Coses com enamorar-se d'una dona bicèfala

Estrellita Marinera. Una fábula de nuestro tiempo (Ollero & Ramos Editores, 1999)
Laura Esquivel + Francisco Meléndez (il·lustracions)

Coneguda per ser l'escriptora de l'exitós Como agua para chocolate, Laura Esquivel ens regalà deu anys després aquest àlbum de text abundant (prop de vuitanta pàgines). Es tracta de la història de María i Facundo, dos nens de procedència humil, que es coneixeran arran de la mort dels seus respectius avis. Aquests els deixaran en herència el circ Atracciones Polifemo (a María) i un dels dos caps de la mare morta conservat en una caixa de barrets (a Facundo). Mica en mica anirem coneixent-los a tots dos i, sobre tot, ens anirem familiaritzant amb el circ on treballen.

El que de debò desitjaria Facundo és poder donar vida al cap de la seva difunta mare a qui pràcticament no va conèixer. Per aconseguir-ho ha de vessar-hi les llàgrimes d'una mare que hagi perdut el seu fill. María, en canvi, el que vol és sentir-se plena i feliç perquè sempre s'ha sentit miserable.
El gran repte, però, és combatre el malvat Doctor Castro que només desitja aniquil·lar la diferència per convertir-la en un enigma de laboratori. Farà el que sigui per tal d'experimentar amb espècies animals rares o amb humans que hagin patit alguna deformitat de naixement. Quin millor lloc per explotar les seves habilitats que un circ on hi ha dones amb dos caps, un geperut, un que té quatre braços o sirenes?
En la creuada per evitar les accions de Castro, tots els personatges creixeran, es reconciliaran amb ells mateixos, amb els seu passat i afrontaran les seves vides amb més claredat. 

Lo más curioso, decía Facundo, era que dentro de esta concepción [lineal] del mundo nadie podía considerarse una persona feliz a pesar de ser un ganador, pues al momento de obtener un triumfo ya estaba pensando en obtener otro, y la angustia por competir todo el tiempo no deja lugar a la felicidad. Facundo pensaba que para encontrarla teníamos que volver a la concepción circular del mundo, ya que dentro de un círculo no hay principio ni final.

El text d'Esquivel està ple d'interpel·lacions directes als lectors (ho dic en plural perquè és un llibre agraït de llegir acompanyat per nens) o de qüestionaments ètics, filosòfics i morals. Sense tampoc buscar una transcendència sonada, propicia les reflexions sobre la vida, els altres, l'honestedat o la franquesa. Té una dosis de cursileria, d'autoajuda i de fantasia molt portable, i el conjunt resulta d'allò més agradable. Apoteòsic final ple d'emotivitat i amor per la mare Terra. Pel meu gust un pèl massa sentimentaloide, però definitivament, és el que més escau al conte d'Esquivel i per tant: res a dir-hi.
La feina de Francisco Meléndez és esplèndida i ens porta a pensar que els originals del seu treball deuen ser extraordinaris. L'encaix entre el realisme màgic de la història i els seus dibuixos és perfecte. Cada personatge té un caràcter peculiar i les escenes són riques. Recentment Libros el Zorro Rojo ha tret una edició dels Diarios de Adán y Eva il·lustrats per Meléndez. Encara que ja ha deixat la seva feina com a il·lustrador, va retornar-hi excepcionalment per dibuixar el volum de Twain. Val la pena recuperar alguns dels seus llibres anteriors!

Quan la il·lustració fa alguna cosa més que acompanyar

La invenció de l'Hugo Cabret (Cruïlla, 2007)
La invención de Hugo Cabret  (SM, 2007)
Brian Selznick

Aquest any sembla que el cinema està nostàlgic d'èpoques més màgiques i entusiastes. The Artist i Hugo en són la mostra. Suposo que a hores d'ara ja us n'heu assabentat, la pel·lícula de Martin Scorsese ha guanyat cinc Òscars: millor direcció artística, fotografia, edició de so, mescla de so i efectes visuals. Va tenir una gran idea de comprar-ne els drets per fer-ne l'adaptació, perquè realment el llibre se la mereix. De segur que això ens fa recuperar-lo després d'aquests cinc anys que han passat des que es va publicar per primer cop.

Primer de tot, us adverteixo que és un llibre poderós. Què vull dir amb això? Vull dir que té tot allò que fa que un llibre físic sigui un objecte refotudament únic. Vull dir que és d'aquells llibres que necessites tocar i que desprenen una mena de magnetisme i complicitat que no sempre és tan evident. Vull dir que penso que crea vincles reals amb els lectors més joves.
Comencem per l'esplèndid llom. No exagero si dic que costa molt trobar-ne de tan personals i atractius. També el fet que les pàgines siguin negres ens remet a les pel·lícules on cada fotograma està emmarcat en negre. O parlem si voleu de l'ús que Selznick de les il·lustracions. Aquí podríem escriure'n una extensa tirallonga... crec que feia molt temps que no em trobava amb un llibre on imatge i text es relacionessin de manera que una no acompanya a l'altre sinó que cadascun explica una part de la història sense que després torni a repetir-se en l'altre llenguatge. O sigui, el que veiem dibuixat és narració, és continuació i no sobre-explicació de la narració. Per mi és un dels trets més remarcables del treball de Selznick i que més admiro.

