Animals 3D

Animalades de paper (El cep i la nansa, 2011)
Pere Cabaret (idea original) + Lola Casas (poesies) + Esther López (fotografies)

Un bestiari versejat no és res que ens vingui de nou, però sí que ho és la gràcia i encert d'aquesta proposta. Es tracta de quasi cent animals representats no només amb les paraules de Lola Casas, sinó també amb els cossos d'un grup de nois i noies de Sant Feliu de Llobregat. 
HIPOPÒTAM
De les aigües
           treu un ull,
mentre té el cos
            en remull.
En un taller de teatre-dansa el grup recrea la fauna que apareix al llibre. Sense més disfressa que paper d'embalar, adoptaran la forma i manera de moure's de cada animal. L'experiència lectora resulta molt més expressiva, probablement, que si enlloc de les imatges d'Esther López hi hagués il·lustracions o fotos directament dels animals.
És així perquè inevitablement mimetitzem les posicions i expressions que posen els nois i noies per a convertir-se en cocodrils, lleons, tortugues o elefants. 
Divertit i engrescador, aquest llibre anima a posar-se mans a l'obra i dedicar una tarda a casa o a l'escola a jugar amb el cos, entendre'n i utilitzar-ne els límits; així com també dóna peu a parlar de les característiques dels animals.


Pel que fa als seus creadors, tot i que no els conec, veient-ne la fotografia de la solapa no puc evitar de tutejar-los. En Pere i la Lola, que no és el primer cop que treballen junts, omplen el llibre de complicitat. I si no, mireu-vos atentament les cares dels participants!

Procés animal

Aquí teniu el vídeo de presentació que El cep i la nansa va fer per al llibre Animalades de paper. Inclou els dibuixos amb les indicacions d'algunes propostes per a crear els complements de cada animal. A un mes vista del carnaval, preneu nota, amb molt poc un pot arribar a semblar allò que es proposi.

I allò de no obrir la porta a desconeguts?

El tigre que vino a tomar el té (Kalandraka, 2010)
El tigre que va venir a berenar (Kalandraka, 2010)
Judith Kerr

Judith Kerr és una autora molt popular a l'estranger i els seus textos són considerats clàssics contemporanis de la literatura infantil i juvenil. Tot i així, la seva presència al nostre país és minsa. De fet, fins que Kalandraka no va recuperar aquest àlbum el 2010, crec que només s'havia publicat Cuando Hitler robó el conejo rosa (i el segon volum de la trilogia).

La història que ens ocupa és força estranya. Sobre tot perquè els personatges demostren una capacitat d'acceptació de l'impensable sorprenent incorporant amb extremada naturalitat el no fer-se mala sang. Per què ens entenguem: un dia piquen a la porta i resulta que és un tigre que parla i camina (i molt alt, per cert). Això, de per si, ja és una mica raret. Va i demana amablement si pot entrar a fer el te. Com que ho demana de manera tan correcta, doncs, mira, el deixen passar. Des de casa ja estem tots patint perquè detectem que la família no havia llegit un clàssic dels clàssics infantils: Les set cabretes i el llop, i tot i que el tigre fa cara de bon jan no et pots refiar dels desconeguts! Un cop beguda la primera tassa de te, el charme del tigre ja té encisada la filla, que no para de tocar-li la cua i somriure.
És el moment d'atacar les magdalenes, les galetes, la nevera, l'aigua de l'aixeta i tot el que es posi per davant. Com que té tanta gana, a casa ens sembla que el següent seran mare i filla i que haurà de venir el caçador de la Caputxeta a obrir-li l'estómac a l'animal. Però no. Quan s'acaben les existències, s'acomiada i adéu siau.
I la cosa continua! Arriba el pare i, sense ni immutar-se (aquesta família és extraordinària), decideix que aniran a un restaurant a sopar i problema resolt.
Deixeu-vos de teràpies zen que aquest llibre és savi. Decidiu a qui prendre per exemple: al tigre o a la família. És un conte tan surrealista que penso que no ens deixarà indiferents. El que genera més inquietud és el fet que es respiri tan bon rollo. Segurament, si aneu preguntant a gent que se l'hagin llegit, no us diran que és sinistre. Vull dir que no us preocupeu, que els vostres fills dormiran tranquils. Tot i així, a mi m'ha deixat molt trasvalsada i crec que encara hi donaré unes quantes voltes.
Pel que fa als dibuixos, la Kerr domina molt més els animals que les persones. El personatge del tigre és excel·lent. Què tindran els tigres que surten tan sovint en els contes infantils?

