Vendre's la càrrega de consciència

El llibre negre dels secrets (Cruïlla, 2007)
F.E. Higgins
Premi Protagonista Jove 2008

Ludlow Mostela és un noi que malviu a la City fent de carterista. Un dia aconsegueix fugir i va a petar a la botiga de Joe Zabiddou, un misteriós prestador que, com ell, acaba d'arribar a Pagus Parvus.
El negoci de Zabiddou és guardar secrets que paga a preus molt alts. És a dir, paga per guardar secrets i ho fa en un poble on el 99% no té ni cinc. El seu èxit és immediat.

Ludlow li farà d'ajudant transcrivint els secrets en un enigmàtic llibre negre. Escoltarà, amb unes orelles igual d'atentes que la nostra curiositat, les històries macabres dels habitants de Pagus Parvus. Moltes de les desgràcies dels pagus-parvusencs estan relacionades amb Jeremiah Trinquet: ric, malvat, xantatgista, èticament i moralment reprovable, i estafador empedreït. El veredicte per tots compartit però mai expressat obertament és que Trinquet mereix la forca. Tenen l'esperança que Zabiddou acabi amb ell, però no s'hi mostra gaire disposat. Sembla que l'ofici de prestador no inclou matar a ningú, però mai se sap a què es pot estar disposat.

"un home té dret a tenir com a mínim un secret"

Normalment, quan llegim aprenem a posicionar-nos al costat dels que considerem que són els bons. A El llibre negre dels secrets tots els personatges es despullen de manera que la part fosca de cadascun se'ns manifesta. La por els duu a cometre crims i atrocitats, a trair-se els uns als altres i a no pensar en alternatives a sotmetre's al xantatge d'altri. És clar que totes aquestes accions comporten uns certs remordiments i els provoquen insomni. El millor remei per sentir-se més alleugerits serà desfer-se del secret que els corromp i vendre-se'l a Zabiddou. Bons i dolents? Els límits se'ns presenten força borrosos.

Llibre que de ben segur agradarà, puix que satisfà el nostre esperit tafaner, i també part del morbós. Desconfiarem una mica més del nostre metge, pot ser ens atrevirem a discutir l'autèntic valor dels llibres rurals amb la llibretera, deixarem de menjar botifarres farcides (per cert! al born en fan unes amb taronja confitada bocato di cardinale!!), el tema dels enterramorts i els zombies seguirà igual (de fet ja era un tema que feia una mica d'esgarrifances), etcètera, etcètera.

Higgins sap mantenir-nos atrapats en la història i ens deixarà amb ganes de més. Després d'haver repassat la capacitat de maldat dels humans i, sobre tot, la importància dels diners en les seves vides, ens torna a deixar sols, però amb una mirada renovada cap als nostres veïns. Tothom té secrets. Fins i tot Ludlow en guarda un. Fins i tot Joe. Fins i tot nosaltres.

Veiem aquí les portades de les edicions castellana (Urano, col·lecció Puck), anglesa (Macmillan) i catalana (Cruïlla). Cadascuna té un to diferent, la primera és morbosa ("tengo que confesar algo horrible...), la segona és més fantasia i la darrera és simplement misteriosa. No s'aprecia del tot bé en la fotografia, però llibre i tipografia són negres. Per tal de poder llegir bé el títol has de posar el llibre una mica a contrallum, cosa que casa molt bé amb el sentiment constant de Ludlow, de Polly (i el nostre mentre llegim!) de curiositat pel que amaga a les seves pàgines.

Encara que es tracta de llibres independents, F.E. Higgins planteja L'encantador d'ossos (Cruïlla) com a una trama paral·lela a la d'El llibre negre dels secrets. Segons explica la mateixa autora al web Meet the author, l'element que uneix els dos llibres és la cama de fusta. I atenció! En tots dos ens deixarà amb la intriga! Pot ser a The Eyeball Collector o al recent The Lunatics Curse, que ja han sortit a Anglaterra, hi ha alguna pista més sobre aquest enigma.

