeoclips que ha fet per a grups indie.

Sabent també que entre Balmes i Lyona hi ha complicitat perquè no és el primer cop que treballen junts, només ens quedava veure si les expectatives es complien. La idea del text sorgeix d'un malson que solia tenir l'autor de petit i al que ara volia donar forma de conte. El títol us pot sonar de la cançó Un día en el parque de Love of Lesbian, cosa que ens fa pensar que aquesta història no ha abandonat Balmes amb el pas del temps.
El llibre narra una història amb forces dosis de déjà-vu, però que ens entendrirà. A Martina, la protagonista, li costa dormir perquè té por. Pensa que a sota terra hi ha un món paral·lel però de caps per avall on hi habiten monstres. En aquest altre món, però, a Anitram li passa si fa no fa el mateix. Per sort, totes dues tenen un pare disposat a ajudar-les a combatre aquestes pors sense que la sang arribi al riu (tot i que pot ser sí al cap...).

Foto de Santi Balmes i Lyona extreta del web clubdefansdejohnboy

En general és un bon llibre i malgrat el títol, no té assassinats. Pot ser li falta un punt de mala llet o de ser més macarra que segur que Balmes li hagués pogut donar. Les il·lustracions són senzilles però tenen gràcia. Particularment m'encanten els mobles peluts de casa dels monstres. Es nota que han volgut cuidar-ne l'edició, tants els autors com Principal de los Libros. Detalls com el de les guardes que, en una banda són un estampat d'Aniram i a l'altra de Martina, en són un reflex.

Els contes humorístics de Mark Twain I

Cuentos humorísticos

Mark Twain (Editorial Navona, 2010)

“Tota la literatura nord-americana moderna prové d’un llibre de Mark Twain, Les aventures de Huckleberry Finn”  deia Hemingway i situava a Twain en el centre de la seva tradició. Twain és un autor fonamental pel dinou americà al costat de Melville.  Destacarà pel seu caràcter aventurer, curiós i profundament crític però també pel seu sentit de l’humor que apareixerà com a tret fonamental en els seus llibres. 

Twain va escriure molts contes humorístics. Els considerava esbossos, apunts sense més pretensió. Però la innocència aparent de les seves històries deixava al descobert una gran capacitat d’anàlisis de la societat que l’envoltava.  Els seus contes també reflecteixen els seus periples vitals. Dins del recull que en va fer la Editorial Navona, amb traducció i pròleg de Carme Font, trobem escenaris que provenen dels seus viatges (Europa o EEUU), la seva estada entre els miners de Nevada, l’experiència com impressor i periodista, entre altres moments singular de la seva biografia. Els personatges que hi apareixen són caricatures, retrats deformats d’allò que Twain coneixia.

El conte que encapçala el recull La célebre rana saltarina del condado de Calaveras, parteix de les anècdotes relatades a les tabernes pels miners dedicats a l’extracció de la plata a Nevada. També trobarem aquests miners a  El gato de Dick Baker. A part de caràcter humorístic que tenen aquests contes, Twain mostra la seva sensibilitat per l'observació social i recull personatges d’un món  destinat a desaparèixer.

Cabana on diuen que Mark Twain  va escriure
La célebre rana saltarina del condado de Calaveras

Dins del llibre trobarem altres contes que provenen de les experiències viatgeres de Twain. L’autor ja havia parlat de la seva estada Europea a Los inocentes en el extranjero . Aquí veurem com ridiculitza tan als viatgers (La tumba de Adán) com els qui pretenen fer negoci amb els turistes (Nuestro guia italiano). A La dieta europea composarà una divertida caricatura sobre  els hàbits alimentaris a ambdós costats de l’Atlàntic, on el protagonista tindrà una clara (i obsessiva) predilecció per allò que cuinen a EEUU.

Twain es submergeix en l’exageració per fer arribar els seus personatges a les situacions més extremes i absurdes.  Alguns dels contes són exercicis hiperbòlics. A Una noche en vela un excusionista camina més de nit dins de l’alberg que a les seves caminades diürnes, a  La experiencia de los McWilliams con la difteria una mare de família histèrica farà anar de corcoll tota la família amb la seva obsessió per la salut, l’obsessió pels remeis miraculosos la trobem a Una dosis medicinal, podria seguir enumerant  personatges obsessius i catastròfics,que fan passar una estona ben divertida a costa dels seus fracassos i frustracions, però m'aturo aquí.