Per cert, quina pena que el títol en català li tregui classe al distingit tigre que pica a la porta. Encara que parlant clar i català, el tigre el que fa és anar a berenar i no a fer el te.

El tigre en escena



Trailer de la versió teatral de The Tiger Who Came To Tea de Judith Kerr en gira aquest estiu per Anglaterra.

Monarquia, solidaritat i la crisis del "pepino"

Me importa un comino el rey Pepino (Alfaguara, 1986)
Cop d'escombra al rei cogombre (Empúries, 1992)
Christine Nöstlinger


Ha de passar així? Ha d’aparèixer un rei cogombre a la cuina de casa per què un s’adoni que la seva família és un desastre? Que no hi ha comunicació real, que no hi ha igualtat entre homes i dones (ni a dins de casa!), que l’amor no es mesura amb hores d’oci, que el patriarcat és un llastre i que l’educació basada en la por no facilita aprendre? Pot ser sí. Pot ser un cogombre manaire, finolis, malcriat, espieta, cabronàs, despietat pot solucionar els problemes d’una família com n’hi ha tantes. No és una garantia, però vaja, ajuda.
Amb les dosis necessàries d'irreverència i d'humor, Nöstlinger situa a Wolfgang, un nen de dotze anys, com a narrador d’una història fantàstica. Ho farà de manera amena i divertida, seguint el suposat esquema que el professor de llengua els ha facilitat per escriure relats. Introdueix fins i tot fragments en format teatral i va argumentant la disposició de capítols i d'episodis en les introduccions de cadascun. El que ens explicarà és com un dia, de sobte, la mare es troba un cogombre amb corona que parla a la cuina, Kumi-Ori II, de l’estirp dels Escalèrids. Resulta ser un tirà insuportable del que tots es voldran desempallegar a excepció del pare (i el fill petit, que tardarà en adonar-se’n).

–Si fuera un pepino sensible, ya se habría largado. Tiene que haberse dado cuenta de que por su culpa no hay más que peleas. (Martina, germana)
Les figures dictatorials del pare, el professor i el rei (tots homes...) es posen en qüestió i en evidència al llarg del relat. A partir de les accions autoritàries i de les conseqüències que aquestes porten o podrien portar, se'ns va desvetllant que una altra manera de fer les coses és possible i, en aquest cas, millor. Nöstlinger, que creu en el compromís social i polític de la literatura infantil i juvenil, rebrega la família, l’educació, la convivència, els totalitarismes i les jerarquies. De vegades ho fa amb una sorprenent incorrecció política, tanmateix magnífica i probablement difícil de trobar avui escrita d’aquesta manera. Em refereixo, per exemple, a com tracta el tema de les donacions de joguines. Com es ridiculitza la bondat dels veïns i com s'utilitza la solidaritat com a estratègia per un benefici propi* (sense cap mena d'escrúpols! A per feina!). Aquest retrat social que, encara que no ho sembli està carregat de mala llet, ens diu que un està disposat a donar el que sigui pels pobres negrets, però en canvi destruiria tota una civilització de cogombres que viuen al soterrani de casa només per un ascens. Pot ser toca treure la pols a aquest clàssic de la Nöstlinger que rebé el premi al millor llibre juvenil d'Alemanya el 1972, perquè remogui amb humor alguns mals enquistats que encara duren quaranta anys després.

Kumi-Ori II i Sr. Hogelmann gaudint d'un son profund.
Superada la crisis d'E-coli a la llar familiar, Nöstlinger deixarà la feina de reflexió a la família Hogelmann, i a nosaltres, lectors. Intuïm que començarà una etapa de replantejament de l'estructura familiar i de molta felicitat pels Kumi-Oris, però no ho podríem pas jurar. No tenim cap garantia que després d'ensopegar amb una pedra, ja no hi tornin a ensopegar més. 