Va, i ara ELS QUE HEU LLEGIT EL LLIBRE sigueu sincers! Qui no s'esperava que entre la Polly i en Ludlow... definitivament, aquest és un llibre amb poques històries d'amor!

"De quan de Sant Cebrià del Rosselló en dèiem Saint-Cyprien"

Un de tants (Club Editor, 2009)

Lluís Ferran de Pol

De quan de Sant Cebrià del Rosselló en dèiem Saint-Cyprien , aquest era el títol de la primera part del recull de textos de Lluís Ferran de Pol De lluny i de prop ( publicat a l’editorial Selecta el 1973). Club Editor va recuperar aquests textos el 2009 per publicar-los sota el títol Un de tants. També s’inclouen en aquest volum els fragments escrits per l’autor durant la batalla de l’Ebre, l’anomenat Dietari de l’Ebre.

Els diferents textos que integren Un de tants ens narren el camí seguit per Ferran de Pol des de la Batalla de l’Ebre fins que aconsegueix embarcar-se al Sinaia per exiliar-se a Mèxic. L’autor era capità d’artilleria de l’exèrcit republicà quan acaba la guerra. El conflicte havia esclatat en el moment en què Ferran de Pol preparava les seves oposicions a notari i ja havia obtingut reconeixement en l’àmbit literari amb Tríptic.

L’autor es considera “un de tants” que van creuar a França el fred hivern de 1939, el seu relat ens mostra de manera lúcida i clara la dramàtica situació viscuda pels refugiats espanyols en aquest país. Seguirem el pas de la frontera, l’esgotament, la fam i l’arribada a la platja que es convertirà en camp de concentració. Ferran de Pol és capaç de narrar amb una gran sensibilitat la vexació a la que es veuen sotmesos. Expressa d’una manera solidaria la duresa de l’estada a la platja, la seva veu és la veu de molts, combina les vivències individuals amb les col·lectives. Ferran de Pol aprofundeix en una reflexió sobre la condició humana.

La brutalitat de la seva situació de presoner contrasta amb allò que en un altre moment havia estat un alleujament:

Vaig d’un cantó a l’altre. M’esforço a distreure’m. Tinc uns quants llibres, els que em van acompanyar al front i que allí, en un clar de calma m’agradava tan de rellegir. Provo de fullejar-los. Les meves mans negres de brutícia semblen potes d’ós damunt el paper. Ni els meus dits saben girar les pàgines del llibre, ni el meu esperit arriba a assolir la significació de les paraules. La meva ànima esgarrapa la superfície dels poemes i el sentit en rellisca: m’han sortit urpes. Sóc dins una presó de bestialitat i només entenc el remolí de passions que en mi alça una paraula: pa...

Refugiat republicà a la platja de Saint-Cyprien

Amor, adesiara sento mon pensament

que un sacre horror l’assalta en sa tranquil·la via:

a l’un costat vas tu, l’usada companyia...

Llenço el llibre. Enfonso les mans sota els meus parracs i m’entretinc a matar-me els polls. El cruixit que fan en esclatar entre les meves ungles m’arriba a ser agradós.

La visió que ens mostra Ferran de Pol és profundament crítica, amb una voluntat objectiva i valenta, però al mateix temps hi apareixen imatges carregades de simbolisme com és habitual en la seva obra.

Clou el volum Dietari de l’Ebre, text inèdit fins aquesta edició, i que es podria sumar a altres cròniques del front que sembla ser van ser impulsades pel conseller Carles Pi Sunyer. Ferran del Pol fixa aquí la seva mirada en allò més quotidià de la vida al front.

Aquest llibre el trobem dins de la col·lecció La cara fosca de les lletres on també trobem l’experiència de Francesc Grau-Viader al front de l'Ebre narrada a Dues línies terriblement paral·leles. Els dos llibres van ser editats al mateix temps ampliant la memòria dels escriptors catalans a la Guerra Civil.

Història de Club Editor

Des de la caseta del barri del Coll a Barcelona, Joan Sales i Núria Folch
van anar creant aquesta selecció de clàssics moderns.