Tanca el volum, de manera apoteòsica,  Cómo edité un períodico sobre agricultura , on un ridícul editor substitut ens farà saltar alguna llàgrima (de riure, naturalment) amb la seva combinació d’ineptitud i supèrbia.

Si els vaticinis negres sobre el futur us tenen angoixats aquesta és una bona lectura per divertir-vos i oblidar-vos de primes de risc i altres deliris.  Twain és una figura central en la literatura americana però també ocupa un lloc ben alt entre els autors que dominen l’humor. De fet jo no en tinc  prou amb aquest llibre, aviat hi haurà un segona part d’aquest post.

Bones Festes!! (vol.II)

En aquest cas us presentem a dues de les autores que hem ressenyat al llarg d'aquest any, Amélie Nothomb i Banana Yoshimoto.

Menú nadalenc 

amb Amélie Nothomb 

i Banana Yoshimoto

Bon profit!

Trucs de màgia

Per si de cas els trucs habituals no funcionessin, millor tenir una conillada competent.

Bunny Magic animat per Philip Watts

Per saber d'on venen els conills dels barrets que no tenen una taula a sota, vegeu L'altre costat del barret de Carles Cano i Paco Giménez.

Enigma resolt

A l'altre costat del barret / Al otro lado del sombrero (Anaya, 2002)
Carles Cano + Paco Giménez

Hem de donar les gràcies que hi hagi gent com Carles Cano disposada a donar-nos respostes a preguntes que no ens havíem fet. Riu-te'n tu dels filòsofs i científics que busquen sentit a la vida, l'origen de l'univers i aquest tipus de coses. De les verdaderes qüestions primordials sovint no se'n cuida ningú. Per això és sempre una grata sorpresa topar-se amb un llibre com aquest que ens desvetlla el misteri dels conills dels mags. 

D'on els treuen? On viuen? Dins del barret, ja s'hi compleixen les normes d'higiene o seguretat? El narrador d'aquest llibre, Camil Miró, decideix convertir-se en el President de l'Associació de Defensa dels Conills de Barret* i anar a fer la inspecció de rigor als vint-i-set mags que apareixen al llistí telefònic. Com a bons cuiners de la seva màgia, cap d'ells va voler-li donar la recepta del seu truc estrella. Camil haurà de posar-hi de la seva part per aconseguir saber el que s'ha proposat.  

"Ni siquiera había surtido efecto la amenaza de denunciarlos por mantener animales en lugares tan estrechos y tan poco soleados. Llegué incluso a mostrarles un supuesto estudio de un sabio austríaco, que venía a demostrar que los conejos de los magos eran blancos porque nunca les daba el sol."

Tot i que acabarem sabent d'on surten i on viuen aquests conills, no per això desapareixerà la màgia.

Carles Cano fa ús d'aquest sentit de l'humor i del joc de paraules i sons que tan el caracteritzen per teixir una història que ens farà riure i que despertarà la nostra curiositat. El millor de tot és que aquest llibre va néixer d'un projecte conjunt amb l'escola Gençana (València), molt activa i amb una programació cultural d'allò més interessant. Al contrari del que els prejudicis ens podrien fer pensar, la proposta és divertida i rica. El llibre aconsegueix motivar-nos a seguir llegint, perquè la seva funció de promoció de la lectura no n'és el fil conductor, sinó un resultat. La curiositat ja se'ns ha ficat a dins!

Activitats proposades per l'editorial en relació al llibre: AQUÍ

* Us heu fixat que les sigles de l'Associació podrien ser ABCD? Veureu que no és l'únic ABCDari que surt al llibre. N'està ple!! Les lletres capitals de cada paràgraf formen també un abecedari que, a més a més, està fet utilitzant els conills en posicions que de vegades requereixen habilitats contorsionistes per part seva (en la seva vida 2D, és clar).

Bones Festes!! (vol.I)

Hem fet unes boniques nadales per felicitar-vos el nadal amb bon humor i alegria.
Esperem que us agradin! Estan fetes amb molt carinyo.

Houellebecq i Arrabal

celebrant el Nadal

Aquí la ressenya d'El mapa i el territori de Mr. Houellebecq.

El cinema de la Duras

Entre 1972 i 1980 Duras es dedicà exclusivament al seu cinema. La insatisfacció que li havien produït les adaptacions dels seus llibres la porten a col·laborar en diverses pel·lícules com a guionista, serà a Hiroshima mon amour (Alain Resnais,1959) on Duras comença a trobar l'equivalent cinematogràfic de la seva escriptura. S'hi anunciaran dos dels elements que seran constants en els seus films: la importància de les veus i el subratllat d'allò visible pel text.