–¡Hogelmann! ¡Usted no puede tomar el sol! ¡Los suspendidos tienen que estar pálidos! (Haslinger a Wolfgang)

Hem d'estar molt contentes dels títols fantàstics que ha rebut aquest llibre en català i castellà: Cop d'escombra al rei cogombre i Me importa un comino el rei Pepino. En francès, per exemple, es van haver de conformar amb Le roi des concombes.

* És veritat que no es tracta ben bé d'un benefici propi, sinó segurament de la solidaritat real de Wolfgang i la seva germana. Tot i així, ells es valen d'una excusa que saben que segur que tindrà afecte: apel·lar als pobres desvalguts del Sàhara. També es desvetlla així una altra veritat: la del consumisme compulsiu de joguines de pares i fills. Joguines fins i tot noves de trinca o repetides. Per no parlar de la quantitat de donacions desinteressades d'objectes i peces de roba inservibles o, com diu la mare de Wolfgang, fa anys que servien per netejar-se les sabates amb betum.

Madrid qué bien resiste...

La defensa de Madrid
Manuel Chaves Nogales (Espuela de Plata, 2011)

Sobre la defensa de Madrid existeixen molts testimonis publicats, aquest llibre recull el de Manuel Chaves Nogales que publicà des de l’exili una sèrie d’articles que narren els esdeveniments que es produïren a la ciutat a partir de novembre de 1936. El llibre ha estat possible gràcies a la recerca feta per María Isabel Cintas Guillén. És interessant el periple que seguí aquesta investigadora de la Universitat de Sevilla fins a poder recuperar els textos que reposaven en arxius de diferents països. La investigació buscava aclarir quin fou el camí que seguí Chaves Nogales  quan va marxar a l’exili a finals de 1936. Aquest  periodista sevillà es definia a si mateix com a petit burgès, és un dels periodistes més importants de la seva època pel  rigor amb que exercia el seu ofici. Chaves Nogales havia seguit tots els esdeveniments claus a Espanya  i era coneixedor d’allò que passava en altres països europeus, dels seus viatges a Rússia, Alemanya i Itàlia sorgirà la seva visió profundament crítica cap al feixisme i el comunisme.
De fet no se sap del cert sota quines circumstàncies Chaves Nogales escrigué aquests textos, perquè es sabia que ell havia sortit de Madrid en el moment en que el govern republicà abandona la ciutat, però allò que s’acaba deduint d’aquest text i altres testimonis del moment és que Chaves Nogales hauria tornat a la ciutat i hauria entrevistat al general Miaja. Els textos, que es publicaran a Mèxic i a Londres al llarg del 1938, sorgeixen en part de la seva tornada a Madrid  i d’altra banda d’allò que el seu germà, militar a les ordres del general, li hauria pogut explicar de la defensa de la ciutat.  Seran escrits amb posterioritat, un cop exiliat a França. Al llibre també es recuperen els dibuixos que acompanyaren  la publicació dels articles a Mèxic fets per l’il·lustrador Jesús Helguera. S'ha de dir que el disseny del volum amb aquest gust retro és molt atractiu.
Manuel Chaves Nogales
En aquesta crònica Chaves Nogales anirà narrant els diversos episodis de la defensa sorgint el general Miaja com un dels protagonistes. La capacitat de lluita i de compromís del vell general són descrites per Chaves Nogales amb admiració, en remarca la seva habilitat en la difícil relació amb la Junta de Defensa de Madrid i amb Largo Caballero,  però també busca fer-ne el retrat humà. També els ciutadans, la seva voluntat de resistència i les penúries que passen apareixen en primer pla en altres moments. Altres protagonistes que apareixeran jutjats severament seran els anarquistes i els comunistes, apareixen submergits en les seves confrontacions sectàries, com exaltats, remarcant el seu coratge mediatitzat pel seu fanatisme ideològic.
Manuel Chaves Nogales reconstruirà alguns dels episodis més importants de la defensa de Madrid, allunyat ja del focus de la guerra, exiliat, apartat per les seves opinions que resultaven incòmodes a ambdós bàndols. Busca narrar amb la màxima objectivitat els fets, amb un profund sentit crític, sobretot amb aquells que actuen d’una forma fanàtica i totalitària. No és aquesta una crònica condicionada per la propaganda sinó que expressa clarament el punt de vista del periodista.