Fins el 21 de desembre a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona es pot veure una exposició dedicada a Club Editor. Aquesta editorial petita i independent nascuda per iniciativa de Joan Sales i Xavier Benguerel va publicar alguns dels llibres que han esdevingut clàssics de la literatura catalana: La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, Bearn de Llorenç Villalonga o K.L.Reich de Joaquim Amat-Piniella. A l’exposició comissariada per Julià Guillamon podem fer un recorregut pels moments més importants de la història de la editorial. Es presenta l’ambient abans de la guerra i a l’exili però sobretot s’explica l’esforç de Joan Sales i l’editorial sota el franquisme, la seva voluntat de crear un públic lector sense renunciar a l’exigència literària. Però el més interessant és la capacitat de resumir de manera gràfica aquesta història apassionant en un espai petit. A part de les fotografies podem trobar les notes del censor de Incerta glòria o fragments de correspondència que ens expliquen aquest moment.

Paral·lelament a l’exposició s’han organitzat activitats, com ara converses amb alguns autors que pública en la nova etapa Club Editor. I el proper dia 13 a les 19h, Guillem Frontera, Jordi Puntí, Julià Guillamon i Maria Bohigas conversaran sobre Club Editor.

La història de Club Editor continua actualment en amb diverses col·leccions. Entre altres coses es reediten autors com ara Lluís Ferran de Pol ( Un de tants ) que compartiren l'experiència dels Quaderns d'exili amb Joan Sales.

Dobles d'Skim dibuixats per fans que més que fans són professionals

Estava dubtant de posar-vos aquí algunes de les imatges fantàstiques que Jillian Tamaki té en el seu bloc d'esbossos. Finalment, però, després d'haver fet la ressenya del còmic Skim, m'ha semblat millor deixar-vos la tasca de descoberta a vosaltres (cadascú pot trobar l'estil que més li convingui, crec que tothom quedarà satisfet).
Vull presentar-vos, doncs, la pàgina dels dobles de Skim. La mateixa Tamaki la inclou en el seu web i qualsevol pot enviar-li la seva proposta i en principi ella la publica amb les altres. No sé si en fa una tria perquè la qualitat dels dibuixos és molt alta! (no vull desanimar a ningú, però sospito que haver publicat a The New York Times és un requisit indispensable) Però no per això heu de defallir, amics.

Aquí teniu els meus escollits:

James McShane, un noi de Providence també dibuixant de còmics. Aquí el link del seu web (a mi m'agrada el dibuix del pop conduint un cotxe, a veure si el trobeu). També hi surten alguns còmics que semblen autoeditats. Interessant. També té un bloc d'esbossos, és clar...

Us presento ara a Jeremy Sorese, un noi també amb molt poques capacitats pel còmic que va fer una publicitat per la Llibreria Strand de Nova York que m'ha agradat molt. Dibuixos una mica menys amables que els d'en James.

Per fi un que no té quinze blocs i deu webs: Evan Waldinger. Pel que he trobat a la xarxa és dibuixant de còmic i un animador molt prometedor (això últim ho dic amb ironia). En la descripció del vídeo hi posa: "You might laugh or cry". No cal dir res més. Tot i així, la seva Skim m'agrada molt.

La primera noia escollida és Ana Benaroya. Amb web, bloc i botiga on-line inclosa, la col·loquem també dins del món professional de la pintura i la il·lustració. Més desenfadada i colorista que els companys de més amunt, i amb un estil més urbanita i modern. (aquí la Kim ja havia perdut la S d'Skim, peró...).

I per últim, Renee Lott, dibuixant de còmic d'Estats Units. Té un web amb una pàgina d'inici curiosa on ens espera una nevera llegint un còmic (coses més estranyes s'han vist) i des d'on podem accedir a tres blocs diferents de l'autor/a (encara no ho he aclarit). El millor és que també incorpora l'apartat Fan Art (els americans als dibuixos n'hi diuen Art directament) que resulta força divertit.