Duras començarà a crear les seves pel·lícules adaptant primer textos preexistents : La musica (1966), Détruire, dit-elle (1969). Són textos teatrals, Duras abordarà el cinema a través del teatre, i aquest caràcter teatral predominarà , amb la importància dels silencis i l'aparença somnàmbula dels actors. Els silencis, les dones, la casa, els diàlegs muts es convertiran en absoluts protagonistes a Nathalie Granger (1972):

Per Duras el cinema és una forma d'escriptura. En el seu cinema poc a poc la disjunció entre veu i imatge és una constant, arribant a l'extrem a India Song (1975) on les veus dels personatges no es sincronitzen mai amb la imatge:

El cinema de Duras no és còmode, no ho vol ser, vol fer un nou cinema:

Dans le cinéma, comme j'ai un sorte de dégoût du cinéma qui a été fait, enfin de la majeure partie du cinéma qui a été fait, je voudrais reprendre le cinéma à zéro, dans une grammaire très primitive... très simple, très primaire presque: ne pas bouger, tout recommencer.

En tout cas, le cinéma que je fais, je le fais au même endroit que mes livres. C'est ce que j'appelle l'endroit de la passion. Là où on est sourd et aveugle. Enfin, j'essaie d'être là le plus qu'il est possible. Tandis que le cinéma que est fait pour plaire, pour divertir, le cinéma... comment l'appeler, je l'appelle le cinéma du samedi, ou bien le cinéma de la société de consommation, il est fait à l'endroit du spectateur et suivant des recettes très précises, pour plaire, pour retenir le spectateur le temps du spectacle. Une fois le spectacle terminé, ce cinéma ne laisse rien, rien. C'est un cinéma qui s'efface aussitôt qu'il est terminé. Et j'ai l'impression que le mien commence le lendemain, comme une lecture.

De Les lieux de Marguerite Duras (Ed.Minuit, 1987)

Espais escrits

Les lieux de Marguerite Duras, Marguerite Duras i Michelle Porte ( Les éditions de Minuit, 1987)

Los espacios de Marguerite Duras, Marguerite Duras i Michelle Porte ( Ediciones del Oriente y del Mediterraneo, 2011)

Les lieux de Marguerite Duras recull el diàleg, ple de complicitat, entre Duras i la seva col·lega i amiga Michelle Porte. Aquest va servir per crear dos programes amb el mateix títol emesos a TF1 el maig de 1976. Amb la casa de Duras de Neauphle-le-Château com a rerefons inicial, s’anirà desplegant la conversa al voltant dels llocs on van transcórrer la vida i l’obra de l’escriptora francesa. Les fotografies que acompanyen el text són algunes de les que Duras i Porte tenien al davant i són punt de partida per algunes de les reflexions de l’autora francesa.
En el moment en que es produeixen les entrevistes Duras està immersa en els anys que dedicà al cinema. Entre 1972 i 1980 no va escriure cap llibre, només es preocuparà de les seves pel·lícules. El cinema era una altra forma d’escriptura per Duras, escriure en imatges. La seva producció cinematogràfica serà un dels eixos de la conversa, aquest és l’ofici comú que comparteix amb l’entrevistadora. De fet l’inici del diàleg a la casa de Nauphle-le-Château els serveix per situar-se en un dels films de Duras, Nathalie Granger (1972), que va ser rodat al seu interior. La casa és un dels protagonistes d’aquesta pel·lícula , Duras reflexiona sobre la relació entre dona i casa, també sobre la seva pròpia relació amb aquesta casa, un espai on ella escriu.

Marguerite Duras i Michelle Porte
a la casa de Neauphle-le-Château

Un altre element que condueix el llibres són les fotografies, a partir de les de la seva infantesa l’escriptora evocarà la seva mare, la vida de la familia a Vietnam, però al mateix temps aquest és l’espai on descobreix una dona que es convertirà en protagonista d’un dels seus llibres ( El Vicecònsol ) i d’un dels seus films (India Song). És Anne-Marie Stretter, un record que s’acaba convertint en un dels personatges femenins més importants per Duras: ... elle a incarné pour moi longtemps un sorte de double pouvoir, un pouvoir de mort et un pouvoir quotidien. Elle élevait les enfants, elle était la femme de l’administrateur général, elle jouait au tennis, elle recevait, elle se promenait, etc. Et puis elle recelait en elle ce pouvoir de mort, de prodiguer la mort, de la provoquer. Quelquefois de me dis que j’ai écrit à cause d’elle. Aquí apareixerà un altre dels espais, el Château Rothschild on es va rodar India Song. Els diàlegs de les pel·lícules, les veus de dones apareixen com un altre element per seguir amb aquesta cadena d’espais.