La part gràfica es converteix en un homenatge al cinema mut i a la màgia explicat en forma de novel·la, però amb un caràcter marcadament cinematogràfic. Hi ha un moment en què Hugo i el jove Etienne parlen sobre pel·lícules que han vist i diuen que el millor que tenen són les escenes de persecucions. Cap al final del llibre hi ha més de trenta pàgines de persecució només en dibuixos. Són fantàstiques. El protagonista viu amb pell pròpia allò que tant l'ha seduït i, alhora, l'autor ret homenatge als films en blanc i negre jugant amb els enquadraments de les imatges i amb el ritme com si talment estiguéssim davant la gran pantalla.

L'atmosfera Oliver Twist (orfe que s'ha de buscar la vida en un entorn agresta) i el recorrent tema dels rellotges i els autòmats pot ser no són d'allò més originals. Però què hi ha de més suggeridor per posar-se a escriure que imaginar què va passar amb els autòmats abandonats a l'àtic d'un museu de París que després es llançaren a la brossa (germen inicial i verídic del llibre de Selznick). Pot ser, després de tot, la història que ens explica no sigui res de l'altre món, però aconsegueix atrapar-nos, fascinar-nos i xiuxiuejar-nos que no hem de deixar morir la màgia. Aquell qui comenci a llegir-lo sense cap pista prèvia se sorprendrà de cap a on van anant les coses. Les expectatives del lector estan ben jugades i ens mantenen amatents.

Last but not least, hi ha tot un elogi a l'esforç i a la perseverança gens desdenyable (penso en Hugo intentant i intentant arreglar l'autòmat), o a l'ètica del bon lladre. Amb els temps que corren, pot ser algun hi aprèn alguna cosa.

Si us ve de gust passejar-vos pel web del llibre (en anglès) hi trobareu un munt de links, fotografies del making off (que cinematogràfic, també, això...) i tot d'extres.

Confessions d'una banda de noies

Puro fuego. Confesiones de una banda de chicas (Booket, 2008)
Joyce Carol Oates

L'escenari de fons d'aquesta novel·la ja havia aparegut en altres obres de l'autora. És la ciutat de Hammond, a la perifèria de Nova York, que sortia a Because it  is bitter and because it is my heart  i que s'assembla al lloc on la mateixa Joyce Carol Oates va créixer. Els personatges que s'hi mouran, com altres de les seves novel·les, reaccionen davant de l'asfixiant ambient d'un lloc aparentment pacífic. Les protagonistes són aquí un grup d'adolescents que formaran una banda per tal de fugir  d'aquest ambient opriment.

La narradora de la història és Maddy Wirtz que a la cinquantena recupera el diari on va escriure la crònica de la banda. El relat s'estructurarà a partir del diari però reflectirà també el punt de vista de Maddy adulta, apareixent les dissonàncies entre les impressions del diari i la memòria de la narradora. L'escriptura d'aquesta història està motivada per la voluntat de fixar els fets des del punt de vista de les membres de la banda, per tal que el lector descobreixi allò que podria ser increïble o que podia haver estat silenciat des del punt de vista dels observadors externs. Perquè l'existència d'aquest gang als anys 50 podria ser difícil de creure.
Foxfire serà una banda formada per noies de 13 a 16 anys que es rebel·len davant el món masclista que les envolta. Es confronten a uns homes que les acosen i les menyspreen. Professors, companys de classe, tot tipus d'homes patiran la seva ira. Les noies de la banda, comandada per Legs Sadovsky, es comprometran amb el grup, implicant-se en una trajectòria cada vegada més violenta en la seva voluntat de justícia.

Joyce Carol Oates presenta en molts dels seus textos una gran sensibilitat cap a persontages femenins que es veuen violentats o atacats per un entorn masclista, mostra la complexitat de la relació que s'estableix entre atacant i atacat. En aquesta novel·la es planteja un cas extrem, que podríem considerar poc versemblant, però que és atractiu no només per la riquesa i la complexitat de l'estil de l'autora sinó  pels caràcters adolescents que planteja. La relació que s'estableix entre totes les noies es mostra amb les seves contradiccions, la lleialtat, la tendresa, la solidaritat hi apareixen però també les actituds competitives o les relacions de poder. En resum la vida gregària d'una banda però que portarà a l'extrem el seu ideal feminista, més enllà dels límits socials, alliberant les noies de les convencions de l'època.