Us animo a que mireu els altres "fans" perquè estan molt bé. De fet, podeu anar clicant els links als seus blocs i webs o buscar-los a la xarxa perquè el treball d'alguns val molt la pena! I sinó mireu els dibuixos de Donny Nguyen!

Adolescència desnatada

SKIM (La Cúpula, 2009)
Mariko Tamaki + Jillian Tamaki (il·lustracions)

És dur ser la diferent en un institut privat de noies, sobre tot si a les festes de disfresses tu vas de lleó covard d'El màgic d'Oz i la resta de ballarines. En aquest còmic, les cosines Tamaki retraten la crisi d'identitat de Kim, una adolescent nord-americana de setze anys fascinada pel món de la màgia i la bruixeria.

Tot comença amb el suïcidi d'un company de classe i xicot d'una de les noies més populars. El fet trasbalsarà el dia a dia de la comunitat d'estudiants fins arribar a punts un xic extrems com la creació d'un club defensor de la vida. En aquest context, Kim, una outsider massa grassa pels estàndards adolescents (d'aquí el sobrenom irònic Skim: llet desnatada en anglès), s'enamora. Serà el moment de la descoberta dels desenganys amorosos, la definició d'una identitat sexual, la relació amb la mort, el sentiment de comunitat, la barrera dels prejudicis. Sense afectació, ni excessos sentimentaloides.

És una d'aquelles històries que parlen sobre fer-se gran, sobre els primers sotracs del món adult. Tot i així, no interessarà només al lector adolescent. El llenguatge afilat, directe i desenfadat de Mariko Tamaki acompanyat pel dibuix de la sempre excel·lent Jillian Tamaki ens faran passar pàgines a una velocitat trepidant. Després, però, ens podem entretenir llargament observant de nou les vinyetes, farcides de detalls (Kim és fan d'Einstürzende Neubaten i Joy Division!) i recuperar moments tan ridículs i alhora tan representatius de la nostra societat com la visita a la psicòloga de l'institut. Aquí en teniu la pàgina:

Per aquells que no conegueu el treball de Jillian Tamaki heu de saber que és una il·lustradora canadenca molt activa als Estats Units, on viu actualment. A banda de dibuixar còmics i mantenir el web de tires online SuperMutant Magic Academy, ha estat l'encarregada de donar una nova imatge a la col·lecció de clàssics de la literatura universal de Penguin Books, i ho ha fet de forma delicada i bellíssima. Col·labora habitualment amb diverses publicacions periódiques i amb webs. Alguns dels clients més destacats són The New Yorker, Esquire, el New York Times o The Guardian.

Visitar el seu web pot ser addictiu! Sobre tot pel fascinant ventall de tècniques i d'estils que Tamaki pot adoptar. 

Si voleu fer una ullada a alguns dibuixos dels seus fans cliqueu aquí!

Els negatius de la Maleta Mexicana

Una exposició, un llibre i un documental

Quan el 2007 els negatius que contenia l’anomenada Maleta Mexicana arriben a l’ICP de Nova York comença el procés que portarà a configuració de l’exposició* que fins el 15 de gener podem veure al MNAC. Però el viatge de la Maleta Mexicana havia començat molt abans quan Tchiki Weiss, fotògraf, amic de Robert Capa, salva tres capses amb 4.500 negatius de Capa, Gerda Taro i David Seymour (Chim), que després d’estar desaparegudes tres dècades seran localitzades a Mèxic.

La Maleta Mexicana generarà diverses reflexions. A l’exposició veurem exposats en paral·lel els fulls de contacte, les còpies d’època de les fotos, i les revistes, llibres i diaris on apareixerien publicades durant el conflicte. Això ens procura una reflexió sobre quins eren els processos de selecció de les imatges . L’exposició és veu ampliada per un catàleg monumental de dos volums, editat per La Fabrica, que aprofundeix en aquest tema i que ens permet un passeig més reposat pels negatius.