El que és més interessant i sorprenent d’aquest llibre, és com a partir de la reflexió sobre els espais on Duras habita i fa habitar els seus personatges, es despleguen molts altres elements sobre la seva obra. Hi trobarem les reflexions sobre el seu cinema, sobre l’escriptura, una escriptura que no té límits. Duras deia : Todo escribe a nuestro alrededor, eso es lo que hay que llegar a percibir... Llegint la conversa ens podem fer una idea de com aquesta capacitat de percebre de Duras estava ben afilada i repercutia en les diferents vessants de la seva creació.

Bonus track

Mickey in Slumberland

In the Night Kitchen (Harper Trophy, 1995)
Maurice Sendak
Reedició en celebració del vint-i-cinquè aniversari de la primera edició
Caldecott Honor Book 1971

Maurice Sendak és un home sense pèls a la llengua. Si no vigiles ja t'ha enviat a l'infern. En una recent entrevista per The Guardian (2-4/10/11) manifestava el seu rebuig a mentir als nens dient-los que la vida era sempre bonica i tenia un final feliç. La innocència és una fal·làcia.
Probablement el conegueu per la pel·lícula que Spike Jonze en va fer fa un parell d'anys (Where the Wilde Things Are, 2009). Si l'heu vista o, evidentment, si heu llegit el llibre, estareu d'acord amb mi que es respira un aire inquietant, poc confortable. La convivència amb els monstres no és alegre, pressentim que en qualsevol moment es pot girar la truita i les coses poden anar mal dades. Es percep el risc, la por existeix. L'ombra d'alguna cosa que no se sap què és plana sobre la història. És a dir: no és conte innocent, malgrat acabi bé.

"I have to accept my role. I will never kill myself like Vincent Van Gogh. Nor will I paint beautiful water lilies like Monet. I can't do that. I'm in the idiot role of being a kiddie book person." 

Maurice Sendak a The Guardian

A La cocina de noche (títol de la versió castellana d'In the Night Kitchen), Mickey es desperta de nit i va a parar misteriosament dins la massa del pastís d'uns cuiners. Aquests es pensen que Mickey és la llet (¿?) i comencen a amassar-lo. Aquest es construeix un avió amb la massa i surt volant. Cau dins la veritable ampolla de llet, el pastís-avió es desfà i quan Mickey surt de l'ampolla vessa la llet al pastís. Els pastissers poden acabar d'amassar i enfornar, i Mickey torna fent tombarelles per l'aire al llit.
En la trajectòria de Sendak sempre hi trobarem referències a la seva condició jueva i a la seva infantesa turbulenta, encara que sigui de retruc. En el cas d'In the Night Kitchen, no hi ha monstres, tot i que hi ha qui diu que l'autor volia dotar amb el rostre de Hitler la cara dels cuiners de la pastisseria. Al final, però, van acabar sent tot de clons d'Oliver Hardy que –i ja sé que no us interessa especialment aquesta dada– jo tenia en ceràmica a casa de petita per posar-hi els cullerots i demés estris de cuina. Si ens hi fixem, tota l'arquitectura que forma la ciutat està feta d'objectes de la llar: filaberquins, ampolles, pots, capses. Un escenari ideal per sobrevolar de nit amb un avió amb regust de gingebre.

Oníric i surrealista, aquests són els adjectius que defineixen Sendak. Malgrat s'hagi convertit en un clàssic de la literatura infantil, sempre ha generat opinions contraposades. En l'aparició d'In the Night Kitchen va ser censurat i criticat per fer aparèixer un nen despullat en un conte infantil. Tot i així, l'any següent va aconseguir el Premi Hans Christian Andersen d'Il·lustració.
L'estructura i disposició narrativa, o el personatge de Mickey, recorden moltíssim a les aventures de Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay. Autor d'historietes per a la darrera pàgina del New York Herald als anys vint, McCay –i sobre tot les tires de Little Nemo– són absolutament recomanables. Estan recollides en diferents volums i es llegeixen com a una narració completa. Solen començar amb el nen dormint al llit i, a partir d'aquí, entra al país dels somnis i li passen coses fantàstiques. Aquest deix surrealista és el que trobem en la història de Mickey, un homenatge a l'alçada del gran McCay.