L'estiu passat Laurent Cantet (director de La clase) rodava una nova adaptació de Foxfire. Esperem que millori l'adaptació de 1996 que traslladava la història dels 50 als 90.

Màgia! Som selenites!

Georges Méliès va fer la seva particular adaptació de Jules Verne i H.G. Wells en la màgica pel·lícula muda Le voyage dans la Lune, del 1902. El 2007 Brian Selznick li fa un gran homenatge a ell (i a aquest film en particular també) en el llibre de prop de cinc-centes pàgines escrit i il·lustrat per ell mateix La invenció de l'Hugo Cabret. Aquest mes arribarà als nostres cinemes l'adaptació d'aquesta perla de Selznick feta ni més ni menys que per Martin Scorsese.
Per anar fent boca, us deixem amb les imatges d'aquest genial pioner del cinema:

Raig X als pensaments aliens

¿En qué piensas? (Kókinos, 2011)
Laurent Moreau

Aquests dies d'avorriment incansable, fent cua a llocs d'interès sociològic com l'inem o el metge de capçalera, anant d'un lloc a l'altre amb el metro o l'autobús (sense bateria al mòbil), o en una festa d'un amic d'un amic segurament haureu vist la cara a molta gent. Alguna en portaven entre mans, però el difícil era endevinar què. Un volia rebentar les rodes del seu ex-cap, quatre que encara tenien temps per tenir pardalets en ment, un poeta (això segur que no, però ho posaré per si cola), la que no suportava a l'amfitriona però feia que sí, empresaris pensant estratègies perquè sembli que era inevitable i no hi podien fer res, el que busca alguna cartera per birlar... però qui pensava què?

La proposta d'aquest llibre és que afinem els nostres sentits endevinatoris i entrem dins les ments dels desconeguts i, com autèntics i per tant intrusos voyeurs, esbrinem els seus íntims pensaments. Es tracta de treballar les emocions, els somnis i els desitjos, i com aquests es manifesten exteriorment bé sigui amb les ganyotes de la cara, el llenguatge corporal o aquell no sé què que se'ns queda als ulls i a la mirada. Un cop pensem que ja sabem què s'amaga darrera la cara del personatge proposat, n'aixequem la finestra i veiem com ha representat Moreau el pensament: la ràbia, la preocupació pels altres o per la feina, la creació, la tristesa, etc.

Si us agrada fer safareig, podeu fer com jo i buscar relacions entre els personatges. Aquí us deixo algunes de les meves deduccions, encara que us aviso que si no correu a la llibreria o a la biblioteca per mirar-vos aquest àlbum em titllareu d'enrevessada.

L'Elena "a veces siente la necesidad de estar sola" i per això se'n va mentalment fins a la llera d'un riu. Allà es troba a l'Ana, "que está triste" i, per tant, té només mig cap fora de l'aigua; i amb en Luciano amb un banyador d'slip que està recordant vells temps. Llavors l'Elena ja no està sola, l'Ana està sorpresa enlloc de trista i en Luciano s'adona que estem en plena onada de fred siberià... però, ah!, eus ací que la María, gelosa de mena, enganxa en Luciano banyant-se amb l'Ana mentre l'Elena (quina perversió) els mira des de certa distància. Després que la Rosalía li hagi pres l'Antonio i ella s'hagi quedat a l'ombra això és una mala jugada. Per María és difícil tenir desitjos dolços com l'Anabel i més aviat hi ha moments que amb horror s'adona que s'assembla al seu pare, en Guillermo, de tanta ràbia com sent. Tot i així, la María, per calmar-se una mica, s'apropa al Forn Boix del carrer Xuclà de Barcelona per mirar-se uns merengues roses i respirar fondo. Pensa que millor trucar a la Magdalena i anar-se'n a passar el cap de setmana al camp a veure si així es despreocupa una mica com fa sempre en Nicolás.

El llibre en si és molt senzill. Fins i tot les finestres, tan grosses, deixen de ser exòtiques com ho són en aquells àlbums on hi ha pestanyes i finestres d'interacció petites o de les que s'han d'estirar perquè passin coses. Les tintes són planes, els dibuixos clars i ben delimitats. El text va a una banda, en negreta sobre una pàgina tota blanca, sense floritures. A l'altre costat hi ha la il·lustració, un retrat sense fons que omple quasi tot l'espai. La paleta de colors és bonica i, tot i que els colors són alegres, en general té un to força pastel. 

Li podeu treure prou suc si teniu nens a prop. Es pot convertir en una bona manera per aprendre com expressar el que pensem o sentim sense les paraules, gràficament. Jugar després a dibuixar emocions o idees i a endevinar-les és una possible proposta per passar la tarda. Sovint, aquelles coses que intuïm es manifesten de manera més clara en la seva expressió artística. Feu lloc a la taula i a treure la pols als pinzells!

Les fotografies utilitzades les hem tretes del web de Laurent Moreau directament. Podeu seguir gaudint-ne a Laurent Moreau