Finalment, Trisha Ziff ens procura amb el seu documental una visió global de tot el que va envoltar la Maleta Mexicana en el seu periple històric. Ens explica el pas dels fotògrafs per Espanya, els qui guardaren els negatius al llarg dels anys, els que els buscaren, l'estudi dels negatius a l'ICP, la repercussió dels negatius en els procés de memòria històrica...

I si sobre la Maleta Mexicana ja en sabeu prou, podeu seguir sabent més coses sobre les vivències de Robert Capa a la Segona Guerra Mundial al llibre que us recomanem a Sota el pont.

* Amb motiu de l'exposició també s'ha creat un bloc i al Periòdico busquen els nens de la Maleta mexicana.

"Podia fotografiar el pensament."

Ligeramente desenfocado

Robert Capa (La Fabrica, 2009)

“Podia fotografiar el pensament” deia Steinbeck de Robert Capa, ho veiem escrit a la faixa d’aquest llibre deliciosament editat per La Fabrica. Al seu interior s’hi combinen algunes de les fotografies més importants que Capa va fer durant la Segona Guerra Mundial i els textos que narren el seu periple pels diferents fronts d’aquest conflicte. Aquest llibre va aparèixer per primera vegada el 1947 a Nova York i era el quart d’aquest tipus que Capa publicava, llibres que mostraven el seu pas per la Guerra Civil Espanyola (Death in making, 1938) i pels diferents escenaris de la Segona Guerra Mundial ( The Battle of Waterloo Road, Invasion! i Slightly Out of Focus) i que serien una referència gràfica clau d’aquesta època convulsa per Europa.

Ligeramente desenfocado ens presenta el periple de Robert Capa des de l’estiu del 42 a EEUU fins al final de la Segona Guerra Mundial a Europa. L’inici no pot ser més cinematogràfic, situa Capa en el moment que estant a Nova York rep tres cartes, la primera era la proposta de Collier’s de viatjar a Europa com a reporter gràfic de la revista, la segona era una carta del Departament de Justícia dels EEUU recordant-li la seva situació il·legal al país per la qual cosa se li impedia exercir el seu ofici i la tercera era de la companyia de l’electricitat (ja no es molestarà a obrir-la imaginant-se el possible tall de subministrament de llum). Un inici que no pot deixar indiferent, i que serà seguit per altres moments encara més apassionant amb la descripció del pas del fotògraf per Anglaterra, per Sicília, França i el desenllaç de la guerra a Alemanya.

Al text, Capa ens narra les peripècies del seu ofici i ens transmet la profunda convicció que el portà a exercir-lo. La narració és àgil i està carregada d’ironia i d’un gran sentit de l’humor . O veiem per exemple en les reflexions del fotògraf abans del Dia D :

Si en este punto de la historia mi hijo me interrumpiera para preguntar “¿Cuál es la diferencia entre un corresponsal de guerra y cualquier otra persona de uniforme?” tendría que responder que el corresponsal de guerra bebe más, liga más, gana más y tiene más libertad que un soldado, pero que a esas alturas de la guerra, tener la libertad de elegir dónde estar en cada momento y tener la posibilidad de ser considerado un cobarde sin ser ejecutado por ello constituían para él una tortura. El corresponsal de guerra tiene en sus manos su mayor apuesta, su vida, y puede elegir el caballo al que apostarla, o puede guardársela en el bolsillo en el último segundo. Yo soy un jugador. Decidí acompañar a la Compañía E en la primera oleada.

Cal dir aquí que Capa és l’únic fotògraf que trepitja la platja el primer dia de desembarcament, i seves són les úniques vuit imatges que es conserven d’aquest moment ( la resta de les 136 fotos que havia fet enmig del caos de la batalla es van fer malbé al laboratori).

Però Capa no només ens parla del camp de batalla, com en les seves fotografies, allò humà i allò quotidià també tenen un paper principal en la història. Al mig de la barbàrie de la guerra ens parla de les emocions d’aquells que la viuen i entre ells trobem al mateix Capa que, emocionat i plorant, arriba a París amb els republicans espanyols que formaven part de la divisió Leclerc.