Cachorrillos

Pistoles cachorrillos de 1850 aprox.
Eus ací la fotografia que ens ha fet arribar el Museo del Romanticismo dels dos cachorrillos o pistoles exposades al Gabinet de Larra responent a la pregunta que vam formular a l'entrada sobre el nostre viatge a Madrid. Es creu que una d'elles és la que va ser utilitzada en el suïcidi del jove periodista.*
La història dels revòlvers, en general, és molt interessant. Ho diem malgrat això de les armes no és una cosa amb la que combreguem. 
Com a objectes són esplèndids i l'evolució i diferents mecàniques de càrrega, recàrrega o percussió val a dir que resulta apassionant. 
Els cachorrillos no tenien guardamà (arc del gallet) per fer-los més àgils i ràpids d'usar. Ara bé, el que succeïa era que, en no estar protegit el gallet, ocasionava molts accidents. És a dir, si duies la pistola a la butxaca no era estrany que de sobte: BANG!, es disparés sola en fregar contra algun altre objecte, deixant-te un bonic record de l'episodi al peu. Arrel d'aquesta problemàtica es va anar refinant el mecanisme fins a crear un gallet ocult que evitava tirs indesitjats. Podeu fer una visita (molt recomanable si us motiva el tema) al web de la Col·lecció Rosatto on hi ha unes explicacions força extenses i precises de cadascun dels seus exemplars.
Els cachorrillos es consideraven armes de viatge i d'autodefensa perquè eren fàcils de dur al damunt o d'amagar. Cal tenir en compte que és l'època dels bandolers, els assalts a les diligències, ... i també dels duels. Com diu el bloc JM Fire Arms Collection, era habitual que vinguessin en un estoig de dues pistoles pensat justament per aquest tipus d'enfrontaments. Explica que les armes de petites dimensions estaven fora de la legalitat a Espanya i que per això era rar que duguessin gravat el nom del seu fabricant. Com que les feien artesanalment, estan treballades de manera exquisida i se'n poden trobar de precioses. Les filigranes fetes a l'empunyadura o al mànec són meravelloses. No cal oblidar, tampoc, les caixes i estoig on es guardaven les armes! Podien ser de gran bellesa.

* Als 27 anys, pre Club dels 27...

Superar amb èxit una entrevista de feina

La crisis ha dut a molta gent a la cua de l'INEM. Pot ser és un bon moment per recuperar a Henry Chinaski, alter ego de Bukowski. Us transcrivim tot seguit un fragment de Factotum* tot un exemple de com enfrontar-nos a una entrevista de treball. Ànims!


SE NECESITA JOVEN AMBICIOSO CON VISIÓN DE FUTURO. NO ES NECESARIA EXPERIENCIA. EMPIECE EN LA OFICINA DE REPARTOS Y VAYA ASCENDIENDO PUESTOS.
Aguardé en el vestíbulo con cinco o seis jóvenes más, todos ellos tratando de parecer ambiciosos. Habíamos rellenado nuestras solicitudes de empleo y ahora esperábamos. Yo fui el último en ser llamado.
  – Señor Chinaski, ¿qué fue lo que le hizo abandonar el trabajo en el ferrocarril?
  – Bueno, no veo ningún futuro en el ferrocarril.
  – Tienen buenos sindicatos, atención médica, retiro.
  – A mi edad, el retiro debe ser considerado como algo superfluo.
  – ¿Por qué vino a Nueva Orleans?
  – Tenía demasiados amigos en Los Angeles, amigos que, me di cuenta, me estaban apartando de mi carrera. Quise ir a un lugar donde pudiera concentrarme en triunfar sin ser continuamente molestado.
  – ¿Cómo sabremos que se va a quedar con nosotros el tiempo suficiente?
  – Es posible que no me quede.
  – ¿Por qué?
  – Su anuncio decía que había futuro para un hombre ambicioso. Si no es verdad que haya aquí futuro, entonces me iré.
  – ¿Por qué no se ha afeitado? ¿Ha perdido alguna apuesta?
  – Todavía no.
  – ¿Todavía no?
  – No; aposté con mi casero a que podía conseguir trabajo en un solo día incluso con esta barba.
  – Está bien, ya le haremos saber.
  – No tengo teléfono.
  – Está bien, Sr. Chinaski.