Aquest és un llibre on les imatges i el text creen un conjunt capaç de traslladar-nos d’una manera molt viva el moment històric, però també ens transmet l’energia i la força dels sentiments d’aquells que el visqueren.


Bonus track: La Maleta Mexicana

Scratch amb sis dits

Um garoto chamado Rorbeto (Cosac Naify, 2005)
Gabriel O Pensador + Daniel Bueno (il·lustracions)

L'autor d'aquest conte és el popularíssim raper brasileny Gabriel O Pensador. Escrita en rimes àgils, ens conta el naixement de Rorbeto, fill d'una família humil, i els seus avenços a l'escola. Patim amb el nen el descobriment de la diferència i com afrontar-la. Podria ser una història tràgica, però no arriba a ser-ho. Ans el contrari, en tot moment el que se'ns transmet és un esperit de superació.

Des de bon començament, Rorbeto ja neix amb una errada. Se li ha colat una R fora de lloc al nom. El pare, que és analfabet, no se n'adona quan el metge li ensenya el certificat de naixement, i d'aquí que Roberto passi a ser Rorbeto. Però és que a banda d'aquest entrebanc, ha nascut amb sis dits en una mà. Motius tots dos suficients com per ser la riota d'una classe de nens sense escrúpols, l'autor aconsegueix donar-los la volta i convertir-los en valors positius. 

Amb un final emotiu i possiblement una mica efectista (per excés de pensament positiu, pot ser, però que és realment molt bonic), la lectura d'Um garoto chamado Rorbeto omple d'optimisme. 

La música de Gabriel O Pensador és crítica i parla dels problemes del Brasil, de les faveles, del nens del carrer, l'analfabetisme, la violència, etc. En aquest context, doncs, el conte de Rorbeto vol ser una injecció de vitalitat i una finestra a d'altres possibilitats. 

L'edició del llibre està molt cuidada. Les guardes són precioses i el tractament tipogràfic està molt aconseguit. Les il·lustracions de Daniel Bueno són molt més austeres que en d'altres dels seus treballs, cosa que en aquest cas afavoreix el text. Elegants i simples, troben el to apropiat per acompanyar una història sense estridències.

Ètica i tradició o ètica vs tradició?

El jardí de les ombres (Proteus; Fundació Contes pel Món, 2010)
Mia Couto + Malangatana (il·lustracions)

El conte que presentaré en aquesta ocasió és de l'escriptor moçambiquès Mia Couto. La peculiaritat, però, serà que el llibre conté dues versions de la mateixa història. Aquest interessant exercici neix dins del projecte conjunt de l'Editorial Proteus, especialitzada en llibres ètics, i la Fundació Contes pel Món d'acostar-nos la tradició oral de cultures minoritàries i de fer-ho, a més, des d'una perspectiva centrada en l'ètica i la transmissió de valors. 

En el cas de la col·lecció Oralia, es tracta de prendre contes tradicionals, mites o llegendes i donar-los a conèixer tan en la versió "oficial" (entenent que una història que procedeix de la cultura oral mai té una forma definitiva 100%) com en una de revisada. Serà la tasca dels escriptors col·laboradors en el projecte convertir-los en els textos que se'ns posen a l'abast. D'aquí que llegim dues vegades El jardí de les ombres, sense que cap de les dues sigui ben bé la mateixa història. La primera és la que Couto ha adaptat pensant en la col·lecció, la segona és el que ha redactat basant-se en la història que corre de boca en boca entre els macondes.
Val a dir que el text que prové directament de la tradició és molt més suggeridor i visceral que no pas l'adaptat, que corre el risc de ser una versió desnatada del predecessor. No és tan sols el fet que corregeixi els trets menys políticament correctes (matar l'àvia per fetillera, per exemple), sinó que d'alguna manera perd imatges molt poètiques i que resulten d'una fantasia exquisida. Tot i així, és cert que l'adaptació permet treballar bé els valors, parlar de la mort, del més enllà o d'alguns tabús culturals. En tractar-se també d'una versió més extensa, és possible generar un tipus de misteri que no dóna temps de donar-se en el cas del relat tradicional, i d'aquesta manera allargar el delit cap a la resolució final.
Encertada tria de l'il·lustrador (i artista multidisciplinari!), Malangatana Valente Ngwenya, que acompanya els textos amb figures i sanefes que retraten l'atmosfera de l'imaginari moçambiquès a la perfecció.

Aquí l'enllaç amb algunes pàgines del text perquè pugueu fer-ne un tastet!

Open publication - Free publishing - More infantil

Fragments de realitat

Els jugadors de whist

Vicenç Pagès Jordà ( labutxaca, 2011)

Són molts els elements que es combinen en Els jugadors de whist. Ens trobem amb un protagonista deprimit que viu al garatge de casa seva. Mostra símptomes clars de malenconia, causats per l’edat , per la crisi del seu matrimoni i la pèrdua de contacte amb la seva filla que està apunt de casar-se amb un indesitjable. La història d’aquest personatge se’ns narra barrejant diferents moments, en paral·lel es desenvolupen els fets que van marcar la seva adolescència el 1977 i el moment del casament el 2007. Cal afegir altres fragments que provenen de blocs o que es troben fora dels dos moments principals i que ens presenten altres elements que completen la visió sobre Jordi Requesens i dels jugadors.

Simultàniament ens trobarem amb un escenari de fons que es converteix en l’altre protagonista, la ciutat de Figueres, de la qual es destacarà el castell de Sant Ferran i els descampats. Aquests espais estranys, marginals, abandonats, terrenys de joc durant la infantesa i l'adolescència, prenen protagonisme com a marc de la història.

És una novel·la carregada de referències: a cançons, a artistes, a altres llibres, a pel·lícules, a la moda ... però aquestes no són només les de Jordi sinó també les dels personatges més joves, creant un mosaic pop que acompanya la història.

Això ens indicarà el caràcter fragmentari de la novel·la. Al mateix temps veiem que en la novel·la s’expressa explícitament aquesta voluntat, el narrador de la història se’ns presentarà i ens parlarà de la seva voluntat experimental, creant un joc metaliterari. Aquest és el costat que s’ha destacat més de la novel·la, sobretot perquè es considera excepcional en el panorama literari català, però que té autors de referència en la literatura anglosaxona (Hornby) o en la literatura en castellà ( Nocilla).

La suma de tots aquests elements podia tenir resultats molt diversos, els personatges es podien haver perdut en aquest marasme , però passa justament el contrari, ens trobem amb personatges plens de contradiccions i molt rics. L’estructura en rizoma , les referències, les descripcions dels paisatges ... contribuiran a reforçar els caràcters, construint nexes d’unió amb el lector. L’advertiment a l’inici del llibre “ Tots els personatges d’aquest llibre són ficticis, però la majoria dels diàlegs són reals” no deixa d’expressar la voluntat de l’autor de construir a partir de fragments de la realitat la seva història i, cal dir, que el resultat és reeixit. És impactant com aquests fragments aconsegueixen constituir una visió plena de detalls de diferents èpoques: de finals dels 70, dels 80, dels 90 i dels inicis d'aquest nou mil·lenni. És una novel·la amb una vocació global, de reproduir tot un món, com ho feien les novel·les del dinou però que al mateix temps utilitza un llenguatge plenament actual.
L’etiqueta experimental podria intimidar alguns lectors però el que es cert és que tots els elements apareixen integrats i el seu ús és calculat. L’estructura complexa de la narració contribueix a una major sensació de naturalitat i s’aproxima a la pròpia fragmentació de la ment del que llegeix. Una lectura que val la pena i que us enganxarà.

Vista aèria que tanca el llibre, amb banda sonora.

Bonus track

Pagès Jordà i la botifarra

A L'hora del lector en Vicenç Pagès Jordà va parlar de Els jugadors de whist, i de la conversa en va sortir una pregunta: Què va ser primer? el whist o la botifarra?