* Charles Bukowski: Factotum. Trad. Jorge Berlanga. Anagrama: Barcelona, 1989, p. 10-11.

Començant l'any a Madrid

Hem començat l'any fent una escapadeta a Madrid on, a part de visitar museus, hem trobat llibreries ben interessants.


La primera és Paradox, especialitzada en humanitats, al carrer Santa Teresa, núm 2. El que ens va semblar més interessant és que tot i seguir un ordre, els llibres estaven col·locats de tal manera que era molt fàcil que es produïssin descobriments curiosos. És a dir, les piles no eren de llibres iguals. Hi havia una mescla de volums relacionats o no entre si que acabava sent realment addictiva. Començaves a mirar i ja no paraves. Val a dir que quan li preguntaven al llibreter per algun títol en concret, es dirigia amb decisió cap a una de les piles i el trobava sense dificultats. Chapeau!



Tot i el seu nom, ni és un espai dedicat a la mala tipografia, ni els nois que el regenten són detestables. Tipos Infames és una llibreria agradable amb espai per prendre alguna cosa tranquil·lament i amb una sala d'exposicions a sota on nosaltres vam veure-hi els quadres de Ricardo Cavolo. Està al carrer San Joaquín, núm. 3. Hem tafanejat el seu bloc i fan moltes activitats, presentacions, conferències,... i a més, recomanen bons llibres! O sigui que els podem seguir la pista a distància.

Passejant pel Retiro després de compar uns llibres als Tipos Infames.
Paula fent  lèche-vitrine *
davant de l'aparador de Panta Rhei
A part de passar per El Prado i el Thyssen, també vam visitar l'expo sobre Raymond Roussel al MNCARS (que, per cert, té una biblioteca fantàstica). L'exposició ens mostra les múltiples influències de Locus Solus en l'art al llarg del segle XX. De Roussel aquest any hem conegut les estranyes circumstàncies de la seva mort amb la lectura d' Actas relativas a la muerte de Raymond Roussel de Leonardo Sciascia.

Seguint un twit de recomanació (gràcies Ferran!) vam visitar també Panta Rhei al carrer de Hernán Cortés, núm 7. Una llibreria preciosa i plena a vessar de llibres sobre art, disseny, il·lustració, fotografia i demés, tot relacionat amb la cultura visual. Fan exposicions i el seu web és d'allò més interessant. A més, tenen dos gossetes, Groovy i Frola, que es passegen entre els clients amb parsimònia.
Val la pena passar-hi. Millor sense cartera, per si de cas. No sigui que caigueu en la temptació de gastar-hi un dineral! S'hi poden trobar exemplars d'altres llocs del món, llibres rars, fanzines, edicions precioses i d'altres més comuns. Esplèndida.

Passejant, aquelles coses que passen, vam acabar a la galeria de l'editorial La Fábrica. Hi feien una expo de Francesca Woodman, fotògrafa que morí als vint-i-tres anys, però que va deixar-nos un grapat de fotos fantàstiques. Sembla que els seus pares tenen un arxiu d'unes vuit centes fotografies que encara no han ensenyat. S'han fet un parell de pelis/documentals sobre la seva vida i obra.


El Museo del Romanticismo va ser una altra de les parades. Un lloc encantador amb la mida justa. Permet passejar per la vida del XIX madrileny a partir de la pintura (obres d'Eugenio Lucas o Federico de Madrazo), els gravats i els objectes de la vida quotidiana de l'època. Una pena que al jardí s'hi sentin tan fort els motors de la calefacció (suposem que a l'estiu els de l'aire condicionat). La Paula tenia entès que hi havia la pistola de Larra, però no la vam veure. És a un altre lloc o vam ser miops?
Ganes, en sortir, de llegir algun llibre de les Brönte pensant en els nostres "lechuguinos".

Buscant alguna joia per la Cuesta de Moyano
* Traduir  literalment com lleparvitrines.